EL DIA QUE VÍCTOR MUÑOZ VA TORNAR A SER ELL MATEIX

Els que vàreu llegir el post El dia que Pellegrini va ser Víctor Muñoz, de segur que haureu fet la lectura correcta del títol: gràcies, Víctor!

No és res personal. Fins i tot, Víctor Muñoz, me cau simpàtic... després del regal d'ahir, encara més! Com a jugador, va ser l'Eguren del Barça als temps del dream team. Com entrenador, però, té els seus defectes i les seues virtuts: sap jugar molt bé a la contra i sorprendre a les primeres de canvi, però encara no ha aprés a mantenir un resultat.

L'anorexia futbolística del Vila-real C.F. a la primera part, la que va concloure amb un contundent 0-3, va revertir-se en bulímia a la segona. I al final, ja se sap, un 3-3 que cap aficionat vila-realenc esperàvem al descans però, al capdavall, dos punts més que volen dins de casa (esperem no necessitar-los al final de la correguda).

L'afició que ha acudit al Madrigal, com sempre, de chapeau, la millor afició d'Europa, mai em cansaré de repetir-ho (aquesta vegada, només uns 15.000 espectadors, com el dia de la Selecció: la crisi -ja se sap!-, ve un pont i tothom se la fot al camp). És d'agrair, d'entrada, que a cap aficionat se li creuaren els cables i entrara dins del terreny de joc, durant la primera part, per tractar d'agredir als apàtics, lents i acomodats jugadors de groc... encara que sabem que això mai passarà perquè la gent de Vila-real som tranquils, serens, equilibrats i, sobre tot, educats, però la dessídia que s'observa, jornada a jornada (no vull parlar d'errades defensives, ni tàctiques) és desesperant. Quan els jugadors corren una miqueta (mai han sigut de córrer molt), l'afició sempre anima, qui diu que no?, encara que les coses no els acaben d'eixir del tot...

Tots els partits de futbol duren 90 minuts (més l'afegitó subjectiu arbitral), però els jugadors del Vila-real encara no s'han aprés, o ningú els ha ensenyat, aquesta elemental lliçó. Potser, perquè la Champions (la Copa del Rei ja no!) ve a ser una bona excusa per no entrenar el múscul durant la setmana, cosa que es tradueix, a hores d'ara, en un estat de forma física ratllant el lamentable. O perquè enguany no s'ha fitxat com tocava per a tanta cosa i, al jugar sempre els mateixos (pam dalt, pam baix), la majoria dels jugadors presenten un esgotament prematur. I, fins i tot, la popularitat de les tàctiques de Don Manuel (lents, sempre pel centre i previsibles) que són, ja, més conegudes que La Charito. De vegades, resulta que els nostres excel·lents jugadors van de sobrats o, tal vegada a l'inrevés, agafen una por escènica especial en arribar al segon lloc de la taula de classificació. Poden ser tantes coses... però la realitat, quan veus un Barça - València no és, solament, que l'equip de Guardiola fa el millor futbol del món i a una velocitat de vertígen, és que, fins i tot, el modest (tècnicament) València juga a tres o quatre velocitats per dalt del mateix Vila-real.

La primera part d'ahir contra el Getafe, lamentable. Durant la segona, quan se van posar ganes, actitud i tota la velocitat que queda, encara que siga poca, el Vila-real se va meréixer la victòria, perquè van quedar penals a favor sense xiular (un parell, clars) i Rossi va deixar escapar una gran oportunitat al minut 90 de joc. Naturalment, el punt també li'l devem a l'amic de la casa Víctor Muñoz, que ahir, pel que siga, va veures obligat a retornar-li al Vila-real un dels dos punts que va deixar escapar, sent entrenador groc, quan guanyava a la mitja part per 3-0 contra el Barça (el 8 d'abril de 2001).

De tota manera, no hi ha lloc pel pesimisme, perquè la història és cíclica, es repeteix, i els entrenadors, com els hòmens en general, solen tropessar dues o més vegades amb la mateixa pedra. Les darreres temporades amb Don Manuel, sempre hem tingut un equip minvat físicament per aquestes èpoques de l'any. En canvi, tal com avança l'hivern, es guanya es fortalesa física i mental fins el punt que, durant les darreres temporades, s'acaba guanyant tots els partits seguits. Per si de cas, el senyor Llaneza sembla que comença a temptejar el mercat d'hivern: per fer un bon paper en Lliga i Champions calen un parell o tres de reforços.