Real Madrid - Vila-real, una distància abismal?

Després del repassó, del 6-2, i si lliges la premsa mesetària, sembla que la distància entre aquest Real Madrid i el Vila-real és abismal, però no. M'explique...

El Madrid ha fitxat molt, el Vila-real quasi no res. El Madrid és mediàtic i la premsa exerceix molta pressió, el Vila-real tot el contrari. El Madrid és un equip amb molt de poder físic, el Vila-real no... A Madrid s'han inventat això del Villarato i cada partit els piten penaltis a favor que no són (ahir, sense anar més lluny, dos), a Vila-real en canvi no podem inventar-nos res perquè, jugant bé o jugant malament (enguany molt malament, amb Valverde i amb Garrido), els àrbitres sempre ens assenyalen els penaltis en contra, mai a favor.

Precisament, en això dels penaltis sí que hi ha una semblança entre Real Madrid i Vila-real: els penaltis poden deixar-nos, a tots dos equips, fora d'Europa, perquè al Real Madrid no li'ls pitaran (tant rigorosos com els d'ahir? que va!) i, en canvi, al Vila-real ens seguiran pitant penaltis tan rigorosos o més. Potser, la propera ronda europea queden molt pocs equips espanyols perquè la Lliga de les Estrelles comença a ser la dels estrellats... mireu, si no, els resultats en Champions i en l'Europa League de la darrera jornada.

El Real Madrid és un equip descompensat que mai ha jugat com vol el seu entrenador (Pellegrini), el Vila-real també: al Vila-real li sobren creadors, al Madrid destructors, potser els madrilenys necessiten algun Silva, Mata o Cazorla (Xavi i Iniesta no estan en venda), però el Vila-real necessita -des de l'eixida de Josico- un Touré Yayà, un Keita, un Lass Diarrà i un Xavi Alonso... mentrestant ja poden pujar gent del B i canviar d'entrenador que no n'hi ha res a fer. El Real Madrid no pot guanyar cap títol perquè li falta creació al centre del camp, el Vila-real només pot aspirar a mantenir-se perquè al centre del camp falten jugadors ràpids de contenció que sàpien recuperar el baló quan el perdem: què fàcil ho va tenir ahir Higuaín, per exemple!

Bon partit del Real Madrid? No, més bé un desastre de Vila-real... diguen el que diguen els propagandistes blancs del Reino.
============================================

EL FUTBOL NOSTRE, DE CADA DIA

El futbol nostre, que està en El Madrigal i en la Ciutat Esportiva, siga televisat el nostre joc, vinga a nosaltres la vostra tele, així en obert com en pay per view. El nostre futbol de cada dia doneu-nos avui, i que perdonen les targetes als nostres jugadors, així com nosaltres perdonem les errades arbitrals, i no permeteu que caiguem a la Segona Divisió, ans deslliureu-nos de qualsevol mal... Amén!

Des de divendres passat, amb partits de Segona i, sense solució de continuïtat, el futbol de cada dia s'ha imposat, com una pregària monòtona. Dissabte i diumenge jugaren totes les categories, dilluns hi hagué partit de Lliga de Primera Divisió, dimarts i dimecres hi ha Champions League, dijous Europa League (Vila-real - Wolfsburg a les set de la vesprada)

Donada la crisi que també afecta el futbol, la patronal de clubs, en consens amb la Federació Espanyola (FEF), i l'operador propietari dels drets televisius, recuperen una fòrmula que no és nova perquè ja s'experimentà fa més de una década en Primera (1996-97 i 1997-98), en obert, per intentar incrementar els ingressos. Mentrestant, molts aficcionats poden distreure's tots els dies de l'any: Panem et Futbolenses, i no cal que pensen en manifestar-se, eixir al carrer, protestar contra la crisi econòmica, contra la deslocalització industrial o contra l'ús i abús de la banca que ofega autònoms i empresaris o contra els acomiadaments injustificats...

Els majors perjudicats, però, seran els seguidors, socis o abonats, als que ens plantegen, a estes altures, és a dir, a meitat de temporada, un partit dels nostres equips per a les nits de dilluns o de divendres. La taquilla dels clubs implicats també es veurà afectada, encara que Real Madrid, Barça i Sevilla no jugaran mai el primer dia de la setmana, mentre continuen en Champions, i, per tant, tampoc ho faran Atlético de Madrid, Athletic, València i Vila-real mentre disputen l'Europa League.

A més, cada dia, la premsa/caverna mesetària continuarà amb la tabarra de la crisi blaugrana, que la Lliga ja té color blanc, que la resta d'equips no existeixen, que Guti El Paleto és mereix un premi Nobel per pegar una taconà, que Cristiano hauria d'estar, ja, beatificat, etc., etc., etc.

Tot pot passar i res serà fàcil, però tant de bo el Vila-real consolide el bon joc apuntat dissabte, no solament golejant dijous el Wolfsburg sinó, i sobretot, donant la sorpresa al Bernabéu, al Florentino i al Pellegrini... Amén!


Per cert, ens veiem aquesta vesprada al lliurament de Premis del Certament Literari Ciutat de Vila-real i, en acabant, al Sopar Medieval. Bon profit!
================================================

AMB BON PEU

Després del bon regust que ens ha deixat l'empat al Camp Nou contra el Barça, podem afirmar que el Vila-real comença amb bon peu... i no solament aquest 2010, sinó la costeruda agenda futbolística del gener on, amb un poc de sort, una miqueta d'esforç i, per suposat, una bona dosi de bon joc i d'estratègia com la desplegada aquest dissabte davant el millor equip del món (el de les sis copes!), els jugadors grocs poden arribar a disputar un total de 9 partits entre el 2 i el 31 de desembre (5 dels quals a casa, en El Madrigal), naturalment, si passen la ronda de vuitens de la Copa del Rei que comença aquest dimecres, dia de Reis i a les sis de la vesprada, contra el Celta de Vigo (i, de seguida, dissabte a les 10 de la nit, l'Almeria).



Almenys, també han perdut Sevilla i Real Madrid per tranquilitzar tots els que confonen futbol amb altres històries que són, en definitiva, els que tampoc reconeixen que -salvant totes les distàncies que s'hagen de salvar- només Barça i Vila-real són els únics equips de futbol de la Lliga de les Estrelles que practiquen un futbol combinatiu, de qualitat, o els que, almenys, ho intenten, sense recórrer a la violència, al teatre, a la confussió, a les pèrdues de temps exagerades i tants ingredients friquis que té el futbol... I això que Ibrahimovic, a més d'un gran jugador, també perd els papers de tant en tant i, com dissabte passat, es va fer meréixedor d'una targeta groga que hauria pogut ser, perfectament, d'un altre color, per no parlar de l'àrbitre que, una vegada més, es va menjar un clar penal (d'Alves a Marcano) i va deixar de pitar la falta que, des de fora de l'àrea, comença a fer Puyol sobre Nilmar... Sembla que aquesta temporada -si és que hi ha consignes arbitrals-, el Vila-real serà l'únic equip que acabarà la Lliga sense tirar cap penal sobre la porteria contrària...

La resta, molt bé, el Barça del genial Pep Guardiola que no podia i el Vila-real d'Ernesto Valverde que continua creixent i deixant enrere la lentitud exasperant de l'inici de la temporada. I com, finalment, no hi haurà incorporacions del mercat d'hivern, potser Kiko, Matilla o Marcos Gullón comencen aquest fred Gener a calentar en Primera i, per què no?, en l'Europa League que es reprendrà al febrer. El Vila-real comença a ser un equip amb bona fusta, potser per això destaca un gran Fuster.
=====================================================================

5.0: EL DESPERTAR DE LA BÈSTIA GROGA?

Mentre José Luis Oltra, tècnic del Tenerife, comentava hores abans del partit d'avui que el Vila-real C.F. era com un monstre futbolístic que seguia dormit però que podia despertar en qualsevol moment... potser per curar-se en salut; els aficionats acudíem al camp amb la mosca darrere l'orella pel vist, millor dit, pel no vist fins ara...

De tota manera, hi ha gent molt pessimista que parla de lluitar per salvar la categoria, pels precedents d'equips amb millor planter que l'actual del Vila-real (Betis l'any passat, Saragossa fa dos anys, Atlètic de Madrid, Celta, etc.) i altres qüestions que comporta el pessimisme. Evidentment, aquesta victòria no ens ha de fer llançar les campanes al vol, ni molts menys, sinó ser realistes i convéncer els jugadors que hi ha molts equips pitjors que aquest limitat Vila-real... i dic limitat perquè, bàsicament, es tracta del mateix equip de fa quatre i cinc temporades, a més de les baixes fonamentals d'ara mateix (Cazorla, Senna, Ibagaza) que ens han fet perdre el centre del camp i el famós, en el passat, futbol de toc.

Però, per fi, el Vila-real s’ha trobat a sí mateix davant el Tenerife, endosant-li una maneta de cinc en, a penes, sis minuts: tot el que no s’havia marcat des de l’inici de Lliga ha arribat de la mà d’un esplèndid Llorente que, tot sol, s’ha fabricat dos gols (el primer de la vesprada a la primera part i el 4-0 tot guanyant l’espatlla a un defensa i per velocitat al porter), d’un elegant Pirés (gràcies a una passada magistral de Rossi), d’un mà a mà de Rossi tot sol davant el porter que, aquesta vegada, no perdona i celebra amb ràbia i, per últim, un gol de Cani com a premi al seu treball constant al centre del camp.

A l’altra/l'oltra serà! -haurà pensat el tècnic de l’equip de les illes (ex de Castelló i Llevant), avui desafortunades, ja que Tenerife avui ha estat seguro de gol... Molt haurà de treballar, per salvar la categoria, un equip que, pràcticament, presenta el mateix planter que la temporada anterior a Segona. I aquesta, precisament, ha de ser la tranquil•litat d’un nerviós Vila-real fins la segona part d’avui quan ha arribat la Valeriana en forma de 2-0, després de perdonar l’imperdonable a la primera part, i això que el baló ha estat quasi completament del Tenerife durant els primers 45 minuts.



A poc a poc, la falta de treball a la porteria groga ha serenat un nerviós Diego López, Marcano va agafant minuts i assentant-se, davant l’absència d’un desconegut Gonzalo (el millor central d’Europa abans de la darrera lessió) i la seguretat que li dona la companyia d’un magnífic Godín, d’un treballador incansable com és Javi Venta, a més de Crackdevila (l’amo de la banda esquerra). Primera part per oblidar, un centre del camp horrorós i, en canvi, a partir del 2-0 la seguretat d’Eguren i l’atreviment de Bruno (l’estàvem esperant feia mesos!), ben assessorat per Cani i Pirés, portaren els balons endavant perquè un inèdit Llorente començara a sumar de dos i Giusseppe Rossi tornara, per moments, a recordar-nos al bambino de l’àrea de temporades anteriors...



Això era una bèstia groga, un drac alat dormit dins d'uns submarí que anava rovellant-se per moments, que, de sobte, saltà sobre la gespa d'un gelat Madrigal per emergir des de les profunditats de la taula classificatòria cap a aigües més tranquil·les on el comandant, Ernesto Valverde, pot agafar aire i, el que és més important, el timó de la nau: s'ha de reforçar el centre de la defensa i el centre del camp, s'ha de seguir corrent i treballant per afinar la punteria de cara a la porta contrària (sempre no serà Tots Sants!), però hi ha un excel·lent Vila-real B que, de moment, pot reforçar l'equip davant compromisos reials copers i, per què no?, saltar al camp en competicions europees. Més endavant, però, sempre ens quedarà el mercat d'hivern.
................................................................................

DARRER DIUMENGE D'OCTUBRE

Amb el bon regust de la victòria dels aldeans (B) sobre els capitalins (A), dos vila-realencs matinaren ahir diumenge, després d'aprofitar l'hora que, legalment, ens regalaren els amos dels rellotges oficials.

El darrer diumenge d'octubre ha estat un diumenge redó, solejat, de viatges amb tren (Vila-real/València, El Puig/Vila-real), a peu (de l'estació del Nord a les Torres de Serrans i d'ací, amb el cotxe de Sant Ferran -una estona a peu i l'altra caminant-, fins els Monestir del Puig de Santa Maria), de reivindicacions nacionals (País Valencià demà sobirà, In-indi-indiferència institucional i mediàtica, evidentment, etc.). Bon dinar, millor companyia, molt de sol, nivea a puntapala, parlaments, salutacions i l'actuació del gran -gran desconegut per Canal 9, res de nou fins ací- Pep Gimeno Botifarra i el seu grup.

Entre d'altres amics i coneguts, vaig compartir conversa amb Carles Arnal (ex-diputat d'Esquerra Verda, vila-realenc i company d'aventures acadèmiques a l'institut Francesc Tàrrega) que, després de Capdevila (autor del gol de la victòria contra el Màlaga) -si voleu-, va ser el vila-realenc protagonista del dia.

Resulta que, en arribar a casa i assabentar-nos de la bona notícia de la primera victòria en Lliga de l'equip d'Ernesto Valverde (de moment, ha salvat el coll -cosa que ens alegra) i sopar i d'altres temes domèstics, vaig engegar la caixa tonta on, a més de visualitzar el primer gol de Nilmar i la genialitat de Joan, l'internacional de Tàrrega, vaig retrobar-me amb Carles Arnal que ara xarrava amb el Follonero, Jordi Évole, al programa Salvados...



Entre d'altres coses, va explicar-li la seua renúncia personal, com a diputat autonòmic en la passada legislatura, a un televisor de plasma, una PDA i un finiquito de 23.000 euros al maig de 2007 que, evidentment, paguem tots els contribuents valencians. Tot un exemple, per als que trinquen i, fins i tot, per als simpatitzants de La Trinca... Au, vinga, vinga, vinga, que torna la trinca, trinca, trinca, per salvar la humanita-a-at... La festa continua però, a partir d'ara, res serà igual si al poble li sap mal...
===========================================================================

PASSEJANT A MIS DAISY (LA PILOTA)?

La cosa nostra futbolística no està per a buscar l'acudit fàcil: el Vila-real Club de Futbol no va ni cara a l'aire (ahir jugant quasi tot el partit amb superioritat numèrica, dins de casa i amb el recolzament de tota l'afició)... I si en alguna cosa coincidim la major part dels vilaficionats, vilabonats, vila-desilusionats és en que tots els equips del món juguen a una major velocitat que el nostre Vila-real... El problema ve de lluny, però són molts partits (de l'actual temporada i de les passades) que acaben amb la sensació que els jugadors saben molt més, però no ho donen tot -almenys físicament- sobre el terreny de joc.

Com se pot solucionar el tema? Els amos i senyors del club ho sabran, però, de moment, s'haurien de prendre mesures:

1) La més urgent: auditar la condició física dels jugadors, ja que donen la sensació de trobar-se carregats de partits i al final d'una llarga temporada.

2) La més lògica: Donar-los tota la confiança necessària -perquè tots sabem que algun dia jugaran com saben i la piloteta entrarà a la porteria contrària- i esperar que passe el temporal, durant aquests quinze dies de "descans" (més encara?) lliguer.

3) La més dràstica i fàcil: Practicar-li un E.R.O. (Expedient de Regulació de l'Ocupació) a l'entrenador, Ernesto Valverde...

Sense donar-li temps a conéixer un planter on l'agresivitat mai ha existit, fins i tot quan se feien coses importants, que sempre ha primat la qualitat o els jocs malabars sobre la intensitat i l'esforç físic, que també pot posar a Xavi Oliva (si Diego López perd els nervis a la porterir), que Javi Venta sempre ha de ser titular, que Gonzalo Rodríguez ha de provar el sabor de la banqueta, que Rossi i Nilmar són incompatibles perquè són més del mateix (un dels dos ha d'anar acompanyat de Joseba Llorente o Jonatan Pereira), que Marcos Senna no és -encara- el d'abans de la lesió, que Pirés i Ibagaza tenen -evidentment- un any més, que Cani ha de ser titular indiscutible, que Santi Cazorla és l'únic que, de moment, ha demostrat alguna cosa... i, per suposat, que aquest ni és el millor Vila-real de la Història, ni tenim planter per competir amb garanties en tres competicions a la vegada -quan no hi ha, com ara mateix, partits de la Selecció espanyola que ens estan perjudicant a nivell de club- malgrat tenir un filial que, a dia d'avui, podria fer-li la cara roja als jugadors del primer equip si pogueren enfrontar-se a la Copa del Rei, per exemple.

Pense que Valverde és mereix una altra oportunitat... i si, al capdavall, sap eixir-se'n d'aquest atzucac o carreró sense eixida futbolística, l'haurien -ens haurien- de premiar al mercat d'hivern, amb algun nou fitxatge il·lusionant que, enguany, encara no l'hem vist per enlloc (sobretot els que no vam poder assaborir la victòria estiuenca sobre la Juventus que tant de mal ens està fent, encara).
.............................................................................................

APOLOGIA DEL PLURALISME DEMOCRÀTIC

Els que hem estudiat una mica d'història -local, universal, total- patim el símptoma de l'optimisme radical. Sí, perquè malgrat trobar al llarg de la Història de la Humanitat tot un seguit d'injustícies, totalitarismes i abusos del poder, fins i tot en democràcia, pensem que, malgrat tot, el món continua amb la seua bogeria habitual i millorant a poc a poc.

On abans la gent es moria, directament, ara comencen a partir fam, ja que l'esperança de vida i la població mundial continuen augmentant a ritmes desconeguts fins ara, malgrat la crisi econòmica global. On abans hi havia dictadures, de dretes i d'esquerres (¿?), ara trobem règims parlamentaris, més o menys injustos, però triats pel poble al cap i a la fi...

De tota manera, sempre hi ha poblacions on trobem coalicions polítiques i pactes entre partits que possibiliten l'estabilitat i la governabilitat, comunitats autònomes amb lleis electorals més representatives que possibiliten l'aportació d'un ventall partidista i ideològic molt més ampli que el propi de les Corts Valencianes o, potser, del mateix Congrés de Diputats, malgrat que Zapatero ni els del PSOE tenen majoria absoluta, perquè això, sempre -que no n'hi haja majoria absoluta a un parlament- ha de ser naturalment bo.


El cas alemany ens fa molta enveja. Àngela Merkel ha perdut escons i, per tant, tampoc podrà governar en solitari, però podrà pactar amb els liberals i formar un govern plural, és a dir, no monocolor, mentre els socialdemócrates es queden amb l'encàrrec de ser el principal partit de l'oposició amb d'altres forces polítiques que compten amb una respectable representació al Bundestag.

Per cert, els alemnays -com els britànics i altres estats més rics que la mateixa Espanya- no solament no permeten cap tipus de bipartidisme futbolístic (l'anomenada Lliga de les Estrelles, a banda d'escandalitzar els europeus amb els fixatges més cars de la galàxia, està feta a mida del Barça i del Real Madrid, mentre la resta poden aspirar, només, a disputar-se el tercer lloc en discòrdia), sinó que tenen una mica més controlada l'especulació urbanísitica, el frau fiscal i, per suposat, també disposen d'un sistema judicial molt més ràpid a l'hora de tapar l'olor a corrupció quan esclata -com ara mateix en terres valencianes- per dalt de les clavegueres partidistes, siguen aquestes conservadores, liberals, socialdemócrates, verdes... Enfi, que tothom es veu amb el dret a participar: és a dir, molt a l'inrevés del que passa pel nostre entorn més pròxim...
===================================================================



...................................................................

Benvingut Míster Pellegrini...

De vegades, diuen, s'aprén més de les derrotes que de les victòries, dels fracassos que dels èxits... I a mal temps futbolístic, mireu -o remireu si ja l'heu vist- el vídeo sobre l'enginyer i "ex" (entrenador) dels nostres, Manuel Pellegrini i Ripamonti, que li van dedicar anit els cracks del Toni Soler i cia. al programa Crackòvia de l'única tele amb trellat en la nostra llengua (sí la TV3, la que no volen que mirem els valencians per si de cas entenem tot el que diuen i, fins i tot, arribem a la conclusió que potser igual es tracta de la mateixa llengua, és a dir, trobem similituds com podríem trobar-les, per exemple, entre la llengua xilena que parla Pellegrini i la castellana de Valverde... el que parla Valdano, en canvi, donaria per a una tesi doctoral).


En futbol, sobren les paraules, sobre tot quan les diuen els futbolistes que, al cap i a la fi, només haurien de parlar sobre la gespa -llevat de comptades excepcions- per fer-nos tornar a somniar... Per cert, parlaran els blancs sobre El Madrigal, tímidament, com a deixebles del sintètic Pellegrini o mostraran tota l'eloqüència que predica Valdano? Ho sabrem a partir de les vuit de la vesprada de dimecres...

Evidentment, parlaran tant com els permeten els jugadors del Vila-real que esperem siga, aquesta vegada, ben poca cosa, ja que tenim un entrenador (Ernesto Valverde) molt més eloqüent que l'anterior (Manuel Pellegrini) i uns jugadors amb unes ganes de treballar al màxim -suposem-, perquè venen guardant-se-les per al proper partit des de l'inici de la Lliga de les Estrelles:

El Camp verd del Madrigal

dalt d'un núvol gris s'ha posat,

ple d'estrelletes blanques

i d'aficionats grocs arrebossat...

RAIMUNDO LULIO (*)

---------------------------------------------

(* Traducció madrilenya del nom del poeta mallorquí Raimon Llull, avantpassat del jugador català del Real Madrid Sergi LLull -no "Yul"- que ha estat campió d'Europa de Bàsquet).

==============================================================================

ROJOS BAIXETS

L'estiu del 98 no va ser un estiu qualsevol per als vila-realencs aficcionats al futbol. L'equip del poble acabava de pujar, per primera vegada en la història, a la Primera Divisió i a França s'estava jugant un Mundial de futbol on, com sempre, era previsible que la Selecció espanyola se'n tornara cap a casa a la primera de canvi, com sempre... però, hi havia molts més alicients, com ara observar les evolucions d'un tal Gica Craioveanu, un crack romanés fitxat pel Vila-real que procedia de la Reial Societat.

Abans d'acabar l'estiu, malgrat el nou fracàs dels espanyols al mundial, vaig observar que quasi tots els bars de la comarca de La Costera (on s'ubicava aleshores el meu lloc de treball) tenien penjats per les parets pòsters del València C.F., -cosa que comprenia perfectament- i de la Selecció Espanyola (¿?) -cosa que, en principi, em costava de comprendere-... més endavant, però, la cosa ja no em va semblar tant estranya fent el recompte dels jugadors que aportava a la selecció l'equip més gran del Cap-i-casal (Cañizares, Mendieta, Angulo, Farinós...).

Per acabar d'embolicar la troca, vaig decidir comentar-li-ho a un amic d'aquells que mai han tingut aficció al futbol:

-I tu com pots ser valencianista i seguir els partits de la Selecció Espanyola? No deixes que te manipulen! -va ser la primera resposta, en forma de pregunta, i el primer consell, en format sentència...

-Si no tens aficció al futbol, no pots entendre res... -vaig replicar-li amb una altra sentència.



Dissabte passat, vaig preferir el sopar d'empedrao amb els amics -això que a d'altres comarques valencianes s'anomena engravat- al 5-0 contra Bèlgica, car tenia entés que no jugava Senna i tampoc em perdia res. Avui, però, he fet un parèntesi entre la disbauxa festera i, encara que el partit, tàcticament, ha estat per a oblidar, ha valgut la pena només pels detalls tècnics dels bojos rojos baixets, és a dir, els genis del millor futbol combinatiu de la història:

1-0.- Toc magistral de Silva que fa la paret amb Cesc (Sex, com segueix dient el comentarista de TVE?) i gol del crack català de l'Arsenal.


2-0.- Passada en profunditat de Cesc a Don Santiago Cazorla González i gol del crack asturià del Vila-real.

3-0.- Passada en profunditat de Cazorla al seu paisà Mata i el crack valencianista la remata...

Mentrestant, el control magistral de Xavi -el millor centrecampista del món quan no hi ha Iniesta-, la seguretat de Marcos Senna amb el concurs del qual no s'hauria escapat ni la Copa Confederacions a la Selecció, ni un lloc en zona Champions al Vila-real, les centrades de gol de Capdevila o la versatilitat dels joves Piqué i Albiol.



De tota manera, qui anava a dir-nos als aficcionats vila-realencs, allà pel 1998, que la Selecció espanyola es classificaria per al Mundial de 2010 amb tres jugadors del Vila-real sobre el terreny de joc (Capdevila, Senna i Cazorla) i un en la banqueta (Diego López)... per no parlar de Marcos Gullón, Kiko, Matilla i altres cracks grocs de la Selecció Sub-21. El més important, però, és que el Club de Roig comença a ser una factoria de fabricar rojos baixets... Enhorabona a l'aficció!
=========================================================================

PRE-TEMPORADA FUTBOLÍSTICA...

Ja tenim ací la bipartidista temporada futbolística. Quasi tots els mitjans parlen de la lluita Barça - Reial Madrid oblidant-se, per tant, del futbol... I sort que l'equip gal·làctic només va guanyar, ahir, per llàstima, amb un modest 0-1 davant un equipet de xixa-i-nap com sol dir-se vulgarment i no en van fer 27 com el Vila-real (A) davant el Navata, que també és passar-se'n un pèl.

El més interessant de l'estiu, des del punt de vista futbolístic, el fitxatge de Benzema per part del Real Madrid (pot donar moltes alegries als blancs si Pellegrini s'atreveix a seure a la banqueta a Raül i Guti i, sobretot, si s'obliden de vendre samarretes amb Cristiano i fitxen gent de qualitat per la defensa i el centre del camp), així com el possible fitxatge d'Ibrahimovic per part del Barça (Guardiola diu no tenir feeling o bon rotllo amb l'Eto'o, enguany acaba contracte i, almenys, contribueix a abaratir el fixatge: en definitiva un intercanvi de cromos ja que Mourinho tampoc congeniava amb Zlatan, el gran -des de tots els punts de vista- davanter suec).

El més esperpèntic, com sempre, més que el sainet valencianista sobre com carregar-se un club de primera línia (el abans grandíssim València Club de Futbol), els intents de Canal 9 per vendre Villa al millor postor i, a la vegada, voler vendre a l'aficionat de Mestalla que, al capdavall, es queda per amor al club i, per tant, per decissió pròpia.... Igual de ridícul que la il·lusió de tots els jugadors del món (i també Pellegrini!), des que eren de bolquerets, de formar part de l'equip de Florentino. Els pesseters, ara, són eurers i la resta literatura barata...

Al si del Vila-real preocupa, o no preocupa gens vist el ritme de fixatges, la solitud d'Eguren al centre del camp com a recuperador de balons (no podrà jugar la prèvia de l'Europa League, els dies 20 i 27 d'agost) ja que no té suplent ara per ara, Bruno (que no és eixe el seu lloc!) està lesionat i Marcos Senna continua, des de la temporada passada, sense incorporar-se al ritme normal d'entrenaments... Ja ens agradaria, ja, vore Negredo vestit de groc (junt a Santi Cazorla també de groc, no juguem!), però ara mateix la prioritat hauria de ser trobar-li un substitut al bo d'Eguren, donat que Marcano pot ser la companyia ideal per Capdevila (i fins i tot per Gonzalo), així com Xavi Oliva és el complement ideal per a Diego López (a anys llum dels irregulars i cantadors -ara ho podem dir- Viera i Barbosa).

Pel que respecta a l'entrenador, Ernesto Valverde amb el seu equip, sembla que també han vingut disposats a corregir possibles defectes. Esperem que el Vila-real, malgrat les bones vesprades de bon futbol amb Pellegrini que també les vam tenir, naturalment, deixe de ser aquell equip lent, previsible, que mai o quasi mai jugava per les bandes, que sempre volia entrar a l'àrea contrària pel centre i amb la pilota jugada, que feia poca pressió al contrari donat que el seu nivell d'agressivitat era semblant, de vegades, al dels Teletubis... I si, a més, són gent més oberta i atenta amb la prensa, molt millor. El 0-27, malgrat tot, no deixa de ser una anècdota que protagonitzada pel nostre Vila-real no donarà lloc a més comentaris: més val així!
==============================================================================

VILA-REAL C.F B: DE MOLT BÉ, A SEGONA A, OÉ...

L'estiu a l'hemisferi nord va començar ahir diumenge a les 7.46 hores i -diuen- es perllongarà fins les 23.19 hores del 22 de setembre. El període estival serà pobre en eclipsis -segons els observatoris astronòmics-, paupèrrrim en feina –segons els sindicats de treballadors- i molt ric en futbol, després del somni d'aquesta primera nit d'estiu... almenys, a Vila-real.

L'època estival, amb 93,65 dies, és l'estació més llarga de l'any, però, potser, enguany se'ns farà curta als aficcionats vila-realencs després de l'èxit d'anit a l'aconseguir el Vila-real B, el segon equip de futbol de la ciutat, l'ascens a la categoria de plata del futbol espanyol: no és un somni, és estiu; no és un somni, és una realitat; el Vila-real B C.F. ja és equip de Segona Divisió A... endavant!

A l’albor del diumenge, el Sol ha passat pel punt Càncer al Solstici de Juny, assolint la seua màxima declinació-elevació respecte a l'Equador. Com a conseqüència d'això, la durada del sol ha estat la màxima de l'any (15 hores aproximadament), però a partir de les 22 hores i 45 minuts, després dels gols de Gerard Bordàs i de Chando que significaven l'1-2 definitiu (l'anada a la Ciutat Esportiva havia acabat amb 0-0) i, sobre tot, quan l'àrbitre ha assenyalat el final del partit, ha tornat a eixir el Sol, han brollat les bombolles del cava -l'escuma ha superat el vessant de les copes i ha vessat el cim de les ampolles-, els claxons s'han oblidat dels sonòmetres, els guàrdies de la guàrdia i els cotxes han envaït els desèrtics carrers de la Vila al temps de l'ascens i la diàspora estival... Una Vila-real de 54.000 habitants que, a més de ser l'única que comptarà amb dos equips en categoria professional del futbol, ha tingut que superar els primers equips de ciutats com ara Zamora (65.000 hab.), Lorca (90.000 hab.) i Jaén (120.000 hab.), a més de fer una excepcional temporada a la Segona B.

Abans que finalitze l'estiu, es produiran pluges d'estrelles -concretament les delta Aquàrides del 30 de juliol i les Perseides del 12 i 13 d'agost- i començaran a desfilar per la ciutat esportiva equips històrics, com ara Castelló, Betis, Celta, Real Societat, Numancia, Recre, Hèrcules, Llevant, Elx, etc., etc., etc. Els vila-realencs, una vegada més, anem a demostrar que sabem celebrar com cal l'Any de l'Astronomia perquè les estrelles futbolístiques del futur han començat a brillar però, sobre tot, han fet realitat el somni d'una nit d'estiu.

Oh-le-lé, oh-la-là, ser de l'A-i-del-Bé... el millor que hi ha!!!
=====================================================

...............................................................................

LARSSON, EL CRACK DE L'ESTIU

No, no, us enganyeu si penseu que vaig a esciure sobre possibles fixatges futbolístics, perquè d'ací a no res els florentins -que, pel que es veu i se sent, tenen una màquina de fer bitllets- igual ho han comprat tot, ho han guanyat tot, s'ho han menjat tot... i ja no cal jugar més lligues, ni competicions, perquè ho hauran rebentat tot.

Larsson no ha estat jugador del Cèltic, ni del Barça... però és el veritable crack de l'estiu. N'hi ha que naix estrella i d'altres, en canvi, acaben estrellats.

Stieg Larsson (Suècia, 1954-2004) era escriptor. I dic era, perquè, com sabeu els seus nombrosos seguidors, va morir inesperada i tràgicament d'un atac al cor, poc abans de publicar el primer volum de la trilogia Millennium i dies després de lliurar al seu editor el tercer volum que, des d'avui dijous, és a totes les llibreries del món mundial: La reina al palau dels corrents d'aire que, com les anteriors, ha estat publicada en català per Columna.

La seua mort prematura, potser sense el temps suficient per assaborir l'èxit literari i tastar el preu de la fama, la lluita pel seu patrimoni material entre uns hereus que, de vegades, se senten cristians i d'altres com una K.K. per si no els correspon tot allò que reclamen... han despertat la morbositat entre els lectors. De tota manera, encara no m'he trobat amb cap hooligan de la novel·la negra que me n'haja parlat malament.

Si els cristianos, els kakàs, els davids, els riberys, els ibrahimovics són cars -que ho són- i, a més, tenen els seus detractors -que els tenen-, Stieg Larsson és tot el contrari perquè, fins i tot, si no guanya batalles després de mort, si que ha aconseguit fer mantinar un munt de lectors a tot el món per aconseguir l'exemplar de la seua novel·la pòstuma. I això, en els temps que corren, de gilipollisme cultural, polític i informatiu, té molt de mèrit.

Mai m'he refiat de les joves que somnien, encara que sempre he acabat estimant-les, ni de les reines refredades pels corrents d'aire, però ara, potser, el cos me demana vacances, tranquilitat, i un palau amb vistes al mar en calma... Mira tu per on, se m'ha girat feina per vacances.
................................................................................................

VILA-REAL C.F.: DE "B" A MOLT BÉ...

El Vila-real B, després d'una brillant temporada a la Segona B dels xiquets de Juan Carlos Garrido, està a un pas de l'ascens a Segona A, és a dir, a la categoria del plata del futbol espanyol... Millor dit, a dos, ja que l'eliminatòria contra el Jaén és a doble partit: diumenge 14 de juny de 2009 (dia històric), 18.30 hores, a l'estadi El Madrigal de Vila-real on s'esperen al voltant de 10.000 aficionats i el proper cap de setmana, probablement diumenge 21, al camp del Jaén.

Els que tenim mitificats els herois del 7 de juliol del 1970 (Alapont; Debón, Alcañiz, Marçal; Eusebio, Linares; Martínez, Luiche, Palau, Causanilles i Serrano) quan aconseguiren una cosa impensable per a una ciutat de 30.000 habitants, és a dir, l'ascens a la Segona Divisió, sabem (o no!) el que açò significa: Vila-real potser, la temporada 2009-10, l'única ciutat de l'estat amb un equip a la Lliga de les Estrelles (Primera Divisió Lliga BBVA) i el filial a Segona A (Lliga Adelante)... Què fort!

Ara, això depén, com hem dit, d'aquesta darrera eliminatòria. No es pot dir blat, fins tenir-lo al sac i ben lligat, ni dir figa fins tenir-la sota la biga. Diumenge que ve, tots a l'estadi El Madrigal i molta sort!
=============================================================================

COPA, LLIGA I CHAMPIONS...

Enhorabona al futbol amb majúscules, enhorabona als barcelonistes, enhorabona a l'equip blaugrana, enhorabona al poeta del Camp Nou... També des de Vila-real -concretament, des de la penya Cèltic Submarí- seguirem, anit, la gran final de Roma, molts vila-realencs culers, molts vila-realencs que sempre tindrem el Barça com el nostre segon equip i, sobretot, amants de l'art del futbol i dels plantejaments del geni de Santpedor.

Potser ningú creia, a principis de temporada, amb aquests versos de Martí i Pol:

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Potser, només el Pep Guardiola. Potser fa unes setmanes, ni el mateix Toni Soler confiava en l'èxit -sobre tot, econòmic- de l'Himne del Crackòvia (Copa, Lliga i Champions), perquè se corria el risc de no fer el triplet (mai l'havia aconseguit cap equip de la Lliga de les Estrelles) o, cas d'aconseguir-lo, fer-ho amb un orde diferent. Però, va aparéixer Llorente in extremis, al Camp Nou (3-3), per donar pas a la Copa. I, si no n'hi havia prou amb això, novament in extremis, va aparéixer Cani al Madrigal (3-2) per consolidar la Lliga per al Barça (no cal oblidar que, a hores d'ara, encara no seria Campió de Lliga sense la col·laboració del Vila-real C.F.) i, finalment, Etoo, Messi i la màgia del millor equip d'Europa i del món han fet la resta.

Cal treure's el barret, davant el miracle del Barça, davant el treball ben fet. A Vila-real creiem amb els miracles i, ara, que el nostre admirat Diego Forlán sembla que va a proclamar-se Bota d'Or (amb permís d'Etoo), esperem que perda l'Atlètico de Madrid dissabte que ve per poder disputar, també, Copa, Lliga i Champions...

MENTRE HI HA LLIGA, HI HA ESPERANÇA...

El futbol està boig, boig, boig... Anit el Barça feia de Chelsea i el Vila-real de Barça. Llorente va ser Iniesta al temps de descompte. La Font de Canaletes no estava tant a soles com La Cibeles una setmana abans, però no va poder brollar amb soroll de festa... i això que a Vila-real, fins i tot, estàvem preparats per al xorreo, després de les darreres actuacions del Barça i, per suposat, de la lamentable imatge donada pels grocs davant el Sevilla, però... Mentre hi ha Lliga, hi ha esperança.

De tota manera, tot està per fer i tot és possible. Matemàticament, entre el Barça i el Real Madrid encara queda un punt per definir els dos primers llocs... però tots confiem en què, el proper dissabte -a les deu de la nit-, el Vila-real torne a ser el protagonista de la jornada i guanye el Real Madrid a casa per retornar-li al Barça la festa que, anit, li va postposar... i, sobretot, per seguir lluitant per un lloc de Champions.

El futbol està boig i, de vegades, no té cap lògica, però la Lliga és el campionat de la regularitat i ací, precisament, és on els grocs han fallat massa vegades. Un equip tan irregular com el Vila-real és capaç del millor i del pitjor però, si l'objectiu es tornar a Europa la temporada que ve -encara que siga a la UEFA-, és indispensable rematar aquesta Lliga amb tres victòries consecutives per assegurar-se un lloc entre les sis primeres places: això seria tot un èxit!



El Vila-real té el seté pressupost de la Lliga i, per tant, a partir de la vuitena plaça sí que podríem parlar de fracàs i d'aspirar, la temporada que ve, només a guanyar la Lliga de Veterans.

El Barça, cansat o no, quasi sempre li s'ha donat bé al Vila-real, perquè és un equip noble que tracta de jugar al futbol i dóna un plus de valor afegit als seus contrincants que, en el cas dels grocs, es transforma en una motivació especial. En canvi, el rival de dissabte que ve, el dels xorreos sonats, no és un enemic gens fiable precisament per això, encara que mentre hi ha Lliga, hi ha esperança... perquè jugant com al Camp Nou, així, així, es pot guanyar el Madrid!!!
..............................................................................................................

TIRANT AL BLANC

Sempre he sigut del Villarreal C.F. però, per què amagar-me?, fins el 1998, és a dir, fins el primer ascens a la Lliga de les Estrelles de l'equip del meu poble (Vila-real continua aspirant a ser una ciutat com Déu mana, en el bon sentit de la paraula), el meu equip -a Primera i a la Champions- sempre havia estat el Barça. De fet, la primera samarreta que van comprar-me els meus pares per practicar futbol va ser blaugrana i, a més, portava el 10 de Luisito Suárez...

Des d'aleshores, sempre m'ha agradat el futbol total però, potser, mai havíem gaudit d'un espectacle futbolístic com el que practica l'actual Barça. El Vila-real també ens va fer gaudir, i molt!, durant l'any passat, però enguany les lesions, un planter massa curt per tanta competició i un joc previsible, lent, sense bandes i sense pressió al contrari, ens han portat a un atzucac o carreró sense eixida: potser s'ha acabat Europa per al Vila-real (esperem que no, toquem fusta!), potser s'ha acabat un cicle, gràcies per tot Pellegrini...

El Barça crea a la velocitat de la llum. Iniesta i Xavi són el rovell de l'ou del millor centre del camp del món, però no cal oblidar que el Barça també juga sense pilota. El Barça pressiona el contrari quan no té el baló, el Barça també sap defensar i reaccionar, ràpidament, a la contra. El Barça juga per les bandes a la perfecció. El Barça de Pep Guardiola causa admiració pertot arreu...

Els bons aficionats al futbol (n'hi ha de tot!) s'han decebut quan els italians o els alemanys (l'antifutbol) han guanyat alguna competició important (un mundial per exemple). Enguany seria una gran decepció que el Chelsea guanyara la Champions o que el Real Madrid acabara guanyant la Lliga... però això últim no passarà.

He llegit que el Barça practica un futbol del segle XXI amb una normativa del XIX, és a dir, que un equip que a penes fa faltes (Alves, potser, té fama de dur, però no és Sergio Ramos ni Marchena...), sempre acaba els partits contra els equips "físics" (Madrid, Sevilla, València...) amb el mateix nombre de targetes grogues que el rival (això solia passar-li, també, al Vila-real en aquells temps quan practicava bon futbol sense arribar a l'excel·lència de l'actual Barça).

Per cert, anit Doña Esperança va haver de retirar les tanques de La Cibeles a corre-cuita ja que, encara, no volen celebrar el Subcampionat... la nit de dissabte, en canvi, l'Ajuntament de Madrid patrocinava la disbauxa d'acostar-se a un punt del liderat: ridícul, patètic...

Tirant al blanc: tirant els diners públics!
..........................................................................................................................

Vila-real, 1 - Arsenal, 1

El Vila-real no ha pogut sentenciar l'Arsenal a El Madrigal i va empatar a un gol (1-1) que deixa l'anhelada revenja per la tornada a l’Emirates de Londres on, d’ací a set dies, viatjarem amb la penya Cèltic Submarí a la recerca del bitllet per a les semifinals.



Encara que l'equip groc va començar molt fort amb una ocasió de Llorente i va obrir aviat el marcador gràcies a una canonada des de fora de l'àrea de Marcos Senna (el millor de la nit junt al golejador dels anglesos, Adebayor ), l'Arsenal va saber sobreposar-se a la segona part, i no només al marcador advers sinó a les lesions d’Almunia i Gallas, que van abandonar el camp lesionats abans del descans.



La bona col•locació del Vila-real (bon partit de Godín i de Gonzalo) va inutilitzar els intents d'un Arsenal que tampoc va passar grans dificultats fins a l'entrada de Pirés. A partir d'aleshores el Submarí va mantenir l'ordre i el criteri encara que la creixent empenta dels visitants es va acabar traduint en un golàs gràcies a la connexió Cesc-Adebayor que el davanter togolés va transformar en gol a la mitja volta. Era el minut 65 i encara quedava partit.



Però al Vila-real li faltava velocitat i presència al centre del camp. No volem fer d’entrenadors, però, tal vegada, va pagar l’absència de Cani als primers minuts de la segona part on Mati Fernández havia desaparegut -com quasi sempre-, mentre Ibagaza donava mostres de cansament pel gran treball realitzat als primers quaranta-cinc minuts. Però, va entrar Pirés i va aportar serenitat a l'equip i, fins i tot, un altre intent de Marcos Senna que va llançar un altre obús des de fora de l'àrea que se'n va eixir per poc. L'Arsenal, esperonat pel gol va buscar la sentència en accions de Nasri o Walcott i del propi Adebayor que no va arribar en uns últims minuts on Fabianski va estar sòlid. L'Emirates decidirà si hi ha revenja groga o no.



En principi, anirem a Londres a passar-ho bé, però les espases segueixen en l’aire perquè hi ha molta qualitat i molta igualtat a la Champions League (l’empat del Manchester United contra el Porto, 2-2, ho demostra), queden 90 minuts... futbol és futbol i encara pot passar de tot.



Endavant Vila-real!
.........................................................................................................

P.D.-
La il·lusió de tot un poble,
industrial i llaurador,
és recuperar Cazorla
que segueix sent el millor...

Molt d'ànim, Santi Crackzorla, t'esperem a la Champions de 2009-2010... però abans passarem a la Semifinal de la present.
=========================================

SANTANDER1-VILA-REAL1

El Vila-real va meréixer millor sort al camp del Sardinero o, pel contrari, va tornar a ser massa conformista contra un equip infinitament inferior?

És de veres que el linier va errar amb el gol del gegant Cygyc, en clar fora de joc. És de veres que el Vila-real va abandonar el relax, en certes fases del partit, i va demostrar que continua sabent jugar el baló. És de veres que Fuentes va ser dels millors, que Bruno -un lateral molt fals, inventat per Don Manuel- no ho fa ver malament, que Cani i Ibagaza no se'n van eixir però van donar la talla i que el rendiment general va ser prou acceptable. És de veres que Rossi va errar, com a mínim, una claríssima ocasió sobre la ratlla de porteria, per una gran aturada del porter càntabre, que hagués pogut significar el gol de la victòria...

Però ahir, a Santander, va tornar a faltar alguna cosa: ambició, ganes, fe en la victòria i en les pròpies forces? No ho sé, però aquest Vila-relax -un equip descompensat per una política de fixatges errònia- continua sent, malgrat tot, un dels 4 millors equips de la Lliga, però falta que els jugadors s'ho creguen i s'ho crega l'entrenador (els canvis de don Manuel Pellegrini -el Guille Franco per Ibagaza, i Senna pel Guille Franco amb empat en el marcador- portaven l'etiqueta del conformisme).

La temporada passada es va aconseguir ser subcampions amb el mateix planter, però jugant només una competició... El més difícil, és a dir, l'estructura de l'equip, estava fet... Enguany el Vila-real C.F. ha superat, per primera vegada en la història, els 20.000 abonats... És per això que molt aficcionats sempre pensarem que, enguany, jugant dos competicions com són Lliga i Champions, s'hagués pogut fer un esforç més important en fixatges (en jugadors, que no econòmicament) per acabar d'apuntalar l'equip. De tota manera, hi ha fusta per estar a dalt, però dóna la impressió que falta treball físic i mental... El Santander està a anys llum del Vila-relax; per tant, es van perdre dos punts més!
==============================================================================

PELLEGRINI, NO N'HI HA FUTBOL...

Ahir a la vesprada, després del fallit intent del Madrigal -on només vam anar a passar fred- decidírem canviar el xip i visionar un partit de futbol. Per cert, per què al caminar li diuen jugar al futbol?

D'acord que Cygan va tenir una errada, d'acord que el Vila-relax C.F. (Caminants del Futbol) té millor equip que l'Osasuna i que el Getafe i que el Mallorca (diumenge passat, un altre partit per oblidar!) i que el Poli Ejido... però aquesta temporada pot ser (tant de bo m'equivoque!) la de nunca segundas vueltas fueron buenas...

Falta actitud, agressivitat, esforç, competitivitat, responsabilitat individual i col·lectiva, planter... De veres no se pensa fitxar cap jugador, ni pujar-ne cap del "B" (aquestos sí que són autèntics cracks!), després de la marxa d'Edmilson, el nul rendiment de Matias Fernández, la feblesa al centre de la defensa o la falta de xispa dels guanyadors de l'Eurocopa (Capdevila, Senna i Cazorla)?

Total que en això estàvem, veient futbol, és a dir, a dos equips que van córrer durant 90 minuts, com són el Barça i el Numància (4-1), quan me va entrar al mòbil aquest missatge de text (poètic?):

Pellegrini, no hay fútbol,
se fabrica el fútbol al correr,
al correr ya hay partido
y se olvida el caminar lento,
el toque-toque travestido,
deja el respetable de bostezar
o de lanzar algun pitido
cuando vuelve el juego total,
masculino, aguerrido...

Porque caminar és vegetar,
matar el deporte competido,
desaprovechar la energia potencial
y perder más de un partido...

Futbolista no hay partido,
se hace futbol al correr,
pensar y actuar un segundo antes
es un principio para vencer,
para llegar a la meta
y volver a divisar atrás
a todos los equipos
que nos han adelantado ya...

Antonio Machacado
(abonado amarillo).-

............................................................................................................................................................

València, 3 - Vila-real, 3: virtuosisme estèril?

Partit impressionant anit a Mestalla, empat que sap a victòria per al Vila-real, una altra lliçó de futbol total... però, una vegada més, ineficàcia defensiva, gols rebuts a baló parat (en remats de cap a plaer o amb escassa oposició de la defensa groga) i, en definitiva, de 12 punts possibles contra "els grans" (Sevilla, Barça, Madrid i València) només un...

I això què significa, que és per estar-ne disgustats? No, ni molt menys!

Simplement, que s'està imposant la lògica: el mateix equip virtuós de l'any passat que va aconseguir ser Subcampió de Lliga jugant, només, una competició, és molt difícil que puga repetir una campanya semblant després de l'Eurocopa (on Capdevila, Senna i Cazorla van aportar moltíssim), de fracassar o abandonar (¿?) la Copa del Rei a la primera de canvi, és a dir, com sempre i, naturalment, de jugar una Champions on interessa arribar el més lluny possible però, això sí, amb un equip un any més vell, reforçat escassament a l'estiu (Llorente, Ibagaza...) i de cap manera a l'hivern...



Per una altra banda, hi ha jugadors fonamentals que no tenen recanvi, com és el cas de Diego López, Capdevila, Eguren o Marcos Senna... també està allò de la crisi econòmica que, segons el president, Fernando Roig també arribarà al futbol (l'evidència és l'immobilisme del mercat futbolístic d'hivern), però en el cas del Vila-real sempre quedarà la cantera i la ciutat esportiva...

Anit, molt bon partit a Mestalla per a tots els bons aficionats al futbol, seguidors del Barça, del Madrid, de l'Atlètic, del Sevilla... però no pels seguidors del València (supose) i tampoc pels del Vila-real. L'empat va tenir sabor a victòria, però només suma un punt..


..............................................................................................................................