Des de Vila-real s'esperava el partit del Barça amb il·lusió de victòria.
Darrerament el Vila-real, un equip de futbol de saló de classe més alta que mitjana, li havia pres la mida al Barça, l'aristocràcia futbolística. Però ahir va ser diferent. L'aristocràcia s'ha posat el mono blau de la classe treballadora i posa molta sang, potser grana, a l'hora de la pressió al contrari i l'esforç físic.
El Vila-real, que als darrers mesos estava perdent la condició d'equip de futbol de saló, va recuperar ahir el crèdit futbolístic amb una primera part excel·lent, un gol magistral de Cani (un jugador d'alt nivell tècnic i físic que, probablement, no ha rebut el mateix tracte que altres amb aptituds menors) amb una perfecta passada de Rossi-passe/Rossi-gol (aquest, sí!) i... una desconnexió de 15 minuts, després del gol, que va ser letal.
Ahir van ratllar tots els grocs a gran altura, però va faltar una miqueta d'encert en algunes jugades puntuals d'Àngel, de Diego López, del Guille Franco o de Nihat... amb les que, ara mateix, estaríem parlant d'un empat o una victòria del Vila-real contra el millor Barça que ha passat pel Madrigal... I això que Messi i Etoo van quedar, pràcticament, anulats per la pressió dels grocs.
De tota manera, sempre no se pot encertar, però la lluita, l'esforç físic, la velocitat i la pressió durant els 90 minuts, és a dir, l'actitud demostrada al partit d'ahir hauria de fer acte de presència més a sovint, en un equip de tanta qualitat com el Vila-real Club de Futbol, i no només quan hi ha la motivació, o el valor afegit, de tenir enfront un gran, o grandíssim, com el Barça de Pep Guardiola.
Per cert: futbol de qualitat mereix informació de qualitat. Un 10 per la retransmissió de Joaquim Maria Puyal, el mestre, i un 9 per la crònica del partit a Cayetano Ros d'EL PAÍS (un periòdic que continua amb el "Vila-Real" on hauria de dir Vila-real).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada