dimecres, 24 de desembre del 2008
L'ALDEA SEGRESTADA (conte nadalenc)
Ningú sap com van aparéixer! Primer va ser un bing i després un bang... o va ser a l'inrevés?
Els científics no se posaven d'acord. Havien explotat unes minúscules partícules de matèria, però cap testimoni podia explicar, ni donar fe, del seu origen: qui les havia creades o posades enlloc? Aleshores va aparéixer la religió: Déu va crear el mon en sis dies i el seté va descansar... Així de senzill!
Així de senzill? La dialèctica entre la fe i la ciència va donar lloc a la filosofia o, com a mínim, va ser la filosofia (divina?) la que va donar lloc a la dialèctica...
Ja tenim aldea, ciència, religió i filosofia... però no només d'idees vivia l'home (aleshores només vivia l'home, la història de la dona continua -a dia d'avui- sent bastant invisible), li s'havia de donar el pa i el circ... L'evolució continuava i això que Darwin tardaria milions d'anys en arribar a veure la llum. Hi hagué canvis climàtics, extinció d'espècies, increments brutals de la temperatura terrestre, glaciacions, canvis en la flora i en la fauna... El circ, amb tantes feres pululant pels ecosistemes, estava assegurat: des de la famosa serp fins el monàrquic lleó. Però, i el pa?
Homínids, eslabons perduts, neanderthals, l'homo antecessor, el sàpiens... Aquella espècie tan dèbil, com inútil, que no arribava a emancipar-se de la mare biològica (qui havia dit que la dona era invisible, si la dona sempre havia estat sinònim de vida?) fins ben entrats els quaranta anys, va caminar sense rumb fins arribar a quasi tots els racons de l'aldea. En principi, la moda va ser el nomadisme: culo veo, culo quiero! (començava a aparéixer algun idioma dominant, és a dir, a reinventar-se la diglòssia, tot partint de certs sons guturals). Una moda, realment, estressant, les 24 hores del dia perseguint animalets per alimentar-se, depredant les pomeres i d'altres arbres menys mediàtics d'aquell antic Paradís. Aleshores, va venir un dels més importants miracles de la creació: el Neolític!
El pa començava a guaitar el cap per l'horitzó, mentre aquells primers hòmens també aprenien a mantenir postures erectes que els diferenciaren d'altres espècies moníssimes que sempre havien caminat al seu costat. No calia destruir els arbres, després de recollir els fruits, podien cultivar-los, regar-los, plantar-ne de nous. No calia matar tots els animals, podien tancar-los, alimentar-los, fomentar la seua reproducció i, fins i tot, esperar-los a vora riu en compte de perseguir-los.
El descobriment de l'agricultura i la ramaderia va comportar l'aparició del sendentarisme, de la cultura urbana, dels excedents, dels intercanvis en espècie, de la moneda i, en definitiva, del capitalisme i dels diners. Però van passar quasi 6.000 anys fins l'arribada del segon miracle: la Revolució Industrial! Mentre, havien anat apareixent les monedes de metalls preciosos (or, argent) que, a poc a poc, desaparegueren del mapa. Després els bitllets en paper. Més endavant, els pagarés, els títols de crèdit, els xecs. Ara els diners de plàstic, les targetes de dèbit i de crèdit i, sobretot, el compre avui que ja pagarà durant la resta de la seua vida.
La Revolució Industrial va comprotar l'agrícola (benviguda citricultura! -van dir els pares de la Plana de Castelló), la dels transports, la científica, la democratització del consum...
La resta, fins al dia d'avui, ja ho coneixeu (podeu llegir l'article adjunt de Pérez Reverte): els llauradors practiquen l'agricultura, els ramaders la ramaderia, els xicotets empresaris la indústria, els de la Pymec el comerç... però tots els beneficis se'ls emporten les grans multinacionals, les grans empreses bancàries i financeres, els brokers i voltors de la gran Borsa i Banca Mundial, amb la connivència dels grans partits polítics globalitzats. Però no passa res, perquè, qui pot estalviar fins acumular el suficient per comprar-se un bon cotxe? Molts pocs. Qui pot estalviar fins acumular el suficient per comprar-se un bon pis o una bona casa? Amb aquest sistema, a níngú li convé pagar al comptat, perquè els preus, com els diners, també són virtuals: el que ara val 2, demà pot valer-ne 4.. o no res! Mentre l'anarquia financera va ser responsable, el sistema va aguantar; quan la plutocràcia s'ha globaltizat, el sistema ha fet fallida.
La delinqüència va aparéixer amb les matemàtiques, perquè els números són infinits, però abans se robava casa a casa, poble a poble, ciutat a ciutat... Amb la globalització es va anar mundialitzant, mot a poc a poc, l'estat del bennestar, però també el del malestar i, sobre tot, la cleptomania de coll blanc, és a dir, això que ara s'anomena crisi i tots sabem de què es tracta: del segrest de l'aldea global. Els cleptómans també han assaltat molts ajuntaments, diputacions, governs autonòmics i estatals i, el que és pitjor, els consells d'administració dels bancs i les caixes d'estalvi, mentre els assessors financers han apostat, únicament, per l'especulació immobiliària com a fòrmula fàcil i ràpida de l'enriquiment.
L'aldea està segrestada, els mortals no tenim liquidesa per consumir, però hi ha una minoria que s'està comprant el món al comptat i que tampoc descansa aquests dies d'amor, pau, concòrdia i bons desitjos. Diuen els especialistes que la indústria crida a la indústria i el consum reactiva el consum.
Brindem per un 2009 que desbloquege aquest segrest global. Brindem perquè la ciutadania de bona voluntad denuncie les minories que segresten majories.
L'aldea global ha estat segrestada al 2008,
les desegrestadores i els desegrestadors que la desegresten
bones desegrestadores i desegrestadors seran.
BON NADAL!!!
...................................................................................................................
PÉREZ REVERTE, Arturo, el propassat novembre ho contava així:
Usted no lo sabe, pero depende de ellos. Usted no los conoce ni se los cruzará en su vida, pero esos hijos de la gran puta tienen en las manos, en la agenda electrónica, en la tecla intro del computador, su futuro y el de sus hijos.
Usted no sabe qué cara tienen, pero son ellos quienes lo van a mandar al paro en nombre de un tres punto siete, o un índice de probabilidad del cero coma cero cuatro.
Usted no tiene nada que ver con esos fulanos porque es empleado de una ferretería o cajera de Pryca, y ellos estudiaron en Harvard e hicieron un máster en Tokio, o al revés, van por las mañanas a la Bolsa de Madrid o a la de Wall Street, y dicen en inglés cosas como long-term capital management, y hablan de fondos de alto riesgo, de acuerdos multilaterales de inversión y de neoliberalismo económico salvaje, como quien comenta el partido del domingo.
Usted no los conoce ni en pintura, pero esos conductores suicidas que circulan a doscientos por hora en un furgón cargado de dinero van a atropellarlo el día menos pensado, y ni siquiera le quedará el consuelo de ir en la silla de ruedas con una recortada a volarles los huevos, porque no tienen rostro público, pese a ser reputados analistas, tiburones de las finanzas, prestigiosos expertos en el dinero de otros. Tan expertos que siempre terminan por hacerlo suyo. Porque siempre ganan ellos, cuando ganan; y nunca pierden ellos, cuando pierden.
No crean riqueza, sino que especulan. Lanzan al mundo combinaciones fastuosas de economía financiera que nada tienen que ver con la economía productiva. Alzan castillos de naipes y los garantizan con espejismos y con humo, y los poderosos de la Tierra pierden el culo por darles coba y subirse al carro.
Esto no puede fallar, dicen. Aquí nadie va a perder. El riesgo es mínimo. Los avalan premios Nóbel de Economía, periodistas financieros de prestigio, grupos internacionales con siglas de reconocida solvencia.
Y entonces el presidente del banco transeuropeo tal, y el presidente de la unión de bancos helvéticos, y el capitoste del banco latinoamericano, y el consorcio euroasiático, y la madre que los parió a todos, se embarcan con alegría en la aventura, meten viruta por un tubo, y luego se sientan a esperar ese pelotazo que los va a forrar aún más a todos ellos y a sus representados.
Y en cuanto sale bien la primera operación ya están arriesgando más en la segunda, que el chollo es el chollo, e intereses de un tropecientos por ciento no se encuentran todos los días. Y aunque ese espejismo especulador nada tiene que ver con la economía real, con la vida de cada día de la gente en la calle, todo es euforia, y palmaditas en la espalda, y hasta entidades bancarias oficiales comprometen sus reservas de divisas. Y esto, señores, es Jauja.
Y de pronto resulta que no. De pronto resulta que el invento tenía sus fallos, y que lo de alto riesgo no era una frase sino exactamente eso: alto riesgo de verdad.
Y entonces todo el tinglado se va a tomar por el saco. Y esos fondos especiales, peligrosos, que cada vez tienen más peso en la economía mundial, muestran su lado negro. Y entonces, ¡oh, prodigio!, mientras que los beneficios eran para los tiburones que controlaban el cotarro y para los que especulaban con dinero de otros, resulta que las pérdidas, no.
Las pérdidas, el mordisco financiero, el pago de los errores de esos pijolandios que juegan con la economía internacional como si jugaran al Monopoly, recaen directamente sobre las espaldas de todos nosotros.
Entonces resulta que mientras el beneficio era privado, los errores son colectivos, y las pérdidas hay que socializarlas, acudiendo con medidas de emergencia y con fondos de salvación para evitar efectos dominó y chichis de la Bernarda.. Y esa solidaridad, imprescindible para salvar la estabilidad mundial, la paga con su pellejo, con sus ahorros, y a veces con su puesto de trabajo, Mariano Pérez Sánchez, de profesión empleado de comercio, y los millones de infelices Marianos que a lo largo y ancho del mundo se levantan cada día a las seis de la mañana para ganarse la vida.
Eso es lo que viene, me temo. Nadie perdonará un duro de la deuda externa de países pobres, pero nunca faltarán fondos para tapar agujeros de especuladores y canallas que juegan a la ruleta rusa en cabeza ajena.
Así que podemos ir amarrándonos los machos. Ése es el panorama que los amos de la economía mundial nos deparan, con el cuento de tanto neoliberalismo económico y tanta mierda, de tanta especulación y de tanta poca vergüenza.
Etiquetes de comentaris:
aldea segrestada,
conte nadalenc,
crisi econòmica
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Quan Vila-real era un poble (Rafael Beltrán / Antoni Pitarch)
Els més visitats
-
En democràcia els pares i les mares poden triar per a les filles i els fills entre escola pública, concertada o privada. Durant ...
-
La Junta Electoral mitjançant el Boletín Oficial de la Província de Castelló va publicar ahir, oficialment, les candidatures municipals i a...
-
Adell, Bosch, Cardona, Ferrer, Grau, Gual, Mas, Nàcher, Nadal, Pitarch, Pons, Raga, Rubert, Roig, Ros, Sabater, Sala, Serra, Soler, Vidal, ...
-
PROCESOS Y CONTEXTOS EDUCATIVOS: ENTREVISTA A UN/A PROFESOR/A El presente cuestionario tiene como objetivo conocer la realidad ed...
-
Enllaç al programa de festes en pdf: complet i per a mòbil
2 comentaris:
I l'aldea de Vila-real no estará tamé segrestada per un PPartit ninja?
Así tens tema per un pròxim debat.
El Follonero Real.
Amb 39 de calentura m'ha costat un poc seguir el tema, però brinde tb pel des-segrest mundial!! :-)
Publica un comentari a l'entrada