Quan érem menuts i els nostres iaios ens ensenyaven a cantar el Tirorí, la lletra contenia algunes paraules misteriores com ara casca -casca?-, de la mateixa manera que els Reis -ens explicaven- van portar-li tres coses al Nen Jesús: or, encens i ... què? Mirra? Què és això de la mirra? El Diccionari Català-Valencià-Balear ens diu el següent:
MIRRA f.
Goma-resina aromàtica, de color gris fosc i groguenc, de gust amargant i pungent, segregada per la planta Balsamodendron Rataf, i de la qual s'obté un perfum molt fi; cast. mirra. Los tres reys... offeriren al Fill de Déu encens e aur e mirra, a significar que ell era Déu e home e que murria per salvar l'umanal linatge, Llull Doctr. Puer. 47, 3. Mirra aytal la conexença que sia ben clara e ben vermella e guarda que no y sia mesclada goma aràbicha, e si u uols prouar posa-te'n al cap de la lengua: si és mirra amargarà, e si és goma afarrar-s'a, Conex. spic. 25. Portant mixtura feta de mirrha e àloes, Gerson Passió, c. 13. Lo ull macat y calculós se guareix ab coliri de encens, mirra, farina de amidó y mel fina, Agustí Secr. 180. Volen perfum de flors y mirra, Costa Poes. 68. a) fig., com a símbol de penitència o sacrifici. Mirra portam de nostra vida amarga, Passi cobles 151.
Fon.: mírə (Barc., Mall.); míra (Val.).
Etim.: pres del llatí myrrha (gr. μύῤῥα), mat. sign.
Ara fa un parell d'anys, per desfer l'enigma casquer als nostres conciutadans, els tres regidors del BLOC d'aleshores ens documentàrem per fer, amb la casca i la il·lustració de Pasqual Arnal, una postal tradicional per felicitar els nadals, tot recorrent al Diccionari Català-Valencià-Balear:
CASCA
Espècie de coca circular foradada en el centre, feta de pasta ensucrada i untada d'ou (Morella, Cast., Vila-real, Val., Llíria, Gandia, Mall., Men.); cast. casca. Fer casques, crespells, bescuyt blanch, Mostassaf 16. Publicaren lo pragó privant los bascuiters que no poguesan fer corbasas, cascas, cocas, buñolls, doc. a. 1759 (BSAL, xxi, 357). Fon.: káska (val.); káskə (Inca, Ciutadella).
Més endavant, també vaig trobar més informació a Vilapèdia, però, en definitiva, la casca no és un tortell de reis sinó, sobretot, és un dolç semblant a un tortell, és a dir, la casca seria la manera tradicional de fer el tortell de Reis a Vila-real, com a moltes d'altres ciutats i comarques valencianes on, a poc a poc, s'ha anat perdent la tradició per la comoditat que suposa comprar-lo a la sucreria del cantó. El dolç o casca tradicional de Vila-real era fet de massapà o pasta d'ametlla i, malgrat les variades formes que podia assolir, quasi sempre es feia en forma de serp enroscada, com el peix que es mossega la cua, i decorada amb dolços variats de carbassat, xocolata, etc.
Aquesta nit, com quan érem xiquets, tornarem a demanar casques i avellanes als tres Reis d'Orient:
Tirorí, tirorí,
senyor rei, jo estic ací,
palla i garrofes tot per al seu rossí,
casques i avellanes tot per a mi.
.....................................................................................................................................
6 comentaris:
No sé si tindrà molt a veure però la meua àvia em va ensenyar ja fa temps a fer un rotllo amb pasta d'ametlla i farcit de carabassat i jo de tant en tant encara el faig. Justament la setmana passada en vaig fer un i està boníssim. Mira, vaig a escriure la recepta al meu bloc i així que no es perda
En ma casa enguany hem encomanat la casca de Reis, i no la rosca.
Recuperem els dolços tradicionals!!
Vinga a vore si és de veres: entre tots recuperarem el que quede... que encara és molt!
Buscant per la red, he trobat esta entrada i ma interessat molt per el tirori tirori, jo soc de la Llosa de Ranes, a la comarca de la Costera, i en el meu poble també es diu el tirori, amb xicoteta variant al final, ací no es canta si no que es recita, i es l'únic poble d'esta comarca i veïnes on es diu. M'he alegrat molt de trobar altres llocs on es manté esta tradició.
La casca, a més de la pasta d'ametlles i carabassa porta "sempre" el perfum de l'aigua de roses. Robert (Rupert) de Nola ja el preparava per a festes molt assenyalades per al seu rei, Ferran (III?)de Nàpols.
Martínez Montiño ens parla d'una casca molt semblant on, Oh Castella!, l'aromatitzava amb aigua i oli de tarongina.
Records a Maria Ferrando, "La Rulla" de la Llosa de Ranes, de part de Balma i també molts records als amics de La Costera i, especialment, de Canals.
Bon any 2009 !
Publica un comentari a l'entrada