POSTALS DE GIRONA

La ventada de divendres ens va fer aplaçar l'eixida cap a Girona fins dissabte al matí. Dia primaveral, molt de sol, res de vent. Es va complir la dita: Si vols tornar a Girona, has de fer-li un petó -com diuen els gironins que, per cert, també parlen valencià- a la lleona de la plaça de Sant Feliu, la qual ens recordava d'un llunyà estiu... Quina memòria!



Una pràctica molt localista i molt odiosa, però molt habitual quan viatgem, és observar tot allò que hi ha pel món i que, tard o d'hora, ens agradaria tenir a la nostra ciutat perquè, sempre, acabem comparant el zero actual amb l'infinit que ens resta per a ser una ciutat de bé... L'únic que hi ha a Girona que -amb molta imaginació- pot recordar-nos Vila-real, és l'estació de tren (cèntrica, un luxe que encara tenim i que, si la contaminació mediambiental no acaba per beure's el poc enteniment que els queda als nostres governants municipals, haurem de seguir mantenint pels segles dels segles) i la permeabilització de la via al travessar tota la ciutat (un luxe que a Vila-real tardarem a tenir pels entrebancs locals i la desídia estatal); també el trenet turístic que, per cert, té un trajecte molt interessant (ací ja canvia la cosa): els ponts sobre el riu Onyar, la ciutat gremial, el call o antic barri jueu, la Catedral, les torres del passeig de la muralla, l'església de Sant Feliu, etc.

Aquesta església acull la capella dedicada a Sant Narcís, patró de Girona, conegut com el sant de les mosques (pel grans nombre d'aquests insectes sorgits del seu sepulcre, no se sap massa bé si degut a causes biològiques i mundanals o -com diu la llegenda- perquè volia fer fora de Girona els francesos que ja l'assetjaven / desitjaven al segle XIII) i d'ací les famoses mosques de Sant Narcís, una deliciosa llepolia a base de xocolata i fruits secs... l'explotació turística dels dolços aclericats, una altra coincidència per allò del postre/gelat de Sant Pasqual? Els dolços de Girona porten més anys de tradició i, a més, tenen un punt d'anticlericalisme que els fa més atractius: heu de provar els pets de bisbe, un caprici prepirinenc.

A banda de l'entramat urbà, històric i monumental, (amb senyeres i banderoles de tots colors!), el substrat gastronòmic sempre és important però, això sí, la qualitat es paga, i tant! Només arribar, dissabte al migdia, dues cerveses i una vulgar bossa de papes, nou euros comptants i sonants a la rambla de vora riu... Per cert, la decoració interior de les cases antigues gironines acondiconades, ara, com a restaurants, donarien per un altre post (a banda, dels restaurants xinesos retolats en català i, fins i tot, un Ca'n Kebab). Només un apunt, al barri vell, a L'Angelot, una petita pissarra situada en un racó amb la llegenda següent:

Ens dol que els polítics suspenguin,
però es pitjor que repeteixin curs....

Anava adreçat, al seu temps, a Pujol? A l'ex-alcalde Nadal? De tota manera: clar i valencià/català! Si, ara mateix, s'aprovara una llei que restringira a 8 anys els mandats d'alcaldes, presidents (de Diputació, Generalitat, Govern...), diputats, assessors i gent que viu exclussivament de la política, en general, la corrupció institucional i partidista amainaria a marxes forçades sense esperar als pèndols electorals que, de vegades, mai arriben pel clientel·lisme estructural.

Per la nit, al Teatre Municipal: ALOMA, un musical de Dagoll-Dagom, dirigit per Joan Lluís Bozzo, basat en la novel·la homònima de Mercé Rodoreda... simplement, genial!

...I si, damunt, un bon amic t'envia un sms a les dotze de la nit, en eixir de la sala, on diu final al Madrigal (1-0), l'Espanyol falla un penal... Només ens resta esperar, una postal de champions amb bones notícies d'Atenes: del Partenó de Fídies o de l'estadi de Calatrava, tant se val!, perquè això suposarà preparar un altre viatge dels vila-realencs a l'Ítaca europea. Que tinguem sort i que la Champions ens done un camí ben llarg...