PEL LLIT DEL PALÀNCIA...

Dissabte passat, l'amic Vicent Ginés, assessor del CEFIRE de Castelló, ens va fer matinar: pujàrem a l'autobús abans de dos quarts de vuit, esmorzarem a Sogorb i, més o menys a les deu ben tocades, començàrem a caminar per vora riu. Un passeig llarg, fins ben tocades les tres de la vesprada, però que ens va semblar un tres i no res donada la bellesa dels paratges riberencs.

El riu Palància té una longitud de 85 Km, des del seu naixement a les estribacions de la serra de Toro a 1.618 metres d'altitud fins a la seua desembocadura, a prop de la població de Sagunt. En el seu naixement l'orografia és molt agresta, amb forts pendents per on discorre molt encaixonat. És alimentat per nombroses fonts i barrancs que li aporten un cabal continu.



Degut al seu alt valor ecològic, la capçalera del Riu Palància va ser recollida en l’"Inventari de riberes, marges i altres espais hídrics d'interés de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (1988)", com a "espai natural a protegir". Més endavant, un cop superat l’Embassament del Regajo, hi ha un tram en què es produeixen importants surgències com són les de Navajas i Sogorb. A partir d'aquesta darrera població, hi ha una connexió entre el riu i els aqüífers d’Estivella, Sogorb-Soneja, Algar-València i Salt del Cavall que són alimentats pel riu. A les rodalies de Sogorb es localitza una àrea de karst en la qual destaca un poljé d'aproximadament 2 Km de llarg i 1,5 km d'ample, conegut com Prado de les llacunes amb disposició paral•lela al riu. També en aquest tram es produeixen fenòmens erosius, per la qual cosa es fa necessari dur a terme actuacions de correcció i reforestació a les conques que drenen la Serra d'Espadà i la depressió de Sogorb - Soneja.

Al terme de Sogorb, passejant pel llit del riu Palància, resulta "obligatòria" la parada en la Fuente de los Cincuenta Caños, també coneguda com de les Províncies, per on emana una aigua sempre fresca. Per als amants de la naturalesa, el parc natural de la serra Calderona compta amb llocs com les llacunes del Portillo o la ruta de las Masías.

Ja en terme de Navajas poguérem refrescar-nos en les nombroses fonts de la ribera del riu, d’entre les quals destaca la de Los Trece Caños, així com descansar una estona perquè ens contaren la La Llegenda Salt de la Núvia.



Fa d'això molts anys, quan dos nuvis anaven a contraure matrimoni havien de sotmetre's a una curiosa cerimònia per demostrar davant de tots que es volien de veritat. Cert temps abans d'efectuar el matrimoni havien d'anar tots dos allà on s'estreny el riu i, davant de tots, la núvia havia de creuar d'un salt a la riba oposada, si ho aconseguia era símbol de felicitat per al futur matrimoni i demostrava amb això que volia fidelment al seu nuvi, més si no ho aconseguia es considerava irrealitzable el matrimoni per creure que aquest seria desgraciat i convençuts d'això els nuvis trencaven el seu compromís. Durant molts anys aquest costum degué causar terror entre moltes núvies veritablement enamorades, davant el temor d'errar el salt o no tenir el suficient valor per intentar-ho, però un dia la cosa va acabar en tragèdia. Havien baixat dos nuvis radiants d'alegria a demostrar davant tots el seu amor. La núvia, com ja era tradició, es va disposar a saltar, va prendre impuls i va caure al riu amb tan mala fortuna que es va veure engolida per un potent remolí; en veure això, el nuvi es va llançar immediatament al riu per intentar salvar la seua estimada, però també va ser engolit per les aigües del Palància. La gent es va amuntegar a la riba, espectant perquè tot no acabés en tragèdia però, hores després, aparegueren flotant els cadàvers units d'aquells dos nuvis. I, encara avui en dia, a les nits de lluna plena, el murmuri del riu sembla entonar un cant dolç i trist en el qual es lamenta d'haver donat mort a aquells dos éssers que tant es van voler.

Des de Navajas, per l’antiga Via Minera, ara Via Verde, tot abandonant la Vall del Palància i divisant la Serra d’Espadà i la Calderona, tornarem cap a Sogorb després de fer més de 8 quilòmetres a peu i, amb l’autobús, cap a la veïna població d’Altura. Una vegada dinats, molt ben dinats seria una expressió més exacta, aprofitàrem la vesprada per visitar la Cartoixa de Vall de Crist, construïda per voluntat de l’infant Martí (futur Martí I l’Humà) sobre unes masies, terres i rendes que foren comprades amb aquesta finalitat, juntament amb la seua esposa Na Maria de Luna (Sogorb,1357 – Vila-real, 1406), en un acte solemne que tingué lloc a la acceptades Catedral de Sogorb el dia 18 de març de 1385. Al segle XIX, la desamortització -que fou un virus per al patrimoni artístic de tota l’antiga Corona d’Aragó (on s’acabà subhastant, fins i tot, el Monestir de Poblet, és a dir, el nostre particular “escorial”)-, i al segle XX la desídia institucional l’han deixada amb l’aspecte que presenta en l’actualitat.

A dos quart de set, cap a casa. N'hi havia futbol a Almeria, això deien, encara que una mosca a l'orella en indicava que a Vila-real això serà, de veres, el proper dimarts a partir de les 20.45 h.









.....................................................................................................................