VILA-REAL ASPIRA A LA CHAMPIONS I...

El Vila-real Club de Futbol aspira a la Champions i, després de guanyar el Real Madrid amb solvència, sentència el campionat de Lliga en favor del Barça: el desengany blaugrana de diumenge passat amb el gol de Llorente, va desfermar l'alegria culé, sis dies després, amb el 3-2 de Capdevila (senyor Artur, a Vila-real som gent de paraula -d'això pot estar-ne segur).

Gran ambient en El Madrigal la vespra de la festa de Sant Pasqual, encara que un Real Madrid que ja no aspirava a res tampoc va ser capaç d'esgotar la totalitat de les entrades. Medina Cantalejo, l'àrbitre que vestia de roig -encara que haguera pogut fer-ho, perfectament, de blanc- va fer dues declaracions explícites d'intencions, només començar el partit, en perdonar sengles targetes grogues a Sergio Ramos (sevillà com ell mateix) i Fabio Cannavaro (el Bota d'Or més lent del futbol mundial).

Davant un Real Madrid apàtic i lent, el Vila-real va ser l'únic equip que va intentar jugar al futbol durant la primera part, amb magistrals combinacions entre els seus centrecampistes fins una passada d'Ibagaza al cap de monsieur Pirés que va obrir les portes de l'esperança -no de l'Aguirre-, i de la Champions...

La segona part, com massa vegades aquesta Lliga, els jugadors grocs van eixir dormint: jo no sé quin tranquilitzant els subministra Pellegrini al vestidor (¿?), però, a la primera de canvi, gol de Van der Vaart. Uns minuts d'indecissió per a tornar al domini vila-realenc sobre la gespa del Madrigal, amb el bon de treball del jove d'Artana, Bruno (un jugador molt madur al centre del camp, substituïnt Ibagaza, que ha de creures més la seua vàl·lua), tancant els madrilenys a la seua àrea, fins l'excel·lent gol de Cani que feia justícia. Un baló al pal de Capdevila hagués pogut ser la sentència definitiva d'un partit que estava guanyat. El Real Madrid dominava, sense crear perill, al centre del camp, i al Vila-real li faltava una punta de velocitat a la contra.

Nihat Kahveci -que havia eixit per Llorente- es plantava davant de Casillas, conseguia batre'l pel baix i quan tothom cantava gol, s'assenyalava fora de joc (després a la tele, a casa, comprovaríem que era més clar que en directe, dins del camp). Però el Vila-real, sense fer un joc tan clar com a la primera part, seguia creant ocasions, mentre Lass, Ramos, Cannavaro, Heinze, Drenthe i companyia es dedicaven a castigar els turmells dels jugadors vila-realencs amb el vist-i-plau del permissiu i blanquinós col·legiat: el Real Madrid jugava amb 14!

I per si algun espectador encara no ho tenia clar, va vindre el 2-2, amb un, dos i tres jugadors blancs en claríssim fora de joc... Era el minut 88 de partit i bona part dels espectadors vam cantar allò de Així, així, així guanya el Madrí... encara que això només suposava un empat pels catalans (que seguien sent campions de Lliga), però significava tallar de socarrel les aspiracions de Champions del Vila-real. El gol de Capdevila, després d'una cantada de Casillas (un dels millors porters del món que, ahir, de segur, estava pensant en Soraya i l'Eurovisió), va tornar a posar les coses al seu lloc.

El Real Madrid continua sent dur de pelar, Raül és tot coratge, lluita i voluntat, els centrecampistes no acaben de donar el nivell, la defensa els segueix fallant, però els arbitratges que l'acompanyen encara són de jutjat de guàrdia, fins i tot quan no els queda res en joc... potser el talonari de Florentino Pérez (a qui els mitjans de comunicació li han donat tractament de cap d'estat durant aquesta setmana) puga esmenar aquesta trajectòria els propers anys, però més que fitxar, haurà de fer neteja... ja s'ho faran.

Enhorabona al Vila-real, enhorabona al Barça... i, ara, a esperar que el València se sume a la festa!
=========================================