EL FUTBOL NOSTRE, DE CADA DIA

El futbol nostre, que està en El Madrigal i en la Ciutat Esportiva, siga televisat el nostre joc, vinga a nosaltres la vostra tele, així en obert com en pay per view. El nostre futbol de cada dia doneu-nos avui, i que perdonen les targetes als nostres jugadors, així com nosaltres perdonem les errades arbitrals, i no permeteu que caiguem a la Segona Divisió, ans deslliureu-nos de qualsevol mal... Amén!

Des de divendres passat, amb partits de Segona i, sense solució de continuïtat, el futbol de cada dia s'ha imposat, com una pregària monòtona. Dissabte i diumenge jugaren totes les categories, dilluns hi hagué partit de Lliga de Primera Divisió, dimarts i dimecres hi ha Champions League, dijous Europa League (Vila-real - Wolfsburg a les set de la vesprada)

Donada la crisi que també afecta el futbol, la patronal de clubs, en consens amb la Federació Espanyola (FEF), i l'operador propietari dels drets televisius, recuperen una fòrmula que no és nova perquè ja s'experimentà fa més de una década en Primera (1996-97 i 1997-98), en obert, per intentar incrementar els ingressos. Mentrestant, molts aficcionats poden distreure's tots els dies de l'any: Panem et Futbolenses, i no cal que pensen en manifestar-se, eixir al carrer, protestar contra la crisi econòmica, contra la deslocalització industrial o contra l'ús i abús de la banca que ofega autònoms i empresaris o contra els acomiadaments injustificats...

Els majors perjudicats, però, seran els seguidors, socis o abonats, als que ens plantegen, a estes altures, és a dir, a meitat de temporada, un partit dels nostres equips per a les nits de dilluns o de divendres. La taquilla dels clubs implicats també es veurà afectada, encara que Real Madrid, Barça i Sevilla no jugaran mai el primer dia de la setmana, mentre continuen en Champions, i, per tant, tampoc ho faran Atlético de Madrid, Athletic, València i Vila-real mentre disputen l'Europa League.

A més, cada dia, la premsa/caverna mesetària continuarà amb la tabarra de la crisi blaugrana, que la Lliga ja té color blanc, que la resta d'equips no existeixen, que Guti El Paleto és mereix un premi Nobel per pegar una taconà, que Cristiano hauria d'estar, ja, beatificat, etc., etc., etc.

Tot pot passar i res serà fàcil, però tant de bo el Vila-real consolide el bon joc apuntat dissabte, no solament golejant dijous el Wolfsburg sinó, i sobretot, donant la sorpresa al Bernabéu, al Florentino i al Pellegrini... Amén!


Per cert, ens veiem aquesta vesprada al lliurament de Premis del Certament Literari Ciutat de Vila-real i, en acabant, al Sopar Medieval. Bon profit!
================================================

COPA, LLIGA I CHAMPIONS...

Enhorabona al futbol amb majúscules, enhorabona als barcelonistes, enhorabona a l'equip blaugrana, enhorabona al poeta del Camp Nou... També des de Vila-real -concretament, des de la penya Cèltic Submarí- seguirem, anit, la gran final de Roma, molts vila-realencs culers, molts vila-realencs que sempre tindrem el Barça com el nostre segon equip i, sobretot, amants de l'art del futbol i dels plantejaments del geni de Santpedor.

Potser ningú creia, a principis de temporada, amb aquests versos de Martí i Pol:

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Potser, només el Pep Guardiola. Potser fa unes setmanes, ni el mateix Toni Soler confiava en l'èxit -sobre tot, econòmic- de l'Himne del Crackòvia (Copa, Lliga i Champions), perquè se corria el risc de no fer el triplet (mai l'havia aconseguit cap equip de la Lliga de les Estrelles) o, cas d'aconseguir-lo, fer-ho amb un orde diferent. Però, va aparéixer Llorente in extremis, al Camp Nou (3-3), per donar pas a la Copa. I, si no n'hi havia prou amb això, novament in extremis, va aparéixer Cani al Madrigal (3-2) per consolidar la Lliga per al Barça (no cal oblidar que, a hores d'ara, encara no seria Campió de Lliga sense la col·laboració del Vila-real C.F.) i, finalment, Etoo, Messi i la màgia del millor equip d'Europa i del món han fet la resta.

Cal treure's el barret, davant el miracle del Barça, davant el treball ben fet. A Vila-real creiem amb els miracles i, ara, que el nostre admirat Diego Forlán sembla que va a proclamar-se Bota d'Or (amb permís d'Etoo), esperem que perda l'Atlètico de Madrid dissabte que ve per poder disputar, també, Copa, Lliga i Champions...

VILA-REAL ASPIRA A LA CHAMPIONS I...

El Vila-real Club de Futbol aspira a la Champions i, després de guanyar el Real Madrid amb solvència, sentència el campionat de Lliga en favor del Barça: el desengany blaugrana de diumenge passat amb el gol de Llorente, va desfermar l'alegria culé, sis dies després, amb el 3-2 de Capdevila (senyor Artur, a Vila-real som gent de paraula -d'això pot estar-ne segur).

Gran ambient en El Madrigal la vespra de la festa de Sant Pasqual, encara que un Real Madrid que ja no aspirava a res tampoc va ser capaç d'esgotar la totalitat de les entrades. Medina Cantalejo, l'àrbitre que vestia de roig -encara que haguera pogut fer-ho, perfectament, de blanc- va fer dues declaracions explícites d'intencions, només començar el partit, en perdonar sengles targetes grogues a Sergio Ramos (sevillà com ell mateix) i Fabio Cannavaro (el Bota d'Or més lent del futbol mundial).

Davant un Real Madrid apàtic i lent, el Vila-real va ser l'únic equip que va intentar jugar al futbol durant la primera part, amb magistrals combinacions entre els seus centrecampistes fins una passada d'Ibagaza al cap de monsieur Pirés que va obrir les portes de l'esperança -no de l'Aguirre-, i de la Champions...

La segona part, com massa vegades aquesta Lliga, els jugadors grocs van eixir dormint: jo no sé quin tranquilitzant els subministra Pellegrini al vestidor (¿?), però, a la primera de canvi, gol de Van der Vaart. Uns minuts d'indecissió per a tornar al domini vila-realenc sobre la gespa del Madrigal, amb el bon de treball del jove d'Artana, Bruno (un jugador molt madur al centre del camp, substituïnt Ibagaza, que ha de creures més la seua vàl·lua), tancant els madrilenys a la seua àrea, fins l'excel·lent gol de Cani que feia justícia. Un baló al pal de Capdevila hagués pogut ser la sentència definitiva d'un partit que estava guanyat. El Real Madrid dominava, sense crear perill, al centre del camp, i al Vila-real li faltava una punta de velocitat a la contra.

Nihat Kahveci -que havia eixit per Llorente- es plantava davant de Casillas, conseguia batre'l pel baix i quan tothom cantava gol, s'assenyalava fora de joc (després a la tele, a casa, comprovaríem que era més clar que en directe, dins del camp). Però el Vila-real, sense fer un joc tan clar com a la primera part, seguia creant ocasions, mentre Lass, Ramos, Cannavaro, Heinze, Drenthe i companyia es dedicaven a castigar els turmells dels jugadors vila-realencs amb el vist-i-plau del permissiu i blanquinós col·legiat: el Real Madrid jugava amb 14!

I per si algun espectador encara no ho tenia clar, va vindre el 2-2, amb un, dos i tres jugadors blancs en claríssim fora de joc... Era el minut 88 de partit i bona part dels espectadors vam cantar allò de Així, així, així guanya el Madrí... encara que això només suposava un empat pels catalans (que seguien sent campions de Lliga), però significava tallar de socarrel les aspiracions de Champions del Vila-real. El gol de Capdevila, després d'una cantada de Casillas (un dels millors porters del món que, ahir, de segur, estava pensant en Soraya i l'Eurovisió), va tornar a posar les coses al seu lloc.

El Real Madrid continua sent dur de pelar, Raül és tot coratge, lluita i voluntat, els centrecampistes no acaben de donar el nivell, la defensa els segueix fallant, però els arbitratges que l'acompanyen encara són de jutjat de guàrdia, fins i tot quan no els queda res en joc... potser el talonari de Florentino Pérez (a qui els mitjans de comunicació li han donat tractament de cap d'estat durant aquesta setmana) puga esmenar aquesta trajectòria els propers anys, però més que fitxar, haurà de fer neteja... ja s'ho faran.

Enhorabona al Vila-real, enhorabona al Barça... i, ara, a esperar que el València se sume a la festa!
=========================================

FLAIXOS LONDINENCS

Després de tornar a la nostra Ítaca natal, Vila-real, només resta agrair públicament l'esforç de la Penya Cèltic Submarí, d'Ernesto Boixader i cia., perquè quasi eixira tot, finalment, a la perfecció. Ens ho hem passat d'allò més bé, ens han eliminat de la Champions, però no tenim temps per a plors: tan de bo l'any que ve puguem repetir l'experiència. Ja sabeu allò de que sempre és preferible riure i d'altres frases fetes sobre la cara que li s'ha de posar al mal temps futbolístic (l'oratge londinenc, pseudotropical).

L'Arsenal, l'equip de futbol d'un barri situat a la ciutat més gran d'Europa, Londres, ha pogut amb l'equip de la nostra vila reial, una gran ciutat de, només, 52.000 habitants. Tenim una gran aficció, i un planter de jugadors escàs que, ara per ara, només dóna per fer una alineació: Una aliniació, una competició... aquest és el gran repte del Vila-real Club de Futbol per al que resta de temporada, és a dir, aconseguir un bon lloc en la Lliga de les Estrelles...

Gràcies a tots els companys de viatge per haver contribuït a passar tres dies tan agradables i, en especial, a Benjamí, David, Domingo, Héctor i Javier.

Vila-real, 1 - Arsenal, 1

El Vila-real no ha pogut sentenciar l'Arsenal a El Madrigal i va empatar a un gol (1-1) que deixa l'anhelada revenja per la tornada a l’Emirates de Londres on, d’ací a set dies, viatjarem amb la penya Cèltic Submarí a la recerca del bitllet per a les semifinals.



Encara que l'equip groc va començar molt fort amb una ocasió de Llorente i va obrir aviat el marcador gràcies a una canonada des de fora de l'àrea de Marcos Senna (el millor de la nit junt al golejador dels anglesos, Adebayor ), l'Arsenal va saber sobreposar-se a la segona part, i no només al marcador advers sinó a les lesions d’Almunia i Gallas, que van abandonar el camp lesionats abans del descans.



La bona col•locació del Vila-real (bon partit de Godín i de Gonzalo) va inutilitzar els intents d'un Arsenal que tampoc va passar grans dificultats fins a l'entrada de Pirés. A partir d'aleshores el Submarí va mantenir l'ordre i el criteri encara que la creixent empenta dels visitants es va acabar traduint en un golàs gràcies a la connexió Cesc-Adebayor que el davanter togolés va transformar en gol a la mitja volta. Era el minut 65 i encara quedava partit.



Però al Vila-real li faltava velocitat i presència al centre del camp. No volem fer d’entrenadors, però, tal vegada, va pagar l’absència de Cani als primers minuts de la segona part on Mati Fernández havia desaparegut -com quasi sempre-, mentre Ibagaza donava mostres de cansament pel gran treball realitzat als primers quaranta-cinc minuts. Però, va entrar Pirés i va aportar serenitat a l'equip i, fins i tot, un altre intent de Marcos Senna que va llançar un altre obús des de fora de l'àrea que se'n va eixir per poc. L'Arsenal, esperonat pel gol va buscar la sentència en accions de Nasri o Walcott i del propi Adebayor que no va arribar en uns últims minuts on Fabianski va estar sòlid. L'Emirates decidirà si hi ha revenja groga o no.



En principi, anirem a Londres a passar-ho bé, però les espases segueixen en l’aire perquè hi ha molta qualitat i molta igualtat a la Champions League (l’empat del Manchester United contra el Porto, 2-2, ho demostra), queden 90 minuts... futbol és futbol i encara pot passar de tot.



Endavant Vila-real!
.........................................................................................................

P.D.-
La il·lusió de tot un poble,
industrial i llaurador,
és recuperar Cazorla
que segueix sent el millor...

Molt d'ànim, Santi Crackzorla, t'esperem a la Champions de 2009-2010... però abans passarem a la Semifinal de la present.
=========================================

LA REVENJA DE QUARTS, CONTRA L'ARSENAL

Quarts de final de la Champions: Villarreal de Vila-real / Arsenal de Londres.

El penal fallat per Riquelme, el morbo de la revenja, l'èxit del Vila-real en la Champions arribant a la Semifinal ara fa tres anys, la història mai torna a repetir-se, la història és cíclica i sempre torna... El Vila-real Club de Futbol, en definitiva, continua fent història i la força de l'afició, una vegada més, pot evidenciar-se omplint El Madrigal el proper 7 o 8 d'abril (l'anada és dins de casa) i amb un desplaçament massiu a Londres (el 14 o 15 d'abril), és a dir, aprofitant la setmana festiva (per molts) que va de Pasqua a Sant Vicent.




Una altra bona notícia és la convocatòria feta pel seleccionador de futbol, Del Bosque, al porter del Vila-real, Diego López: s'ho ha guanyat a pols!
==========================================================================

EL REPTE (DE LA COPA) D'EUROPA

El Vila-real Club de Futbol, l'equip que representa a una ciutat de poc més de 50.000 habitants ja és a Quarts de la Champions League. Sembla fàcil, a bou passat, però ja voldrien altres estar, ara mateix, en l'èlit del futbol mundial, és a dir, entre els 8 millors equips d'Europa.

Però el Vila-real no és un equip espanyol, ni molt menys, el Vila-real és un equip galàctic. Si comptem els partits que les televisions de l'Estat Espanyol li han emés en obert (ni un, ni mig, ni cap!), el escassos segons que li dediquen, tradicionalment, les televisions espanyoles (molt pocs) o els escassos minuts (per ser generosos) que li han dedicat les ràdios d'àmbit estatal... arribem a la conclusió que Vila-real no és d'Espanya, Vila-real és un equip valencià d'una altra galàxia... De fet, fins i tot Canal 9, la televisió local de València capital, s'ha hagut de rendir davant l'evidència (i la crisi econòmico-esportiva del club dels seus amors i les seues despeses majors!) i, darrerament, fins i tot li dedica al Vila-real Club de Futbol quasi el 25% del temps que li dedica al València, és a dir, una exageració per al que estàvem acostumats.

I diu el senyor Rincón (un ex-futbolista andalús i ex-internacional, madridista fins avorrir el personal) a la CADENA SER: Ahora al Villarreal que le toque el Liverpool i que venge la derrota madridista... vinga home, que la vengue Gallardón, Esperança Aguirre i la teua sogra! -amb tots els respectes per ella. Sabeu quants segons li va dedicar l'espanyolíssima CADENA SER, anit, al Vila-real, mentre el Real Madrid (dels seus colors/amors) feia el més absolut ridícul a Anfield, perdent 4-0? Almenys 59 segons... segons un amic meu que els escoltava mentre veiem el partit del Vila-ral als Lluïsos, perquè al minut no van arribar. Vengar al Liverpool, que els donen yogurt grec!

Anit, a l'estadi Olímpic d'Atenes, el Repte d'Europa va estar a punt d'esdevindre el RAPTE, degut a un àrbitre cleptóman o, com a mínim, abonat de l'Inter de Milà (era italià, com Rossi!) que encara recorda l'eliminatòria a mans dels grocs, ara fa tres anys, ja que ens va anular, a la primera part, un gol legal d'Ibagaza que, més que el Canyo, ara és un heroi groc/grec consagrat a l'Olimp de la Champions League. A la segona part, va tornar a reincidir en un magnífic llançament pagà des de fora de l'àrea (0-1) i, a més, li va donar la passada de la mort a Llorente (1-2) que, com el fill pròdig, va tornar a casa, a Europa, i, amb ell, va fer retornar els vila-realencs als Quarts de final, consagrant el Vila-real Club de Futbol com la vuitena potència europea.



Partit mític i mitològic que, de bellnou, ens obre la possibilitat de tornar a viatjar per les capitals de la vella Europa. El nom del continent i de la Champions té història: Europa (la Champions), filla d'Agenor (Panathinaikos) i Telefasa (Vila-real), es trobava jugant a les platges de Sidó (estadi Olímpic). Zeus (l'àrbitre) al veure Europa cau enamorat, però, per arribar fins aquesta, es transforma en un bou (àrbitre) d'una blancor inimaginable (és a dir, preferia que passara el Madrid abans que el Vila-real) i banyes semblants a la figura d'una Lluna creixent -això ho diu la mitologia grega, que conste!, no es tracta d'insultar ningú-. Amb aquesta figura Zeus es col·loca als peus d'Europa que, amb el temps, li agafa confiança i acaba asseguda al seu llom, donant-li l'oportunitat de raptar-la... Però, Ibagaza, emulant els tretze (ELS XIII, quin nom més vila-realenc!) treballs d'Hèrcules (Alacant és important!), no va parar fins despistar el Zeus pro-grec, però italià, per emportar-se Europa -la classificació per la següent ronda- cap a la Plana Baixa.

Ambient de luxe als Lluïsos / Cèltic Submarí, pantalla d'UEFA (sent generosos) a la Plaça Major de la Gasolinera Central i, al final del partit, festa per tot Vila-real, allargant-se el bon ambient fins la matinada: Endavant Vila-real, Ibagaza és massa, Llorente presidente, Fernando Roig fitxa Fernando Torres, Benitez Adoremus i Liverpool-Liverpool... foren, entre d'altres, els crits més repetits.

Demà, probablement, el Barça seguirà el camí europeu del Vila-real i l'Atlètic de Madrid -tant de bo guanye i es relaxe per al diumenge que ve- ja vorem... El repte d'Europa, superat amb excel·lent. SENATUS POPULUSQUE VILLE REGALIS. Carpe diem!


===============================================

Vila-real 1, Panathinaikos 1

Quan no potser, no potser i, a més, és impossible!

En un Madrigal de gom a gom, la nova grada del Gol Nord parlava grec pertot arreu (més de 2.000), mentre el we are the champions ens tornava a eriçar la pell i tot Vila-real somniava en una nit màgica, èpica, com tantes altres -no moltes- que tots desitgem en siguen moltes més...

Aquesta nit de dimecres, el Vila-relax de la Lliga de les Estrelles se va mudar, se va posar la roba de gala, però no les pantufles, ni les xancles de platja, no, aquesta vegada era un mono de feina, però de luxe, de Champions... Per fi va aparéixer el Vila-total amb una primera part magnífica, a la que només li va faltar l'encert de cara al gol. I això que Don Manuel, una vegada més, va castigar a la banqueta a Cani -el millors dels 22 al partit de dissabte passat- i va deixar descansar Monsieur Pirés, el dandi de la gespa que, al capdavall, provocaria el penal de l'empat -transformat per Rossi- a la segona part.

Massa premi per a l'autobús de Henk Ten Cate (el carlossimón de l'Acròpolis) davant un Vila-real molt superior que, el futbol és així, es va vore sorprés per un sol xut a la porteria de Diego López llançat per un tal Karagounis (58') que, jronya-que-jronya..., se va colar per tot l'escaire: un intent, un gol!

Al final, la Vila no va poder contra la Polis, ni el postre de Sant Pasqual contra el yoghourt grec, però queden 90 minuts on el Vila-real de la Champions (no el Vila-relax de la Lliga) encara té moltes coses a dir perquè, llevat de la derrota, ens valen tots els empats que no siguen el 0-0 i, per suposat, qualsevol victòria de l'equip de la Torre Motxa davant els del Partenó...

Bon viatge cap a Ítaca, als que pugueu anar i tornar... I molts records a Sócrates -sí, aquell davanter brasiler... Però, això sí, espereu-me per viatjar als Quarts de final que, de segur, em coincideixen amb les vacances pasqüeres.

EL VILA-REAL, SEGON DE GRUP A LA CHAMPIONS...

El Villarreal C.F., l'equip de Vila-real (Plana Baixa del País Valencià, Spain, U.E.), continua fent història. Després de perdre a Glasgow contra l'equip germà del Cèltic (2-0), en un partit que començà dominant, i perdonant alguns gols contra la porteria contrària, acabà perdent, potser, per l'expulsió injusta del Guille Franco i certa dessídia habitual dels jugadors titulars (per cansament) i dels menys habituals (per tradició).

De tota manera, aquesta jornada de Champions League (la més alta competició de clubs de futbol a nivell mundial) es prestava a cert morbo per allò de l'especulació amb els resultats: el Manchester també acabà perdent a la primera part contra un modest, però ràpid, Aalborg, potser perquè tampoc tenien clar que els interessara acabar com a campions de grup. El Vila-real, però, no donà lloc a l'especulació i acabà perdent per impotència i, potser, el Manchester no va tenir més remei que assumir la responsabilitat de ser el primer del grup per allò de mantenir l'honor de ser, encara, l'actual campió d'Europa de clubs de futbol.



El Vila-real, per tant, ha aconseguit -perdent a la darrera jornada de la primera fase de grups- dos objectius importants:

1) Passar a vuitens de final de Champions, com els altres tres equips de la Lliga de les Estrelles (Barça, Madrid i At.Madrid).

2) Ser segon de grup (com el Madrid o el At.Madrid) i, de passada, evitar alguns segons classificats de molta talla futbolística, com ara, per exemple, Chelsea (potser ja no és tan ferotge sense la verborrea del Mourinyo), Inter de Milà (no seria la primera vegada que els férem fora) o Arsenal (toquem fusta!)... De tota manera, al sorteig del divendres 19 de desembre ens esperen altres equips tan o més importants: Roma, Panatinaikos, Liverpool, Bayern de Munich, Porto o la Joventus de Torino.



Anit, a banda que ja estàvem classificats d'entrada, el millor va estar -per mi- l'ambient de la penya Cèltic Submarí, però també -segons una amiga molt destra en ambients futbolístics- els pantis de Viera, les grenyes de Matigol (Matiex-gol, segons Maldini, és a dir, el savi de Canal Plus... i gràcies, perquè els de Territorio Chotis, vul dir Territorio Champions d'Antena 3, s'han oblidat de nosaltres, perquè només fan partits del Real i de l'Atlètic... i sort que el Geta no està a Europa), la personalitat del Guille Franco, les excentricitats de Cani, l'elegància d'Edmilson i el perfil neoclàssic de Pellegrini quan adopta aquella postura de cariàtide masculina reclinada que ens trasllada als temps decimonònics de Polo de Bernabé... I què voleu que us diga? Si aquesta amiga ho diu... Enhorabona a tots, grogues i grocs!

P.d.- I a vore si tenim sort els pobres, a nivell personal, i cau la següent eliminatòria de Champions entre Pasqua i Sant Vicent, és a dir, en dies no laborables i així poder viatjar per Europa amb el Vila-real... I que conste que no ens sap gens greu tenir-nos que guanyar el pa, amb el suor del front propi, per a tot el personal dependent (polítics, parats, jubilats, joves en espectativa de trobar el primer treball... és a dir, tots aquells que, aquesta vegada, sí que han pogut viatjar a Glasgow).

VILA-REAL, CIUTAT MEDIÀTICA

Ahir, sense anar més lluny, Vila-real, la ciutat del futbol que va superar la línia psicològica dels 50.000 habitants al 2007, és a dir, només passar les Eleccions Autonòmiques i Municipals (la segona ciutat en nombre d'habitants de les comarques de Castelló i, tal vegada, una de les 12 més habitades del País Valencià) va ser mediàtica per partida doble.

En positiu, a nivell global pel gran empat a Old Trafford contra el Manchester (0-0), actual Campió d'Europa. I, en negatiu (per la mala imatge que es dona de les comarques de Castelló i dels seus dirigents), a nivell estatal i, per suposat, de rebot, al programa de La Sexta, Caiga quien caiga, on poguerem veure imatges de la Fira de la Tapa de la nostra ciutat (també les podeu visionar ací, gràcies a les noves tecnologies) mentre la neboda de Gabilondo i la gent de CQC resseguien el rastre del president de la Diputació, Don Carlos Fabra Carreras...

En primer lloc, els assumptes mediàtics globals:



A continuació els més locals, comarcals, quotidians o, millor dit, provincials perquè La provincia de Castellón también existe:

1) El ple més polèmic (29/07/2008).-



2) CQC I (17/09/2008).-



3) CQC II (17/09/2008).-




......................................................................................................
P.D.- Dedicat als vila-realencs desplaçats a Manchester i als despistats que s'ho perderen en acabar-se el partit... De res!

AVUI POT SER UN GRAN DIA (Manchester -Vila-real)

Manchester-Liverpool. Barcelona-Mataró. Reus-París-Londres. Castelló-Almassora-Vila-real-Onda-Vila-real-Borriana... El tren, La Panderola... Hi ha noms de ciutats que han quedat enllaçades per a la història... Potser Manchester (bressol de la revolució industrial del vapor i del tèxtil) sempre quedarà d'alguna manera, alemenys per als vila-realencs, enllaçada amb Vila-real, bressol de la revolució industrial del taulell ceràmic, també d'artistes, sepulcre d'un gran Sant...

Manchester, pels grocs, mai arribarà a tenir el batec i el sentiment de Glasgow, però el futbol, la Champions League, també la fa especial.

Manchester United - Villarreal C.F., a les 20.45 i a Old Trafford, sí senyor! Malgrat l'enveja sana que em donen els vila-realencs desplaçats a l'estadi dels somnis, avui pot ser un gran dia per a tots. Ens ho hem de plantejar així, com va dir el Joanet... Que perden, que empaten, que guanyen, però tres anys després ja hi som ací. L'EuroVila-real segueix fent història i sent la il·lusió, de tot un poble que vol ser ciutat... Porra: 1 - 1. Qui la firma?



... I si els germans Canós tornaren a fer hores extres a la impremta, al mes de maig de 2009, per confeccionar un pòster semblant a l'anterior? Somniar és debades. Carpe diem!