ÀGORA

No, no vaig a escriure-vos sobre la plaça major -des de fa uns mesos amb minúscula- de la ciutat de Vila-real, òrfena de l'estàtua del seu fundador, Jaume I -retirada pel fonamentalisme iconoclasta, com una runa de pedres, a un racó invisible del pati de l'Ajuntament, sinó sobre l'Àgora d'Alejandro Amenábar, una pel·lícula històrica que, en definitiva, ve a demostrar-nos com el món canvia però, això sí, no tant de pressa com voldríem alguns...

La pel·lícula, naturalment, m'ha agradat, i molt!, encara que, en principi, acudia amb el vell prejudici de quedar decebut davant les amples espectatives del gran llançament comercial que l'ha acompanyada però, fins i tot això, potser, també és bo. Per una altra banda, em reconec amenabarià i hooligan del cinema històric, fins i tot del dolent, és per això que, d'entrada, açò vindria a ser un avís als navegants -que, tal vegada, espereu una espècie de crítica cinematogràfica- perquè sapieu que no és el meu propòsit contar-vos la peli, ni molt menys atorgar-li cap tipus de qualificació subjectiva. De tota manera, quan Josico -que és un entés en la matèria- me confirme que també li ha agradat, us la recomanaré encaridament...

L'argument és atractiu perquè tracta una època, tal vegada, poc cinematografiada ja que sempre s'ha fixat més l'atenció en la Roma imperial dels primers anys d'August i del cristianisme clandestí (el lleons i el pa i el circ) o, pel contrari, la part final de la decadència quan els pobles germànics ho arrosseguen tot. Al segle IV, Egipte era una província de l'Imperi Romà. La seua ciutat més emblemàtica, Alexandria, s'havia convertit en l'últim baluard d'un món en crisi, confús i violent. L'any 391, les revoltes de carrer van assolir la seua institució més llegendària: la mítica Biblioteca. Atrapada, portes endins dels seus murs, la brillant astrònoma Hypatia (Rachel Weisz), filòsofa i atea, lluita per salvar la saviesa del món antic, sense percebre que el seu jove esclau, Davo, es debat entre l'amor que li professa en secret i la llibertat que podria aconseguir unint-se a l'imparable ascens dels cristians...

Veient l'Àgora -d'Amenàbar-, no solament vaig recordar aquelles primeres vesprades de cinema, amb sessió contínua, al vell teatre d'ELS XIII -al Real Cinema, exacte Jotapé- on, per quinze pessetes de l'època -si anaves a butaca de senyoret, perquè també hi havia l'amfiteatre a 11 peles i la cassola que només en costava 8 i, per tant, podia deixar-te un superàvit setmanal de 7 per comprar-te bissontes al quiosc, pesseta a pesseta, i fumar ros, com un ric / rec / Rik, durant tota la setmana-, vaig fer un màster de cinema històric, millor dit, de cinema bèl·lic nordamericà (La batalla del Alamein, Objetivo Birmania, Los cañones de Navarone), mentre descobria, entre d'altres, una tal Raquel Welch que va presentar-se, davant meu, amb un mini-sort de pell i envoltada de dinosaures...

Enhorabona cinèfils de la història! Aleluia alexandrins! ...Felicitats, Alex, per un nou èxit i, sobre tot, enrecorda-te'n de disculpar-me davant la teua actriu protagonista per portar, encara, al cervell, aquella vella imatge d'una jove Raquel Welch dels seixanta-setanta, la qual m'ha fet buscar Rachel Weisz a la vikipèdia.
============================================================================