-Quedem a Laeros? Sí, demà divendres, de deu i mitja a onze... a dos quarts d'onze, efectivament...
-No me digues que Jaume Verdeguer te passa una comissió per fer-li publicitat?
-Això mateix! Per a que després critiqueu als polítics que volen fer-se rics a tota costa...
-O siga, o sea..
La discoteca Eros, el temple pagà per antonomàsia del Vila-real dels anys bàrbars, és a dir, dels setantes i vuitantes -sobre tot!-, torna a obrir les portes.
No sabem si, aquesta vegada, les segones parts seran millors o pitjors que les primeres, però és una iniciativa -més romàntica que empresarial- del polifacètic Jaume Verdeguer, aquesta vegada en la seua reconeguda faceta de discjey: Moody Blues (Noches de blanco satén), Richard Cocciante (Bella sin alma), Roberto Carlos (Detalles), Jane Birkin (Je t'aime moi non plus)... cançons lentes, millor dit (k)lentes, música-disc (Boney M i d'altres, fins i tot Dire Straits amb Marc Knopfler a la guitarra, etc.)...
Així que ja ho sabeu: mà de perruca, dents postisses, bastó... i tots els que esteu, cronològicament, al voltant de l'estreta línia roja dels 50 anys, ens veiem divendres a la nit.. sí, on hi havia el Pub Cotton. El vells rockers mai no moren, però tampoc no volen envellir...
========================================================================
9 comentaris:
Amb tu em passa igual que amb Juan José Millàs: que quan escriviu de política, sou bons; però quan tracteu un tema quotidià, em sembleu brillants!! Genial este text!!
Gràcies, però hauré de ser dur amb tu i no tindre en compte aquesta valoració subjectiva, d'amic...
De tota manera, és d'agrair el que dius perquè, de vegades, a les set del matí un no sap -ben bé- el que diu i, sobre tot, com ho diu...
P.D.- Que avui entraves tard a classe o m'escrius des de l'insti? (jo estic de guàrdia a la Biblioteca).
La Eros va tindre també una curta etapa (18 mesos) on la única cançó dels Moodyblues que es punxava era "I'm just a singer in a rock 'n roll band". Les bandes "fixes" eren totes d'alt voltatge: Frank Zappa, Deep Purple, Black Sabbath, CCR, The Who, The Doors... Només se n'obrien les portes començava a sonar "Shaft" (Isaac Hayes) en versió de 21 min. que donava temps per ubicar-se i marcar el territori.
Verdeguer (Jaime) és posterior, i va aterrar amb els Beatles i la música en almívar que agradava als guiris d' Orpesa. Sic transit... etc.
Evindentment, cadascú recorda aquells tres-o-quatre anys on la Eros venia a ser com la segona casa o residència (per les hores que pàssaven allà dintre) i jo recorde, sobretot, el final dels setanta i els inicis dels vuitanta. Naturalment, que m'agraden els Beatles, els Rolling Stones, Credence-Crearwater-Revival, Led Seppelin, Emerson Lake and Palmer o tots els que tu nomenaves abans...
Però hi ha una errada molt greu: l'hora de la convocatòria és a les 23.30 de demà dissabte... Us ho dic per si no voleu arribar una hora abans.
Esperem que siga un èxit !
Esperem que aquesta nit de divendres, a les 23.30h. tot siga un èxit: per fi ho he posat bé!
L´embolic
Recentment s´ha fet públic part del sumari que afecta el PP pel que fa al cas Gürtel i que amenaça a destapar el finançament irregular com també l´enrriquiment d´alts càrrecs del tal partit. A la Comunitat Valenciana se´l coneix, per boca del president, Camps, com el lio, sense donar més pistes.
Els jutges, però, han considerat que part de la documentació no ha de ser pública perquè, afirmen, dispararia els divorcis entre els implicats atesa la càrrega sexual que mostren quan, després d´un sopar entre mafiosos i alcaldes populars, entre vi del bo, marxaven tots plegats a comboiar-se a la manera de Berlusconi, tot a càrrec de la trama de Correa i el Bigotes. Factura que finalment pagava presuntament la Generalitat mitjançant contractes a dit a l´empresa del Bigotes en connivència amb Correa. Ço és que les putes i els sopars els pagaven els valencians i valencianes que votaren o no el PP en les últimes eleccions.
Si fem el recompte conegut, ara per ara a València, de 8 milions d´euros adjudicats a dit a la trama, cada erecció dels delinquents ens ha costat un pico i per això ben bé ens podrien il.lustrar com es tanca un negoci mafiós a costa dels contribuents amb pèls i senyals i els cònjuges coneixerien de primera mà d´on va eixir el cotxe de luxe, el safari a l´Àfrica, el magnífic xalet o la boda de la filla, com també el sacrifi i dedicació amb què s´esforça la parella quan treballa per la millorar de les condicions de vida i la justícia social.
Alguns dels presuntament implicats ja han anunciat que el lio serà contundentment anul.lat mitjançant una ordre convenientment publicada, amb un cost aproximat de 25.000 milions d´euros. Comissions a banda.
03/10/2009 MIQUEL Palomero (Mediterráneo).
Fabra insinúa pero no denuncia (més merda sobre el PP de Vila-real)
En el documento
"cajaBarcelona.xls", sobre la contabilidad en negro de Orange Market, y en el papel "alcaldes" figura un acto organizado por la empresa de Álvaro Pérez "El Bigotes" con fecha de 13 de enero de 2007 en Vila-real. El evento costó 18.460,32 euros, de los que 16.000 se pagaron mediante factura con su correspondiente IVA, el 14 de mayo. El nombre de "Paco Martínez" está inscrito, con su móvil, en la relación de alcaldes y portavoces, con sus respectivos actos locales. La policía entiende que esa lista podría responder a "las personas de contacto para tratar sobre la financiación para realizar el acto".
Fabra insistió ayer en sus insinuaciones sobre la financiación del PSOE, pero dijo que no va a presentar denuncia.
Levante, 3/10/09
SUPINA ESTUPIDEZ BLAVERA
(Chapí no fue el Climent de la época, ni perteneció a la conjura judeo-catalana para 'furtar la paella')
Resulta difícil pedir inteligencia al fanatismo, no en vano se basa en practicar el grado cero neurológico. El fanatismo no sabe de matices, ni entiende el proceso dialéctico, pero lo peor es que tampoco tiene sentido del ridículo. Al fin y al cabo, si se pertenece a una secta ideológica, el exterior no cuenta. Y es la falta de sentido del ridículo la que, generalmente, los lleva a perpetrar burdas acciones. La última víctima de esta tendencia a la estupidez, por parte del ultrismo ideológico, ha sido el venerable Coro de la Generalitat Valenciana, que tuvo la osadía de programar una obra de Ruperto Chapí, para la festividad de la Diada del 9 de Octubre. La composición, titulada Roger de Flor, fue compuesta en 1878, cuando las huestes de la fobia anticatalana aún no habían hecho mella en el sentido de la mesura levantino y se tenía un cierto respeto por la historia. En su estreno en el Teatro Real cosechó grandes aplausos, y fue considerado un drama intenso, quizás la más wagneriana de las obras de Chapí. Por supuesto, Chapí no fue un Eliseu Climent de la época, ni perteneció a la conjura judeo-catalana para furtar la paella a los valencianos, ni nunca tuvo delirios pancatalanistas. Sólo fue un gran compositor, cuya vocación musical nunca extrapoló hacia territorios más espinosos. Pero cometió un error que, 131 años después, han detectado los aplicados funcionarios de la Inquisición del PP valenciano, y, raudos, han exigido corregir la falta. Chapí incluyó el término "pueblo catalán" en una frase de su composición, y ni tan sólo su enorme prestigio lo libra de la implacable tijera de la censura. Émulos de los censores del franquismo, que no sólo eliminaban párrafos y censuraban obras de la época, sino que obligaban a reescribir la historia, estos comisarios políticos de baja estofa se atreven con el maestro Chapí y meten su pataza extremista para hacer lo mismo: tachar de la memoria histórica aquello que no cuadra con su mentira ideológica. Y obligan a decir "pueblo valenciano o aragonés", no vaya a ser que la palabra catalán les causara una enfermedad vírica. Se trata de una auténtica lobotomización del cerebro colectivo valenciano, cuya historia merecería más respeto y algo más de cultura.
Nada es nuevo bajo el sol de este mundo de tontos. Pero cabe destacar algo importante. La osadía de tocar la obra de un maestro, para hacer cuadrar una ideología, es propia de regímenes totalitarios. Milan Kundera lo explicó en La insoportable levedad del ser, cuando las autoridades checas borraban las caras de las fotos de los líderes comunistas que habían sido depurados. De Franco a Stalin, el miedo a la libertad también es el miedo a la verdad histórica.
Pero no estamos en una dictadura, sino en una democracia. Y ¿puede una democracia permitirse la censura histórica? Parece que en Valencia es posible.
Pilar Rahola (La vanguardia, 3/10/09)
Publica un comentari a l'entrada