Els valencians, en general, no som un poble decantat cap a les activitats culturals: tenim problemes seculars amb la llengua autòctona, amb la veïna i amb les de més lluny, amb les programacions del teatre institucional, amb la qualitat i la gestió de la tele autonòmica, ... Potser els nostres germans del Nord -tan odiats i desitjats alhora- venen marcant tendències, malgrat tot, des de temps immemorials: els catalans es regalen llibres i roses per Sant Jordi.
A Vila-real, ja fa uns anys, s’està tractant de potenciar un modesta Fira del Llibre a finals de maig -per tal de no fer-la coincidir amb Sant Jordi, ni amb la de Castelló que sol ser a primeries del mateix mes de maig- en la què esperem presentar-vos Els bombardejos de Vila-real durant la guerra civil (Premi d’Assaig 2009 al Certamen Literari Ciutat de Vila-real).
La tradició del llibre i la rosa va començar a Barcelona un 23 d'abril de 1923, per iniciativa de la Cambra Oficial del Llibre i segons una idea del seu conseller, Vicent Clavell i Andrés, que va intuir que l'única manera de que els catalans compraren llibres era la de crear una tradició gràcies a la qual les dones regalaren un llibre als seus hòmens, justament el dia que ells solien regalar una rosa a les seues dames. Aquest és, doncs, l'origen d'una festa cultural i comercial que els permet als editors i llibreters respirar un poc més tranquils i als floristes tornar a omplir el calaix.
Sant Jordi era a Catalunya com una mena de Sant Valentí a El Corte Inglés, com Sant Donís a València o com la Fira de Santa Caterina a Vila real: la festa del enamorats, la mocadorà i tot allò. Des del segle XVIII, quan acabaven de ser suprimides les institucions valencianes (després del mal d'Almansa, aquell 25 d'abril de 1707) i les catalanes (després d'un 11 de setembre del 1714) pels Decrets de Nova Planta de 1707 i 1716, respectivament, la rosa venia a tindre un sentit -almenys a Catalunya- no solament amorós, sinó de resistència i fins i tot de protesta: les roses es compraven i regalaven en el pati de la Generalitat de Barcelona i els seus voltants.
L'esmentat Vicent Clavell i Andrés va caure en el compte de que el 23 d'abril era, a més, l'aniversari de la mort de Cervantes i va pensar en homenatjar el manc de Lepant i així minvar la càrrega reivindicativa de la rosa i trobar el vist-i-plau, als darrers anys de la dècada dels vint, del dictador Miguel Primo de Rivera (antic Capità General de Barcelona) i dels seus amics catalans.
Més endavant, en temps de la Segona República, s'adonaren de la coincidència de la data amb la de la mort d'un altre clàssic de les lletres universals: William Shakespeare. D'aquesta manera també pogueren eliminar, des de les esquerres revolucionàries, la càrrega primoriverista de les celebracions anteriors. Però els anys passaven i el 23 d'abril de 1938, en plena guerra civil, el govern franquista va fer desaparéixer aquesta data com a diada catalana tot declarant-la, oficialment, com la Fiesta Nacional del Libro Español.
Per últim, el gran narrador català Josep Pla i Casadevall va coincidir amb els genis universals en triar com a darrer dia, per passar d'aquesta vida a l'altra, un 23 d'abril de 1981. De fet, la idea del senyor Clavell va funcionar i les dones començaren a comprar llibres als marits per retindre'ls a casa, llegint, amb la finalitat d'amortitzar la inversió, mentre ells continuaren amb el detall de la rosa perquè això de fer llegir a les dones resultava massa fort per a la societat rural de principis de segle... Avui en dia, a poc a poc, l’intercanvi de llibres i roses comença a ésser una tradició unisex.
======================================================
5 comentaris:
Moltes gracies per il.lustrar-nos. I tambe moltes gracies per entrar al meu blog m'ha fet molta il.lusió.
Quanta rao tens... mira que els valencians som "sossos", i lo de la mocaora ho faran els homes majors perque els jovens ja passen de tot.
Bueno deixa'm que faja un poc de publicitat al meu blog...
Estimats lectors de Toni jo Encarna Aragones també m'he creat un blog encara que de moment es molt modest pero poc a poc intentaré millorar-lo açí vos deixe la direcció.
El blog de Encarna
http//comentariosnuestros.blogspot.com
Feliç dia de Sant Jordi
I per favor, compreu llibres...
Les gràcies a tu, pel teu seguiment, i per animar-te amb un blog nou: ara mateix acabe de penjar un enllaç al meu.
Per cert, m'he oblidat de reconéixer, públicament, l'entrayable i particular fira del llibre que, des d'uns anys ençà, munten Toni Royo i Manolo Carceller -és a dir, Acció Cultural- amb una paradeta a la Plaça de Mossén Ballester que, al capdavall, constiueix l'únic esdeveniment literari a Vila-real cada 23 d'abril.
En el fragor del enésimo episodio de la guerra del agua que se ha desarrollado estos días alrededor del proyecto de Estatuto de Autonomía de Castilla-La Mancha, el portavoz de Compromís, Enric Morera (BLOC), recriminó al presidente de la Generalitat, Francisco Camps, que el intento castellano-manchego de acabar, primero, y limitar, después, el trasvase Tajo-Segura es consecuencia de una dinámica iniciada al introducir en la reforma del Estatuto valenciano del año 2006 la referencia al derecho a recibir recursos hídricos de otras cuencas. Morera añadió que la actitud "soberbia" del PP en este tema, desde un territorio deficitario en la materia, ha sido un desastre.
Aunque la redacción concreta del artículo 17 del Estatut d'Autonomia sea genérica e impecable en su formulación del derecho de los valencianos "a disponer del abastecimiento de agua de calidad" y a "la redistribución de los sobrantes de agua de cuencas excedentarias, atendiendo a criterios de sostenibilidad de acuerdo con la Constitución y la legislación estatal", sin duda esa mención abrió la puerta a que Aragón estableciera una reserva hídrica (de más de 6.000 hectómetros cúbicos anuales, con apoyo del PSOE y el PP, por cierto) y a que Castilla-La Mancha haya intentado, sin éxito, algo parecido. Como señala el diputado valencianista, la prepotencia es mala consejera para quien se juega intereses estratégicos, en este caso en la gestión de los ríos y sus recursos. Pero, en realidad, todo comenzó mucho antes, con la desmesurada campaña del Agua para todos y el conflicto que suscitó aquel Plan Hidrológico Nacional de Aznar que todavía hoy, de manera asombrosa, ponen los populares como ejemplo. Lo invocan, en efecto, Camps, Cotino, Clemente y Blasco como si se tratara de un modelo ideal de consenso, cuando el principal partido de la oposición lo rechazaba y puso en pie de guerra a media España (la que representan Cataluña y Aragón, por lo menos) contra la otra media por el faraónico proyecto de trasvase del Ebro.
Cuando Rodríguez Zapatero derogó el trasvase, se apaciguó el clima de revuelta en las comarcas del Ebro y se emprendió el programa Agua; el ofensivo triunfalismo del principio se convirtió en un victimismo demagógico que el PP no ha abandonado porque soliviantar a la opinión pública contribuye a mantener abiertas las heridas por las que Camps exprime el apoyo electoral mayoritario de los valencianos.
Mientras, con la política hídrica realmente existente, sus desaladoras, su trasvase Júcar-Vinalopó y sus organismos de cuenca, nunca ha faltado agua, pese a la agudización de la sequía, y puede aventurarse que la racionalidad se impone pese a la mala prensa. No así en el debate político, donde Camps y Alarte, que defienden el Tajo-Segura, se han dado codazos, mientras Barreda y Cospedal, que lo detestan, se tiraban también los trastos a la cabeza para que los partidos valencianos, las organizaciones empresariales, los regantes y tutti quanti, celebren hoy como un éxito que el Estatuto de otra comunidad se haya frustrado en el Congreso. Tiene razón Morera: ¡Qué desastre!
Adolf Beltran (El País).
Els que diuen que "Gonzalo Rodríguez torna a ser el que era", tenen tota la raó del món: un gran defensa central... per a l'equip contrari. Racing 1 - Vila-real 0, al final de la primera part. I davant, poca cosa... Garrido renovació o Vila-real C.F. neteja total per l'any que ve?
Potser ha estat més un encert de Canales que una errada de Gonzalo... però la segona part s'han merescut la victòria: gran Godín, gran Cazorla (que fa la passada sobre Capdevila) i Nilmar que, per fi, no perdona. Aquest Vila-real fa olor a Europa, malgrat tot.
Publica un comentari a l'entrada