Vila-real - València: derbi descafeïnat

Als aficionats més veterans, el partit d'anit ens va recordar aquell Castelló - Vila-real de Segona Divisió, jugat a Castàlia també a final de temporada, on un empat els valia als dos clubs per salvar la categoria: durant la mitja part posaren la cançó de moda (Amics per sempre, de Los Manolos) i, naturalment, van acabar empatant. A d'altres més mal pensats, fins i tot els va venir a la memòria un Vila-real - Las Palmas de l'any 2000, el del darrer ascens... I els que ja afinen al màxim, comenten que no passa res, que la sort està repartida, que el Getafe (geta!) guanyarà diumenge que ve al camp de l'Atlètic de Madrid per demostrar, no solament que el futbol és un negoci per damunt d'un esport, sinó que, moltes vegades, els modestos a base de la lluita, la constància, la velocitat i l'esforç també poden aconseguir el que la lògica reservava per als més exquisits (per exemple l'Europa League que mai li s'hauria d'escapar a uns jugadors de molta qualitat, però molt acomodats, com són els del nostre Vila-real).

La Lliga de les Estrelles se queda en no-res sense Barça i Reial Madrid, però seria injust -encara que possible- que el campionat no se l'emporte el millor equip del món, el que aposta pel futbol total i no per tàctiques resultadistes consistents en anular el rival, és a dir, el Barça.


El Vila-real, un dels sis millors equips de la Lliga, enguany quedarà seté pels seus propis errros, ja que el Getafe no és millor equip però, això sí, ens guanyà a sa casa, com quasi tots els equips modestos que enguany han derrotat el Vila-real lluny del Madrigal (amb Valverde i amb Garrido, que ahir ja no va fer de Josetomàs i va apostar per un equip més consistent al centre del camp), perquè dins de casa, almenys, han complit malgrat tot.

I de cara a la temporada que ve, a banda de les bones relacions amb el València (sí, sí, ja ho sé: Villa estava lesionat, Silva no podia jugar, César no estava en condicions, Mata i Pablo Hernàndez estaven cansats i només van eixir al final...), s'ha de reforçar la banda dreta, el centre de la defensa, la davantera amb algun killer ofensiu que acompanye Llorente (Nilmar i Rossi són molt bons però no tenen gens d'agressivitat) però, i, sobretot, el centre del camp, on enguany hem estat orfes de Senna i Cazorla, hem contemporitzat amb els veterans Pirés i Ibagaza, només hem observat Bruno a l'hora de rascar (tallar pilotes al contrari) i Cani com a home imprescindible i únic amb capacitat per regatejar un contrari o deixar-lo enrere amb velocitat (en canvi, tant Pellegrini, com Valverde i ara Garrido sempre l'han tingut com l'home per ser rellevat a la primera de canvi).

El millor d'anit, sens dubte, l'homenatge de l'afició a Javi Venta (alguns que se queden en l'equip estan físicament pitjor que ell) i a Monsieur Pirés pels serveis prestats al llarg dels darrers anys: gràcies a tots dos pel que en heu fet gaudir durant els darrers anys... I el partit? Es va acabar al minut 18 de la primera part amb el 2-0 de Joseba Llorente. I gràcies que l'àrbitre (és Uno más o El más?) va voler canviar la sacarina per sucre, potser per donar-li una miqueta de sabor al descafeïnat, tot expulsant Llorente i Capdevila (¿?) quan encara quedaven més de vint minuts d'avorriment... que els meus veïns de camp (Pasqualet de Vila-real i Amparito de València) aprofitaren per abstreure's, com fan sempre que el partit està decidit, i comportar-se més com uns adolescents enamorats que no com el que són, uns joves de la tercera edat... com molts futbolistes, a més de Venta i Pirés, que estan demanant a crits la jubilació.

La temporada que ve, més (per Europa?), però sempre ens quedarà el Mundial de Sudàfrica 2010.