Avui tothom viu la ressaca del Mundial de Futbol de Sudàfrica on, a diferència d'altres edicions, han guanyat els bons o, almenys, els que s'han decantat pel bon tracte al baló perquè, a més, ho podien fer. L'èxit del futbol espanyol, tant a l'Eurocopa de 2008, com a la final d'anit, no solament és el resultat d'una generació d'extraordinaris futbolistes sinó, sobre tot, el fruit del treball ben fet, de les Escoles de Futbol de Base, des de La Masia a Barcelona, fins qualsevol racó peninsular, passant, naturalment, per la Ciutat Esportiva del Vila-real Club de Futbol... Per cert, enhorabona a tothom però, en especial, al campió mundial vila-realenc d'adopció Joan Capdevila i al Baló d'Or Diego Forlan, ex-groc de grat record.
L'èxit, com el fracàs, mai arriba per casualitat, la sort s'ha de buscar, etc., etc. i molts d'altres tòpics que, al capdavall, són sentències objectives. I la prova d'això la tenim en l'Economia, per no parlar de la Política, on els resultats també canten perquè s'han fet les coses molt remalament tant a nivell estatal, com autonòmic, provincial i local.
Vila-real és avui més com Espanya que mai, és a dir, una ciutat orgullosa del seu equip de futbol perquè, al capdavall, té ben poques coses més de les què presumir: no s'ha diversificat l'economia, s'ha apostat pel creixement massificat de la població com a única font de negoci (relacionat amb l'especulació i la construcció /taulell) i, finalment, ens ha atacat l'atur amb més força que a cap altre lloc. L'oposició local es queixa de l'escàs finançament autonòmic per als projectes locals i tenen tota la raó del món, perquè la Generalitat del PP discrimina Vila-real, ara i als temps de les vaques grasses. L'equip de govern local es queixa de l'escàs finançament estatal i també tenen tota la raó del món, perquè el Govern Central del PSOE discrimina Vila-real, cosa que també ho feia el del PP quan José Maria Aznar deia allò de España va bien i, en canvi, l'atur es mantenia alt (a nivell estatal) i les infrastructures locals i provincials continuaven escasses, com ara mateix...
Espanya ocupa el lloc número 27 del rànking mundial en qualitat de vida, molt per sota d'altres països europeus als que hem guanyat al futbol, perquè, com Vila-real, no ha apostat per una economia sostenible, ni ha invertit en les infraestrucres més adients als temps de vaques grosses (AVES i ferrocarrils que no van enlloc, autovies sense destí, res cap a Europa, ni l'Eix Mediterrani...). Això de la fúria, dels ous i d'altra terminologia pseudofranquista s'ha d'arraconar de la vida pública d'una vegada per totes, i començar a apostar per les inversions de futur com ara l'educació i l'ensenyament, en comptes de retallar plantilles de professorat per al curs que ve i seguir marejant la perdiu des de postures bi-partidistes.
De tota manera, a més dels triomfs esportius -no solament futbolístics- que han pujat l'autoestima del personal, la percepció del benestar sempre és major entre ciutadans amb modest poder adquisitiu i escassa cultura, com demostra el darrer Informe mensual de La Caixa, dedicat al PIB i percepció del benestar a nivell autonòmic. Els més ben preparats sempre seran més crítics -mentre no entren als pessebres econòmico-polítics- perquè al capdavall el poder continua en mans dels que tenen els diners i no del populatxo que, en teoria, ha de decidir quan venen eleccions: Iniesta, president!
=======================================================
4 comentaris:
Salgado augura que la victòria de la Roja "serà bona" per a l'economia espanyola
La vicepresidenta segona del Govern i ministra d'Economia, Elena Salgado, ha assegurat avui que la victòria d'Espanya al Mundial de Sud-àfrica "serà bona" per a la situació econòmica del país, encara que ha considerat que és "una mica exagerat" afirmar que aquest triomf provocarà un creixement del 0,7% del PIB, com sosté el banc holandès ABN Amro
EFE
El pitjor arbitratge de la Copa del Món
Quan diem, sovint, que no ens agrada parlar dels àrbitres, és cert i, sobretot, perquè només arbitratges com el d'ahir a la nit de l'anglès Howard Webb pot generar en nosaltres un estat d'indignació tan gran que, llavors sí, cal fer un comentari. Perquè es pot arbitrar malament, equivocar-te, però el que no es pot és crear la teva pròpia justícia i, encara pitjor, inventar-te una aplicació massa personal del reglament. No només va deixar d'expulsar dos holandesos (fins i tot Robben va merèixer la segona groga) sinó que va mirar cap a un altre costat en els moments en què s'hauria d'haver implicat. Una final de la Copa del Món mereix un gran arbitratge i, sobretot, mereix un àrbitre que s'atreveixi a fer tot el que implica ser jutge.
Una dedicatòria que surt del cor
Podria parlar i elogiar els dos grans porters que ha tingut aquesta final, Casillas, és clar, i Stekelenburg, però em centraré en Iniesta perquè ha tingut un any duríssim, molt sofert, amb molt de dolor al cor (la pèrdua del seu amic Dani Jarque va ser descoratjadora per a ell) i lesions que el van apartar del seu estimat Barça. S'ha de tenir un gran cor, molt de coratge i ser un home especial per pintar-se aquesta dedicatòria i mostrar-la al món sencer (i mai tan ben dit) per oferir aquest gol que tan feliç ha fet tanta gent. Va guanyar Espanya, va golejar Iniesta i va triomfar l'estil Barça.
Johan Cruyff (El Periódico).
España se entrega a una idealización
La pasión con la que se celebra la victoria en el Mundial de Sudáfrica explica estos días cosas importantes de España. La sociedad está hablando con el corazón. Cada vez que un país obtiene la estatuilla dorada de la FIFA, se retrata. En el 2006, los italianos se demostraron a sí mismos que aún eran campeones en el arte d'arrangiarsi (el arte de espabilarse), gente capaz de darle la vuelta a la peor de las circunstancias, puesto su calcio se hallaba al borde de la bancarrota moral tras estallar un gran escándalo de compraventa de partidos. En 2002, Brasil, campeón por quinta vez, mostró la persistencia de su calidad y puso las bases simbólicas del actual despegue como potencia mundial. En 1998, los franceses revelaron en positivo, muy en positivo, las contradicciones de una vieja sociedad con muchos jóvenes inmigrantes: un hijo de argelinos apellidado Zidane guió a los enfants de la patrie a la victoria...
¿Y España? ¿Qué expresa España estos días? España le dice al mundo que sigue siendo aquel país dinámico del que tan bien se hablaba antes de la crisis. ¡España no es PIG!, claman los goles de Iniesta, Puyol y Villa. España se dice a sí misma que dispone de fuerzas para combatir la depresión, por muy negro que sea el horizonte económico. España ha logrado apuntalar, momentáneamente, una marca que hacía aguas por todas partes, a causa de una serie de circunstancias adversas que la política no ha podido –y no ha sabido– gobernar.
Enric Juliana (La Vanguardia)
DIARIO DE VALENCIA
Estampas de una crisis (y 4): Los universitarios
No hay duda. Mejor un parado formado que uno sin estudios. Tiene su lógica. Pero, ¿qué les debemos decir a esos cientos de estudiantes de Periodismo y Comunicación Audiovisual que se licencian cada año de las muchas facultades de Periodismo y Comunicación Audiovisual que hay en la Comunidad Valenciana cuando el sector está inmerso en una profunda crisis no sólo económica, sino también estructural? ¿Y a los de Arquitectura, con un mercado que está, literalmente, hundido? ¿Y a los licenciados en Derecho? ¿Y a los que ansían doctorarse para iniciar una carrera académica dentro de la propia Universidad, cuando la financiación de esta institución es insuficiente?
¿Cómo debemos reconducir a toda esta masa de excelentes estudiantes bien formados en la actual coyuntura; más aún en una Comunidad Valenciana que ha despreciado durante años la apuesta por sectores emergentes, por la innovación, por la creación de tejidos productivos competitivos, y se ha limitado a subirse a la ola de la tendencia general, del ladrillo, principalmente?.
Salvador Enguix (La Vanguardia).-
Publica un comentari a l'entrada