Vila-desert turístic

Després de voltar per platges paradisíaques massificades, centres urbans dinàmics amb temperatures ideals, llogarets de muntanya on es pot dormir per les nits, el viatger despistat va arribar a Vila-desert.

-Oiga, he leído en prensa que ésta es una ciudad turística y me gustaría comprar algún objeto o detalle típico, una camiseta con la leyenda Vila-desert o algun producto típico de la Vila. Dónde lo podria conseguir?

Càndid Guirinoseki era el turista número 1, i últim, en passar aquell estiu per la ciutat. El pobre, no solament s'havia trobat tots els restaurants tancats, sinó que, fins i tot, va haver de comprovar que a cap lloc oficial podien oferir-li una mínima guia turística o esborrany dels itineraris virtuals (els reals no existien) que podia visitar: al terme no quedaven llauradors, les cooperatives agrícoles s'havien exiliat, les indústries i fàbriques seguien tancant, el comerç tradicional havia estat eliminat per la proliferació de grans magatzems, els ciutadans havien emigrat temporalment al maset urbà, a un quilòmetre escàs de l'habitatge habitual, o a l'apartament de la mar que distava, escassament, uns pocs quilòmetres més, perquè a Vila-desert hi havia molt poca vida social durant la resta de l'any però, ara mateix, no quedava ningú.

La canícula s'havia fet hegemònica des d'Evència, el Cap-i-Casal, una gran urbs que destacava a nivell mundial pel balafiament dels diners públics a base de construir grans catedrals metàl·liques i organitzar esdeveniments d'allò més variat i prohibitiu per a la resta de ciutats racionals, des de curses de Fòrmula-1, regates copamericanes de vaixells desconeguts, fins a respectables visites papals finançades des d'institucions aconfessionals sense massa llum, ni taquígrafs... El rerapaís, però, es mostrava orgullós d'aquesta política d'avantguarda -a l'hora de buidar les arques públiques- ja que els veïns i conciutadans presumien de mantenir el Rècord Guinnes en barracons o instal·lacions provisionals per a l'ensenyament, en carreteres nacionals no-desdoblades, en autopistes de pagament i, sobre tot, en taxes d'atur. Però Evència ja no era la terra de les flors, ara tothom la coneixia com la terra de les gavines, de la llum i de l'olor, sí, de cert olor a podrit: quina olor fan els núvols?, i la corrupció?

Aquella nit també s'havien batut tots els rècords en quant a temperatures però, malgrat tot, la bellesa del paisatge i la tranquil·litat de les nits convidava a somniar en mars d'orxata, penya-segats formats per fartons arrenglerats, rius d'aigua-llimó, llunes com a paellons d'arròs, pluges de suc de taronja... Semblava que el viatger, de sobte, s'estava integrant a l'ecosistema evencià, la calor estiuenca, el desert, els dèficits democràtics i la sed d'infraestructures sempre produeixen al·lucinacions.