Blake Edwards (autor entre d'altres de Desdejuni amb diamants o La Pantera Rosa) va dirigir la pel·lícula 10, la dona perfecta que va llançar a la fama una sensual Bo Derek tot despertant les passions de molts espectadors que tractaven de buscar-li substituta (a les pantalles) a la Marilyn, l'Úrsula, la Raquel o la Brigitte (que molts confonen amb la mare de Patricia Conde).
Dudley Moore feia de l'infeliç disposat a seguir la dona '10', és a dir, la Derek, fins la fi del món si feia falta, per tal d'aconseguir el paradís, la xicota dels seus somnis...
La peli -la veritat, la meua- no ha resistit molt el pas dels anys, com tampoc la protagonista que, al cap i a la fi, no va poder esborrar el record d'altres actrius que físicament tampoc tenien res que envejar-li quan estaven de moda i, si filem més prim, fins i tot tenien millors aptituds per a l'escenificació. De tota manera, alguns van descobrir el Bolero de Ravel gràcies a la pel·liculeta de marres i van eixir del cinema disposats a adquirir-lo -car no hi havia el youtube- per tal de dramatitzar en el futur alguna escena memorable...
En realitat, el paper del Moore no deixava d'ésser el d'un Pepito Piscinas a l'americana, que en terres ibèriques solia estar representat, en aquells temps, per l'Alfredo Landa, el Pajares o l'Esteso... El Dia 10? Bé, gràcies..., anècdotes cronològiques!
Els que vivim en parella no solem anar buscant dies "10", és més, ens venen a sobre i, damunt, plujosos, amb el sol carasser, intermitent... i, tal vegada per això, potser, recordem aquelles platges cinematogràfiques, no virtuals, per on desfilaven les dones "10" dels temps d'infantesa i de joventut, és a dir, quan les imatges encara no eren virtuals, ni digitals i les actrius i els actors eren de carn i os, amb la seua bellesa natural i, potser, els seus defectes no corregits, és a dir, sense trampa ni cartró, ni fotoshop, ni corporació dermostètica reconeguda...
Potser ja no existeixen els dies 10, ni els homes, ni les dones, malgrat Internet, els blogs, el facebook, el twitter, la fotografia digital, el vídeo, la televisió en directe... perquè, realment, que queda al darrera si només ens quedem amb la imatge?
De tota manera, el 10-10-2010 hauria estat un dia de "10" si les autoritats competents, tot seguint les recomanacions del F.E.I. (Fons Excursionista Internacional), hagueren assenyalat com a festiu el dilluns -dia 11- per fer un pont de quatre ulls que hauria abraçat del 9 al 12 d'octubre, és a dir, de la valenciania a la hispanitat... per a ofrenar, noves festes a Espanya? Potser ja no queda res més... vuits i nous i cartes que no lliguen. De "10" poca cosa.
6 comentaris:
LA MISÈRIA DE VALÈNCIA
Quina misèria, la de València! Centenars de policies per a protegir els valencianistes que anaven i anaren a la processó cívica del 9 d’Octubre… Quina misèria de ciutat! I els valencianistes com donant explicacions: “Som valencians, som valencians!” Perquè els valencianistes no podem discrepar del centenar de fatxes que llançaven ous, pots de pintura, tanques de carrer, etc. als que cridaven ben fort:
“Som valencians, som valencians!”
Qui pagarà als fatxes per fer el bèstia un matí? O ja ho faran per afició? Es prendran un parell de pastilles, un parell de cubates i “a por quién vamos”?
A València hi ha més lladres en les altes esferes i més cafres pel carrer que en cap altra autonomia. I va fent-se tradició. Els cafres aparegueren sobretot quan Abril Martorell i Alfonso Guerra parien un estatut antivalencià. Que el valencianisme comportara conflicte, eixe era l’objectiu. Ara potser no interessa tant que la violència isca al carrer. Però la violència és mal d’extingir i pren la direcció que vol, com el vent. No se sap mai si acabarem pegant-nos tirs des de la finestra d’un edifici a la d’enfront. Aleshores, la misèria de València, per més cotxes bramant qui hi posen, hauria triomfat definitivament.
Igansi Mora (Pica'm)
Noudoctubring amb la senyera
Després d’uns anys d’absència dissabte torní a participar de la processó cívica del 9 d’octubre amb les garanties suficients com per a saber que el grup allà convocat pel Centre d’Actuació Valencianista no anava a fer-nos engreixar les llistes de màrtirs pel valencianisme.
Cal tindre present que la processó és l’acte més antic dels que es celebren per la diada nacional, un acte recuperat per a la història pel valencianisme i que durant la transició va estar testimoni de la fractura primer, i la Batalla de València després.
Un acte oficial amb un cognom, el de cívic, que la presència de grups ultres d’actitud violenta convertixen en una crua ironia.
L’element central de la processó és la Reial Senyera que l’ajuntament del cap i casal custòdia ben a prop del Penó de la Conquesta que segons la tradició onejà aquell 1238. Una senyera tricolor, que en origen representà a la ciutat, i que després, quan calgué políticament fer-se visibles per damunt de la Corona, passà a identificar a l’antic Regne.
Una senyera que mai va estar contraposada a cap altre símbol valencià fins que una absurda combinació de renuncies i segrests la deixà en les mans equivocades.
Unes mans que l’onejaren fins al punt que aquell símbol de la valencianitat moderna esdevingué una potent arma contra els interessos del valencianisme.
Hui, amb vora 30 anys d’autonomia i oficialitat simbòlica la senyera en si no és cap problema per se. Fins i tot per al valencianisme d’arrel fusteriana que, sempre al seu ritme, va assumint-la progressivament com a ensenya nacional del País Valencià.
D’altra banda la violència i agressivitat que mostraven alguns grupuscles davant la presència valencianista és l’expressió de ràbia de qui és conscient que se li acaba el xollo.
La diferència d’actituds d’uns i altres és un valor afegit a l’hora de desemmascarar als violents.
Pere Fuset
EL VILLARREAL CERCA DE LOS 21.000 ABONADOS
La política ideada por Fernando Roig, José Manuel Llaneza y Fernando Roig Negueroles para captar a la mayor cantidad de aficionados amarillos está dando sus frutos a pasos agigantados. En tiempos de crisis, la afluencia de público en los diferentes estadios de todo el mundo se ha visto gravemente perjudicada. No obstante, este no es el caso del Villarreal CF, que aún con los impedimentos económicos de la gente, ha demostrado que puede llenar las gradas de El Madrigal para que, de esta forma, los jugadores se encuentren arropados cuando jueguen en el feudo vila-realense.
El Submarino Amarillo anunció ayer, a través de su página web, que ya cuenta con más de veinte mil abonados. Concretamente, los 20.449 socios suponen un récord para la entidad que preside Fernando Roig, puesto que hasta el momento, no se había conseguido esta cifra. La campaña donde más cerca se quedó de este número fue en la 2008-2009, cuando el equipo disputó la Liga de Campeones por segunda ocasión en su historia. (EFE)
LÁSTIMA QUE SOLO PAGAMOS ENTRADA LA MITAD DE LA MITAD. ROIG Y EL AYUNTAMIENTO HACEN MUCHO POR LOS QUE NO PAGAN, PERO NADA POR LOS PAGANOS DE TODA LA VIDA...
http://www.youtube.com/watch?v=Za4X5xlCN_Q&feature=player_embedded#!
Mira com veuen els Argentins el dia de la Hispanitat. jaja es molt bo!
Ei Sòria, tu per ací? Després del decret d'Alfons XIII (1908) tots els països hispanoamericans es van adherir a la "Fiesta de la Raza" perquè, en realitat, argentins, mexicans, etc. són els descendents dels criolls (o fills d'espanyols) que van conquerir aquells territoris.
Per tant, encara que al vídeo del youtube queda palés el lamentable nivell de coneixement de la història dels espanyols, els presentadors del CQC d'Argentina desmostren que tampoc tenen clar de què va el tema...
Per cert, el 12 d'octubre de 1942 no existia Espanya, sinó Castella i Aragó... per tant, això de "festa nacional" tampoc té cap sentit, i això de "la Raza" (¿?)... ja saps que les races no existeixen, "un poquito de por favor"!
Octubre español: Gobierno espectral y vocerío de la extrema derecha
El Rey y el Príncipe lamentan los gritos constantes contra Zapatero en el 12-0
El de la derecha extrema es un público fiel, estable y berroqueño. Y en un momento de fuerte competición mediática, caracterizada por la fragmentación de las audiencias, ese nicho tiene muchos pretendientes. El centro se va a la derecha. Y la derecha se corre hacia la extrema derecha. Este peculiar fenómeno capitalino –alentado también desde el Gobierno de la Comunidad de Madrid– otorga un destacado protagonismo a la minoría más vociferante. Es un fenómeno digno de estudio, que sería erróneo confundir con un mero tardofalangismo. Contiene ecos de El Alcázar y El Imparcial, los dos diarios de extrema derecha que tensaron la transición, pero también conecta con los nuevos movimientos populistas de la derecha en Europa y Estados Unidos.
El tea party madrileño abroncó ayer a Zapatero hasta que se quedó sin voz. Y envió un mensaje a Mariano Rajoy: estamos aquí y tendrás que tenernos en cuenta si el hundimiento del PSOE te lleva en volandas a la Moncloa. El fenómeno es digno de estudio. Y puede encerrar más de una paradoja. La exacerbación de la derecha dura siempre acaba movilizando a los electores de izquierda.
Enric Juliana (La Vanguardia).
Publica un comentari a l'entrada