TERRASSES REALS

Recorde que fa, aproximadament, una dècada -els anys passen volant- vaig denunciar a la revista "Poble" la manca de terrasses a la ciutat de Vila-real: Una ciutat sense terrasses, fou el titular de la columna d'opinió mensual que escrivia aleshores. Les terrasses, però, han anat guanyant-se, mandrosament, els carrers de la Vila, potser a contracor, sense el permís o la convicció dels "professionals" del sector, potser degut a la primera i polèmica llei anti-tabac que, almenys, ha servit per treure taules i cadires al carrer.

No fa massa anys, el primer divendres de festes de setembre que és quan Vila-real presenta, realment, cert aspecte urbà de ciutat habitada, hi ha havia set o vuit taules a l'orxateria de La Murà, potser alguna més al carrer de vianants d'Els XIII i para de comptar. La gent giravoltava pels carrers cèntrics en busca d'una tauleta inexistent i, en vista de l'escàs èxit en la missió, es retirava a les respectives llars fins el mes de maig quan, amb la calor i el retorn de les festes patronals, la ciutat deixava d'hivernar com els rèptils i tornava a presentar certa vida exterior.

Ara les coses han canviat perquè hi ha major oferta de pubs, bars i restaurants, però encara podem anar a millor si alguns hostalers no comencen a flagel·lar-se amb les "baixes" temperatures i la humitat de la tardor... La funció fa l'òrgan -com va dir Lamarck-, si no hi ha taules i cadires tampoc hi ha clients i els vila-realencs, quan no trobem el que volem dins del poble, sempre tenim el cotxe particular a mà (a falta d'un transport públic que se'ns nega, a tots els ciutadans de les comarques de Castelló, legislatura rera legislatura) perquè Castelló de la Plana o Borriana són a cinc minuts, Benicàssim a un quart d'hora, València a vint i Peníscola a mitja hora escassa... llàstima que l'AP-7 és de pagament (quin detall "sense importància"!), la carretera Nacional-340 -la més transitada d'Europa- és de les poques que queden per desdoblar a tot l'Estat i l'estació de Renfe de Vila-real presenta el mateix aspecte desolador de fa més de trenta anys (des que cap govern central ha invertit un euro, vull dir!)... Aquest aïllament viari -no hi ha mal que per bé no vinga!-, en canvi, pot ser molt beneficiós per al xicotet comerç local...

De moment, a la placeta del Mercat s'ha instal·lat Món Orxata, una botiga on a banda d'atendre't en valencià amb una carta de productes de tot tipus i temperatures (des de l'or blanc i fresc d'Alboraia fins el té del país més calent i exòtic d'Orient), també ofereixen, per exemple, cervesa Rosita (d'una cooperativa de Tarragona i que, personalment, vaig descobrir ara fa un parell d'estius a Cambrils) i d'altres productes artesans de qualitat (propis o aliens) que, juntament, amb l'encertada restauració d'aquesta casa llauradora cèntrica (amb el seu estable, la pallissa, el corral... tal qual la casa dels meus avis paterns!) adossada a la muralla medieval de tapial que s'acabà de reconstruir al segle XVI (segons Viciana) li dóna un doble aspecte històric-modern combinant terrassa i pati interior.

El xicotet comerç no es crea ni es destrueix, únicament es transforma? Potser, però hi ha gent que comença a espavilar-se: el xicotet comerç unit, potser seguirà ferit, però tardarà més anys en desaparéixer a mans del monstre globalitzador que tot ho uniformitza.

Si en ple mes de gener se pot sopar al carrer de qualsevol ciutat amb autoestima, és a dir, que s'aprecie (recordes, Amparo, el de Sevilla d'aquell tres o quatre de gener?), per què no ho podem fer al bellmig del nostre poble? El Misso, La Vila i Ximo (el gestor del Casino de Caixa Rural), entre d'altres, tenen la paraula.