DE SÚBDITS A CIUTADANS...

Fa quasi dos anys, gràcies a les xarxes socials tant de moda, vaig descobrir el blog d'un jove vila-realenc -massa jove per fer-se gran- que em va cridar l'atenció per la precocitat conceptual que apuntava. Es deia Alberto Ibáñez Mezquita... L'any passat el vaig conéixer, personalment, a l'acte de concessió del "Premi Socarrat Major" a la Maria del Mar Bonet i més endavant vaig deduir que es tractava del mateix Alberto que ara encapçala el partit Iniciativa per Vila-real. També conec, des de fa molts anys Carmina Marcilla i família, evidentment, i Carlos Broch va ser el meu professor de Filosofia al Tàrrega, en Sisé de Batxillerat (l'últim curs abans de fer el C.O.U.) quan ell encara era molt jove i nosaltres molt més...

Pels que no estigueu al corrent de la política local, sóc militant del BLOC de Vila-real i, a nivell de partit, lamente i lamentaré després d'Eleccions que BLOC i Iniciativa no se presenten junts a les Eleccions Municipals com sí que faran a nivell autonòmic sota el paraigua de Compromís. Aquesta és, entre d'altres, una de les raons que m'han portat a decidir, lliurement, no participar en cap llistat electoral.

Anit, Iniciativa va presentar-se en societat al saló d'actes d'ELS XIII, acte al qual vaig assistir després d'haver estat convidat personalment encara que, això sí, tampoc sabia exactament amb què anava a trobar-me i a qui podia reconéixer d'entre el nombrós públic assistent que omplia el recinte, perquè sempre m'ha semblat d'allò més correcte que els líders polítics conviden militants i ciutadans d'altres formacions i/o ideologies...

D'entrada, una lliçó magistral de Política, sí, amb majúscules, per part del professor Carlos Broch, res de partidisme (ho va repetir Mònica Oltra, diputada a les Corts Valencianes per Compromís, al seu parlament final i vaig pensar que m'estava robant una frase que solc repetir jo mateix, tant oralment com per escrit): hem de passar de súbdits a ciutadans, la política l'has de fer o te la fan, tots som polítics, no els que mengen/viuen del càrrec i la poltrona... coses molt evidents, però que cal repetir de tant en tant. Carmina Marcilla, per la seua banda, anava passant un power point amb música de fons, imatges i àrees temàtiques preferents com ara la sostenibilitat, la sanitat, l'ensenyament, etc. i, entre parlament i parlament, la intervenció en directe d'un parell de músics que van iniciar la vetllada, mentre unes joves repartien un qüestionari on els assistents havíem d'escriure alguna pregunta adreçada al candidat.

El discurs d'Alberto Ibáñez, per tant, no va ser el clàssic míting buit i a l'ús, amb les quatre frases partidistes d'anem a guanyar, els altres tot ho fan malament, i nosaltres som els millors, no, el jove candidat es va limitar a desglossar, una per una, les preguntes que li va plantejar el públic assistent, sense oblidar-se d'agrair l'assistència, fins i tot, als membres del BLOC que hi érem. Finalment, no vaig ara a descobrir l'eloqüència de Mònica Oltra, una diputada que, a més, ha portat a ratlla el president de la Generalitat, Francisco Camps, amb les seues reconegudes samarretes reivindicatives perquè, en política, l'oposició està per això, per controlar el govern, efectivament, i un govern sense oposició ni control parlamentari, no podria qualificar-se de democràtic...

De tota manera -i Alberto Ibáñez ho sap-, no serà fàcil entrar a la corporació municipal a la primera de canvi, per això el seu programa està pensat a llarg termini, fins el 2020.

Feia temps que no sentia parlar de Política -amb majúscula-, tot era publicitat, propaganda i partidisme... ahir, per fi, vaig tornar a recuperar cert optimisme democràtic perquè me va donar la impressió d'estar davant de gent que enraona, en comptes de parlar només, que delega, que consensua, que debat democràticament... coses de les que ja en podrien prendre exemple els partits que només pensen en escons, resultats, persones i llocs. Al capdavall, la política és com el futbol, uns juguen només a guanyar, encara que siga comprant l'àrbitre o jugant a la barraca, és a dir, els resultadistes, mentre d'altres gaudeixen dia a dia practicant bon futbol o dedicant-se a la política que, com se va dir anit, no és només anar en una llista o fer ostentació d'un càrrec determinat, sinó interessar-se quotidianament d'allò que preocupa a la gent que t'envolta i això a Vila-real, ara mateix, s'anomena atur i arribar a final de mes.

Enhorabona als amics d'Iniciativa, molta sort i moltes gràcies per la gran lliçó d'Educació per a la Ciutadania.