UNA VILA DE PRIMERA (Vila-real - Twente)

Avui toca aclarir, quan hem arribat al 750 aniversari de les Corts Valencianes, que Vila-real va nàixer com a Vila de primera, encara que en l'actualitat això tothom ho associe al futbol per la gran trajectòria del club de la ciutat en la Lliga de les Estrelles i, com no, en les competicions europees on ha arribat a jugar les Semifinals de Champions i de la UEFA Europa League. Avui dijous, per cert, s'ha de llançar un S.O.S. contra el Twente perquè no serà fàcil. S'ha de ser prudents. Penseu si no, què va dir Mourinho abans del 4-0 contra el Totenham (que un 0-0 seria un bon resultat) o Guardiola abans del 5-1 d'aquesta nit passada contra el Shaktar Donets (que tenia males vibracions). A Vila-real, ni volem un 0-0, ni tenim males vibracions, però afició, jugadors i dirigents, tothom, tenim clar que no serà fàcil contra el líder de la Lliga Holandesa. La prosperitat dels pobles sempre s’assenta sobre les bases de la pau i la laboriositat dels seus habitants i Vila-real havia experimentat, des dels temps fundacionals (segle XIII), un creixement continuat que la situava, als inicis del segle XVIII, com una de les viles més importants de la Corona d’Aragó (integrada pels regnes d’Aragó i València, les Illes Balears i el Principat de Catalunya). Vila-real naix, segregada del terme de Borriana, per la voluntat del rei fundador, Jaume I, el 20 de febrer de 1274 com una ciutat del Regne de València regida, en principi, pels Furs d’Aragó fins acollir-se als de València el 1329 (segons els Anales el 24 d’octubre), precisament, en el moment d’incorporar-se a les Corts Valencianes formant part del braç reial. Les dues institucions bàsiques del Regne foren les Corts i la Diputació del General o Generalitat (organisme de caràcter permanent creat el 1418 davant la dificultat de reunir Corts reiteradament). Les Corts Valencianes estaven integrades pels representants dels tres braços o estaments: el noble o militar, l’eclesiàstic i el popular o reial. Encara que totes les ciutats i viles tenien el mateix valor en quant al vot, alguns historiadors en distingeixen de tres classes -segons la seua concurrència a la Diputació del General, a la designació de jutges comptadors i la intervenció a Corts- i, sobre aquesta base, classifiquen València, Xàtiva, Oriola i Alacant com a ciutats de primera, mentre que les viles de primera eren Alcoi, Alzira, Castelló, Ontinyent, Morella i Vila-real. Per una altra banda, considera com a viles de segona Borriana, Cullera, Llíria, Biar, Bocairent, Alpont, Peníscola, Penàguila, Xèrica, Xixona, la Vila Joiosa, Castielfabib i Ademús. Finalment, les viles reials de tercera serien Cabdet, Corbera, La Iessa, l’Olleria, Carcaixent, Benigànim, Callosa, Castelló de la Ribera i Onda. Vila-real, com a “vila de primera”, va tenir un paper destacat en el braç reial de les Corts Valencianes participant, des dels inicis del segle XIV, en les sessions de les Corts de València (1329-1330 i també al 1336, 1348 i 1354), que solien celebrar-se al Cap-i-Casal, però també a d’altres ciutats com ara Vila-real al 1347 o Sant Mateu al 1373, on foren convocades Corts per al 15 de juny però, no havent pogut assistir el Rei, es prorrogaren fins el dia 20 del mateix presidides per l’Infant En Joan, el seu primogènit, tornant-se a prorrogar -traslladant la data al 26 de juliol i també el lloc- ja que, finalment, es celebrarien a Vila-real en l’Església Major fins al final de l’any 1373 en què tornarien a traslladar-se a València (1374). A partir del segle XV, es farà molt constant la presència, a les Corts Valencianes, dels síndics de Vila-real (1401-1407, 1417, 1419, 1428, 1435, 1443, 1465, 1469, 1479), així com als segles XVI i XVII (1533, 1537, 1542, 1547, 1552, 1604, 1626, 1645) quan comença a decaure el ritme de les convocatòries per l’aliança entre el monarca i les oligarquies municipals, sobretot amb la del Cap i Casal, sempre decidida a fer valer el seu pes polític i demogràfic sobre la resta del territori i, sobretot, a ajudar econòmicament a la Corona: per quan dita ciutat de Valencia es la mitat del Estament Real, y les demes ciutats, y viles Reals fan la altra mitat, noy pot haver deliberació.... La representació de ciutats i viles que intervenen a Corts es duia a terme mitjançant un procurador o síndic, gaudint València de cinc veus integrades per jurat en cap, síndic racional, advocat ordinari i dos síndics, mentre que la resta de viles reials només podien enviar cadascuna un síndic o procurador. De tota manera, en la pràctica no sempre resultava així, perquè de vegades hi havia ciutats que en portaven més d’un o, tot el contrari, n’havien de compartir un entre vàries, com és el cas de les Corts de 1524 on Vila-real, Borriana i Ademús foren representades per un mateix síndic. A nivell intern, el govern municipal era encapçalat pel Batlle i per una sèrie de càrrecs elegits d’acord amb les Ordinacions i Estatuts de la Vila: << 1326.- Item establiren y ordenaren que de assi avant per ningun temps sien ne puixen esser elets ne mesos en officis de Justicia, Jurats, Mustafat, Sindich ne Sacristans ningu o ningus que estigen y habiten fora los murs de la dita vila de Vilareal , e si contrari sera fet, e intentat que aytal eleccio feta de dits oficis o de qualsevol de aquells vinge e sia tenguda per no feta e haguda, presservada e tomada a degut estament>>. La generalització del règim parlamentari a partir del segle XIII sembla haver minat l’esperit absolutista que anaven assolint les monarquies, encara que els nivells inferiors de la societat mai no participava en les tasques de govern. La Corona d’Aragó fou pionera a l’Europa continental en la instauració d’aquest pactisme o sistema de govern amb el nom de Corts Generals. Al 1707, després de la derrota d'Almansa del 25 d'abril i del primer Decret de Nova Planta de Felip V, al mes de juny, l'obra de Jaume I fou soterrada solemnement: els reductes civils de la nova administració absolutista, l’audiència i els ajuntaments, foren buidats de contingut econòmic i polític. Vila-real va perdre tot el seu protagonisme polític, passant de ser Vila de primera a tenir la consideració de poble de segona emmarcat dins d’un corregiment perifèric. Les viles reials deixaren de ser-ho i el Regne de València es constituí com una nova província de la Corona Espanyola. (Podeu ampliar la informació a "1706. La Guerra de Successió a Vila-real"