Les migracions futbolístiques són exactament iguals que els moviments de la població en busca d'un millor nivell de vida, un lloc de treball, etc. Si el perfil de l'emigrant és una persona jove i de sexe masculí, el mateix passa amb el perfil dels jugadors que van i venen: per una banda tenim els joves que són els més cotitzats (i si el seu nom artístic és Cesc o Neymar, què vaig a contar-vos) i, per una altra, també els més veterans que migren a la recerca del darrer contracte espectacular de la seua efímera i multimilionària professió quan parlem de futbolistes del primer nivell.
Des de la crisi que començà a l'estiu del 2007, llevat dels equips malcriats per la Banca i el finançament públic (tots sabem de qui parlem, no cal aportar més proves al cas perquè ací no hi ha pressumpció d'innocència... només cal esmentar certs noms com ara Kaká, Ronaldo, Chigrinski o Ibrahimovich), el mercat de traspassos futbolístics s'ha anat refredant, d'un any a un altre, a la recerca de l'efecte dominó (el Real Madrid, li compra a l'Atlètic, l'Atlètic al Getafe i el Getafe al Rayo Vallecano... és un dir!), però el nostre Vila-real havia aguantat bé el tiró, fins ara, tirant mà de cantera i de fixatges-promesa per al B...
Aquest estiu, però, el tira i arronsa per Rossi (Barça, Juventus, Premier League...???)que, de moment, ha quedat en un no-res, ha estat substituït per la marxa incomprensible (per a l'afició) del jugador més internacional del club, és a dir, de Joan Capdevila, tota una assegurança per a la banda esquerra fins que Garrido, l'entrenador, va decidir deixar-lo, de tant en tant, a la banqueta sense cap explicació oficial més. El malestar per la marxa de Capdevila va culminar ahir amb la gran decepció que ha causat en l'entorn dels aficionats vila-realencs el fixatge del jugador més estimat de la història del club, el gran don Santiago Cazorla, pel Màlaga de don Manuel Pellegrini i Ripamonti, l'ex-entrenador groc que ens va portar a les semifinals de la Champions al 2006 i al subcampionat de Lliga al 2008.
Si repassem la nòmina dels emigrats, uns per edat, altres per fer caixa, trobem entre els primers Javi Venta (que continua triomfant al Llevant), Josico (retirat), Arruabarrena (retirat), Robert Pirés (retirat), Anderson el Pistoler (retirat), Craioveannu (retirat) o Víctor Fernández (retirat)... i entre els segons, és a dir, aquells jugadors que van marxar per contribuir amb la seua venda a regenerar les arques del club, trobem l'inoblidable Pepe Reina (Liverpool) i el crack Diego Forlán (que continua a l'Atlètic de Madrid i s'acaba de proclamar campió de la Copa Amèrica amb la selecció d'Uruguai), potser també Godín (al que vam tirar a faltar en alguns partits de l'any passat) que, juntament, amb Santi Cazorla sempre formaran part de la selecció dels jugadors millors i més estimats dels que han passat pel club...
D'altres, en canvi, com ara Juan Román Riquelme o el mateix loco Palermo, van ser apartats amb el vist-i-plau de l'afició, però també hi ha hagut casos polèmics com el del mateix Josico, el gran capità, al que mai li s'ha trobat substitut (i sort de Marcos Senna que, fins ara, sempre s'ha multiplicat en tasques organitzatives i defensives) com a jugador rocós amb el que sempre xoquen els contraris, fins i tot en accions sorpressives de contraatac... les misterioses desaparicions de Sorín o Coloccini o Tacchinardi (encara que aquests darrers jugaren amb la condició de cedits) que no ho van fer gens malament en les seues respectives intervencions com a jugadors grocs i, a més, no havien sofert cap lessió greu com ara Unai Vergara, el meu veí, que va arribar a debutar com a internacional... Enfi, tota una nòmina de grans jugadors que de pillar-los a tots, ara mateix, amb 25 anyets, conformarien una de les millors seleccions del futbol mundial.
Esperem que, a més de Zapata i Camuñas, arribe algun fixatge que recompose l'ànim, un tant alterat, dels aficionats del Vila-real i que ens recomforte per tan irreparable pèrdua: Santi Cazorla, sempre et recordarem a Vila-real, però tant de bo no ens marques mai un gol quan vingues al Madrigal, ni quan t'enfrontes al Vila-real per qualsevol camp de l'aldea futbolística global.
1 comentari:
El Villarreal se queda el 'Trofeo de la cerámica'
3-VILLARREAL: Diego López (César Min. 46), Mario, Musacchio, Zapata (Gonzalo Min. 74), Joan Oriol, Marcos Senna (Camuñas Min.46), Bruno Soriano, Cani (Wakasso Min. 61), Borja Valero (Marchena Min.61), Rossi (Bordas Min.78), Marco Ruben (Nilmar Min.46).
1-LAZIO: Marchetti, Biava, Dias, Radu, Mauri (Cavanda Min. 68), Hernanes, Matuzalem, Ledesma, Rado, Klose, Cisse.
GOLES: 1-0. Min. 13. Rossi. 2-0. Min. 19. Cani. 2-1. Min. 45. Cisse. 3-1. Min.74. Wakasso.
ÁRBITRO: Juan Martínez Munuera (Valenciano). Mostró amarilla a Dias y Biava.
INCIDENCIAS: Primer partido del Villarreal en el Madrigal, partido correspondiente a la duodécima edición del trofeo de la Cerámica. Unos 8.000 espectadores y la presencia de 90 niños saharauis de acogida en Villarreal.
Un buen Villarreal se adjudicó la edición número doce del trofeo de la cerámica, tras vencer 3-1 al Lazio italiano.
Los castellonenses hicieron un muy buen partido, sobre todo en la primera parte, donde se mostraron muy superiores a su rival. El equipo de Juan Carlos Garrido evidenció un alto nivel de juego, sobre todo en los primeros cuarenta y cinco minutos. Con una gran aportación de jugadores como Borja Valero, Rossi y Cani, que rayaron a gran altura.
El Villarreal demostró en la primera parte que sigue siendo un equipo que mantiene intacta su idea de juego y jugadores de mucha calidad para aplicarla.
Así y tras la salida del equipo de un jugador clave como Santiago Cazorla, se habían generado ciertas dudas al respecto de cómo podía el equipo asimilar esta salida. Y por lo visto en esos primeros cuarenta y cinco, las cosas quedaron bastante claras, ya que los de Garrido, demostraron que siguen controlando el juego y lo más importante, contando con jugadores como Borja Valero, Cani y Rossi, que tienen un nivel muy alto.
Y es que desde el primer minuto los locales manejaron el balón y lo hicieron con mucho criterio y verticalidad. Ello propició que jugadores como Valero y Cani, jugaran cerca del área y con muchas opciones de combinar con un muy activo Rossi.
Así y sin cumplirse el primer cuarto de hora, y en una salida rápida al contragolpe, significaba el primer gol del partido. Fue Cani quien mandó un buen pase a Rossi, que no perdonó ante Marchetti en el mano a mano.
Este gol propició que llegaran los mejores minutos de los locales, con Valero y Cani, manejando el juego. Fruto de este dominio y de una buena presión en ataque, llegó el segundo gol.
Un buen robo de Senna habilitó a Cani que tras un primer remate parado por Marchetti, recogió el rechace y de cabeza a ras de suelo, puso el segundo en el marcador.
Tan solo una jugada aislada y un desajuste defensivo amarillo, propiciaron el gol del Lazio. Cisse recortó la ventaja en el marcador.
En la segunda parte, el Lazio salió con más ganas y con la intención de buscar la portería de César, que había sustituido a Diego López.
Pero tras dos llegadas de los italianos con peligro, fue el Villarreal el que volvió a controlar el juego. Con ello fue Cani, el que desde lejos a punto estuvo de sorprender a Marchetti y lograr el tercero.
Fueron lo minutos en los que apareció uno de los nuevos fichajes, como es Javier Camuñas. El madrileño se mostró activo y con ganas de agradar.
A pesar de ello el ritmo del encuentro, ya no era el de la primera parte. Los cambios y el cansancio, propiciaron un juego más lento y menos vistoso.
Por su parte los italianos, buscaron acercarse con la calidad de Klose y Cisse. Y un remate del alemán a punto estuvo de significar el empate, para su equipo.
Por su parte los locales subsistían sobre todo con un eléctrico Nilmar y que se mostró rápido al contragolpe. Pero fue Wakasso, el que sentenció el partido con un golazo. No se lo pensó y desde lejos enchufó un gran disparo a la misma escuadra de Marchetti, que solo pudo verla entrar. Fue el colofón a un buen partido del Villarreal, que sobre todo jugó una gran primera parte.
EFE.-
Publica un comentari a l'entrada