...I GARRIDO ES MENJÀ ELS TORRONS

En aquella ciutat era típic menjar-se els torrons un mes abans d'arribar el Nadal. Concretament, a partir del 25 de novembre quan el santoral assenyalava la diada de Santa Caterina d'Alexandria. Els veïns havien acudit, enguany, puntuals com sempre, a la Fira del diumenge 27:

-Quant val açò?
-Para usted, se lo dejaré en 30...
-Val, m'ho quede, cobres!
-Oh, billete grande, como esta Villa real: mucha pasta, eh señor?, aquí en esta ciudad...
-No crega, això era abans, quan funcionava la taronja i se facturava taulell a quasi tot el món. Ara hi ha molt d'atur, molta crisi i la gent està molt amoïnada...
-Y encima el equipo de futbol que va a bajar a Segunda...
-No, això si que no -el comprador, va tallar-lo en sec-. Està  vosté molt equivocat!

La conversa entre comprador i firaire es va allargar, mentre queia la nit de diumenge i tancava la Fira. No és gens sorprenent com gent de diferents cultures, d'altres continents i, fins i tot, de coloracions de pell més intenses que la dels primers ciutadans honrats de la Vila reial, estiguen tant al corrent del que es viu, dia a dia, a la nostra ciutat, fins l'extrem d'opinar sobre la trajectoria d'un club de futbol de transcendència global perquè el Vila-real continua sent un club gran, amb una gran masa social al darrere i un dels millors planters de Primera Divisió malgrat els resultats.

Alguns aficionats esperàvem algun tipus de revulsiu, per a que l'equip rectificara els inicis tan erràtics que ha tingut enguany, sobre tot en Champions, però en comptes de tallar-li el cap a l'entrenador, Juan Carlos Garrido (com a culpable de la desestructuració del vestuari), que hagués estat la solució més ràpida i fàcil, els responsables del club van optar per la continuïtat mentre la fatalitat -en forma de lesions- ratificava la Llei de Murphy i, ves per on, il·luminava novament un entrenador que recuperava els únics laterals que tenia i que sempre havia tingut, encara que no ho semblava (Mario i Oriol) i començava a usar els centrals que li quedaven per fer el més difícil encara, és a dir, fer jugar al contraatac i, sobre tot, a la barraca, un equip que està dissenyat per a missions més "artístiques".

Garrido, per tant, s'ha menjat els torrons de Santa Caterina, però anit a Màlaga més del mateix: una errada defensiva de pàrvuls als cinc minuts i gol en contra... a partir d'ací les urgències per a empatar, s'empata, se torna a encaixar i, quan més se demana la rapidesa i el joc directe, se contemporitza fins la sacietat perquè el contrari ens deixa la pilota i, a poc a poc, cada vegada més a poc a poc, mentre passen els minuts, i el Vila-real que dóna la imatge de tractar bé la pilota, perquè és el que saben fer millor (tenim un dels millors centres del camp d'Europa, amb Bruno, Borja, De Guzmán, Senna, etc.), ja que defensen fatal i els costa molt, moltíssim fer un gol perquè no saben resoldre els partits sense Rossi i sense Nilmar... El malalt va millorant? Si no espavilen prompte, serà la milloria de la mort... i que conste que ni Sevilla, ni els atlètics, ni tampoc el Màlaga -objectivament- són millors planters que el del Vila-real.