Recorde, com si fos ahir, el Nadal de 1970 i concretament un diumenge de futbol, potser el primer de l'any 1971, quan el Vila-real de Segona Divisió (quin miracle aconseguir la categoria de plata i quina emoció escoltar el mític Catalan Mínguez narrant la victòria davant el Bibao Athlètic) va perdre dins de casa al Camp del Madrigal per 2-3 davant el Real Betis Balompié (un gran de la Lliga, líder aleshores de l'única Segona Divisió existent perquè no n'hi havia A, ni B): després del partit, jugat a partir de les tres de la vesprada, vàrem tornar a casa dels iaios, al carrer Infantes, per seguir amb la sobretaula familiar de Nadal. El Betis ha jugado mucho más mejor... va dir un oncle meu, contestant-me unes preguntes dramatitzades en castellà per imitar el Matias Prats "pare" que era el Catalán Mínguez estatal d'aleshores...
A l'abonat número 145 del Vila-real Club de Futbol actual, és a dir, al que signa i subscriu aquest post, no cal que li conte ningú d'on venim... És més, aquest aficionat de tota la vida està fins més amunt de la gorra d'escoltar que som modestos, que tenim només 50.000 habitants i que encara anem amb la boina, el garrot (com diu Javi Mata), l'haca i el carro... Per favor, no siguem paletos (aquesta és del iaio Guti)!
Per endevinar que el Vila-real és un gran des de fa més d'una dècada només cal observar la gran afluència de públic al Madrigal (pagant o amb entrades regalades), els plantejaments que fan els equips que ens visiten, o com ens esperem, respectuosos en defensa, quan anem a visitar-los fora. Ara ja no és possible arribar a una Semifinal de Champions afavorits per l'efecte sorpresa, ni quedar en Lliga dels set o vuit primers només perquè tenim bon equip i ho aprofitem perquè la resta no ho saben.
Equips com el mateix Màlaga (amb Cazorla i "quatre hueles" -amb tots els respectes-), l'Atlètic de Madrid (amb Adrián, Falcao i una gran descompensació tàctica entre línees), o el Sevilla (amb alguns jugadors que també s'ha fet vells com els nostres) pense que, ara mateix, no tenen millor equip que el Vila-real... una altra cosa és el gran nombre de lesionats amb què comptem, l'alt nombre de jugadors que ja no són els que eren (Gonzalo, Marchena o Marcos Senna, amb tots els respectes també, semblen els pares dels jugadors que vam conéixer fa tres o quatre anys), els experiments de l'entrenador Garrido, al que li agrada posar als centrals de laterals (i això que no anem sobrats de centrals, ni molt menys) o l'adaptació dels nous jugadors que encara no han donat la talla (Zapata, Camuñas o De Guzmán).
L'excusa que som una ciutat petita, que no som capital de res, etc. ja no val per justificar una mala planificació de l'actual temporada on tots els aficionats ens havíem il·lusionat amb la classificació per a la Champions League on pensàvem que l'equip es reforçaria, en comptes de debilitar-se, i donaria la cara... Fa 40 anys era un honor jugar en Segona Divisió i perdre contra un "gran" com el Betis, ara mateix, seria un nou fracàs (el proper dissabte a partir de les 18h.)... És per això que tornen a sentir-se campanades de fixatges, tot aprofitant el mercat d'hivern. Esperem que encerten molt més que al d'estiu: Endavant Vila-real!!!!
1 comentari:
Vila-real, 1 - Betis, 0
PUEDE QUE LAS circunstancias manden. Está claro que el punto de partida para detener la caída libre era recuperar la fortaleza defensiva. Eso se está consiguiendo. Pero no es lo mismo el orden que la exagerada cautela, sobre todo jugando de local. Ayer Garrido eligió un camino que siempre acaba siendo peligroso.
EL PLANTEAMIENTO ante el Betis supuso que Borja Valero jugara muy arriba y De Guzmán más en paralelo con Bruno. Al no tener jugadores creativos en la zona de iniciación, la única propuesta posible era la de un juego mucho más directo de lo habitual.
DEMOSTRÓ más interés por la pelota el Betis, la tuvo todo lo que le dejó el Villarreal y fue más ambicioso, pero en el computo final de los 90 minutos acabó siendo un equipo ofensivo-inofensivo. Tantos hombres de ataque acabaron reduciendo espacios y restando profundidad, ya que tampoco la encontró en los costados.
ARROPADO en su propio campo y con 9 jugadores por detrás del balón, el Submarino esperó acontecimientos y le salió bien. El rival perdió la pelota que le llegó a Ruben, que atrajo un montón de contrarios que dejaron solo a Borja para que este resolviera como corresponde al jugador de más calidad sobre el campo.
CASI SIN pasarse de la raya divisoria, el Villarreal se puso por delante, y poco más hizo ofensivamente. Los visitantes dominaron pero no tuvieron filo. Gozaron de dos buenas opciones, abortadas por Diego López, que sacó dos manos espléndidas en dos balones muy complicados.
EL REPOSO no cambió el guión. Mel intentó poner más criterio con Matilla y más desborde exterior con Montero, pero creo que su equipo aún tuvo menos claridad en este periodo. Además se encontró con un Villarreal excelente en defensa, con mención especial para los centrales. Nadie se complicó la vida y en esa faceta todos estuvieron eficaces.
INCLUSO hubo algún pasaje en el que los amarillos se estiraron más que en la primera parte, colgados de un Marco Rubén que se vació peleando todos los balones. Esta vez fue Casto el que tuvo que demostrar su valía evitando el segundo tanto local.
MIENTRAS, el Betis siguió en su infructuosa búsqueda del último pase. Como sucedió con el Rayo en su visita a El Madrigal, al final los jugadores verdiblancos, desesperados, acabaron buscando el tiro desde cualquier parte, pero no comprometieron a Diego López. Su mejor ocasión llegó en un remate desde más de 50 metros.
LA VICTORIA era prioritaria, pero el juego y la propuesta no transmitieron demasiado a una grada que tal vez vivió sus momentos de mayor agitación con los cambios de Garrido.
Ricardo Llago (Mediterráneo).-
Publica un comentari a l'entrada