L'OBLIDAT SABOR DE LA VICTÒRIA (3-0)

Feia temps, potser massa temps, que el Vila-real no guanyava amb solvència, ni fora de casa (missió impossible ara per ara), ni davant de la sofrida afició groga que enguany sap que venen mal dades des del primer moment... Ara, per si faltava gent, se'n va Nilmar, un gran jugador que ha estat moneda de canvi des de l'estiu i, potser per això mateix, no ha tingut mai la ment en groc, sinó dispersa pel món: molta sort!

Però sense Nilmar i sense el lesionat Rossi, el Vila-real va fer ahir un gran partit davant un fluix Sporting que, llevat dels primers minuts de la segona part, coses del futbol, és va dedicar a suportar les ratxes de bon futbol dels nostres... I això que la pilota no va voler entrar durant tota la irregular primera part, encara que l'actitud tornava a ser la del dia del València. Però, com hem comentat, passats els deu primers minuts de la segona part, on l'Sporting semblava que volia alguna cosa més que l'empat, van vindre dos gols seguits (minuts 10 i 12 aproximadament), un com a premi a la constància de Marco Ruben (que enguany s'està consagrant com un gran davanter de primera) i el segon a la qualitat de l'estrella del Vila-real actural que no és altre que Borja Valero... El centre del camp del Vila-real, amb un Marcos Senna retornat a la primera joventut i un Bruno Soriano que ahir es permetia el luxe de fer un gol per l'escaire des de fora de l'àrea, a l'estil d'Artagnan (d'Artana!), torna a ser un dels millors d'Europa (si Marcos pogués tornar a complir els 25 anys!), donant llibertat a Borja Valero i reforçats per la velocitat de Cani que anit (i això que un sempre he estat superfan seu i crític quan el canvien), potser, no va brillar pel gran nivell que van demostrar els altres tres companys de la zona tècnica-tàctica del centre del camp que és on, realment, es guanyen els partits...

En la davantera, Joselu va jugar el seu primer partit com a titular, al costat d'un gran Marco Ruben, i en la defensa Àngel i Joan Oriol van demostrar la professionalitat habitual (potser la que cert entrenador mai ha volgut reconéixer-li al segon) que encara esperem tant de Gonzalo (que va millorant molt a poc a poc davant les poques coses demostrades per Zapata que ahir no va anar ni convocat) i Musacchio que, malgrat ser el primer central actualment, ha de consolidar-se amb la tranquil·litat que poden donar els punts que, també a poc a poc, aniran treient del pou un Vila-real que, com sempre hem pensat, continua sent dels millors equips de la Lliga, malgrat tot. El nou entrenador Molina, amb els canvis, també va demostrar que aposta per recuperar a tots: Camuñas, Castellani (que apunta bones qualitats tècniques) i el veterà Marchena que encara ens ha de fer guanyar moltes batalles.

...I dissabte, ja ho sabeu, a les deu de la nit ve l'últim classificat de l'altra Lliga, el Barça, perquè a la resta d'equips amb l'actitud i les aptituds demostrades anit, aquest Vila-real encara té capacitat per guanyar a qualsevol: al Barça? Això serien paraules majors, però de segur que s'intentarà... Anit vam tornar a casa tot recordant l'oblidat sabor de la victòria. Endavant!!!