dijous, 26 de gener de 2012

EL "PODER" JUDICIAL

La Monarquia Constitucional espanyola és un sistema polític refrendat a les urnes el 6 de desembre de 1978, amb una Constitució modificada unilateralment, de la nit al matí, durant el propassat 2011 de la crisi de les urgències polítiques pel bipartidisme regnant de PP i PSOE.

De tota manera, i no és la primera vegada que ho comentem en aquest blog, el sistema polític espanyol derivat del Referèndum del 1978, no serà una democràcia autèntica mentre no hi haja una vertadera separació de poders, és a dir, que el poder executiu siga exercit, realment, pel govern de l'Estat i no pels "mercats", que el poder legislatiu siga exercit, realment, per les dues cambres legislatives (Congrés de Diputats i "inútil" Senat,  només pràctic per ajudar a arribar a final de mes als que cobren meganòmines d'aquesta institució) i, per últim, l'anomenat "tercer poder" o Judicial que hauria d'estar exercit per jutges i tribunals independents i no per majories (tant al Consell General del Poder Judicial com al Tribunal Constitucional) conformades pel partit en el poder... La composició d'aquestes institucions de "poder" judicial, hauria de ser designada, democràticament, pel Congrés de Diputats però totalment a l'inrevés del que se fa ara, és a dir, que el partit més votat de l'oposició democràtica hauria de designar la majoria de membres amb la participació de la resta dels partits més menuts i, per últim, deixar per al partit en el govern una designació inversament proporcional als escons obtinguts, de manera que sempre hauria de resultar impossible que un partit amb majoria absoluta -com ara mateix el PP, o el PSOE dels temps de Felipe González- pogués arribar a acumular temporalment els tres poders (com els monarques absoluts del segle XVIII) com passa ara mateix...

Tot açò ve a col·lació no solament per la injusta absolució de l'ex-president Camps i de Costa, l'ex-secretari general del PP a València (en democràcia les sentències s'acaten, naturalment, però a l'igual que els resultats electorals que també s'acaten i "van a missa", ens queda el dret a la discrepància i la llibertat d'expressió -faltaria més-, així com el respecte democràtic a les minories), sinó per la iniciativa, anunciada ahir al matí, del flamant ministre de Justícia Alberto Ruiz Gallardón que és conscient del problema i és molt digne d'alabar que vullga agafar l'assumpte "per les banyes", però no de la manera que va anunciar, donat que sembla respondre a un interés d'amarrar, encara més, el "poder" (judicial) cap a l'entorn de l'executiu...

En aquest aspecte, i en molts altres, tenim pendents per aprendre moltes lliçons de democràcia que ens vénen dels Estats Units on el Cap de l'Estat (recordeu Nixon) no té la impunitat del Rei d'Espanya (extensible a la "família real"?, per què s'ha renunciat, de moment, a investigar a la Infanta Cristina?) i els candidats dels principals partits, s'han de guanyar el lloc democràticament venent la seua biografia i, fins i tot, explicant els "draps bruts" de la resta de candidats que aspiren a liderar el propi partit... I la primera pregunta que ens ve a la ment, sobre açò, és la següent:
- Hauria pogut Francisco Camps enganyar l'electorat valencià i tornar a presentar-se, estant imputat per a dimitir als quatre dies, amb el sistema nordamericà?
- (Resposta) De segur que no!

Per cert, la Justícia lenta no és justa, i això que quasi estem convençuts que, algun dia, fins i tot li arribarà l'hora a Carlos Fabra Carreras (de ser jutjat o de ser absolt directament?) alias "El Megalónam" pel culte fals a la pròpia personalitat, pagat amb diners públics, que tampoc se porta ja als estats vertaderament democràtics...

1 comentari:

TONI PITARCH ha dit...

Un tribunal profesional no habría absuelto a Camps

Quien les escribe ha debido equivocarse de sala y asistir a otro juicio con un reo parecido a Camps pero que no debía ser Camps. Pero les aseguro que allí se hablaba de trajes de Milano y Forever Young y se oían grabaciones de un señor que ya no tenía bigote pero que le llamaban El Bigotes. Y que había una pantalla de televisión situada a la izquierda del juez Climent (a lo mejor era su doble) en la que aparecían documentos con importes de dinero de trajes vinculados con los apellidos Camps y Costa. Y hasta talones con cifras coincidentes de los abonos de esas prendas pagadas por una red que se llamaba Gürtel. ¡Apañado estoy como se entere mi director que me he equivocado de juicio!

Aunque, pensándolo bien, no descarto la posibilidad de que yo estuviera en la sala del juicio de Camps, la correcta, y el jurado popular se equivocara y se metiera en la del otro Camps. Esto es un lío. En la que yo he estado, que creo que era la auténtica, había un derroche de pruebas con explícitas grabaciones, clarificadores testimonios e irrefutables documentos incriminatorios. Pocas veces quien les escribe, que ha asistido y cubierto centenares de juicios, había observado la contundencia con que, día tras día, caían fulminados los alegatos de la defensa de Camps. Y cómo eran desenmascarados los sonrojantes ardides empleados por algunos proveedores de las prendas para tapar que quien pagó los trajes no fue Camps sino la red Gürtel. Muy inquietante lo del informático de Forever Young al que se le obligó a manipular la base de datos para que en los tiques de compras se transmutara el apellido Camps por el de Pérez (Alvarito/El Bigotes). Porque este juicio, a falta de un muerto, ha contado con un buen cancerbero de miseria propias y ajenas.

Se le ha preguntado al jurado (aseguran que algún guiño de simpatía salió desde sus asientos hacia el de los acusados al principio de la vista) si Camps recibió regalos, joyas, trajes, de El Bigotes y la red Gúrtel “en función de su cargo público”. Y el jurado ha dicho que no y le absuelve. Cabe deducir que regalos hubo (¡si es que hablamos del mismo juicio!) pero no por el cargo. O sea, el tarjetón navideño de Álvarito a Camps (inmortalizado en las grabaciones con un “Fíjate si te debo”, presidente) fue seguramente por amor al arte. Pues es vox pópuli en Valencia la altruista generosidad de Alvarito con los sin techo y los niños pobres. Sus obras de caridad han sembrado más de una lágrima navideña. Nada tienen que ver con los siete millones de euros que se llevo, a dedo (no por la cara), su empresa de la Administración de Camps. Aunque puede que fuera del otro Camps. Una cosa sí creo segura: un tribunal profesional no lo habría absuelto. Cabe recurso, y entonces sí será ante profesionales.

JOSÉ ANTONIO HERNÁNDEZ (El País)

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

Vells Oficis

Entre versos i pinzells contemporanis: Al bellmig.

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

Calendari de Lliga

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes