ABANDONAR ELS CAMPS...

La citricultura no és rendible per a la majoria dels agricultors tradicionals minifundistes, potser ancorats en antigues pràctiques agràries que han anat elevant costos de producció, potser tancats, des de sempre, a la innovació, però també abandonats per uns polítics i una Unió Europea que subvenciona generosament grans terratinents com ara la Reina d’Anglaterra o la Duquessa d’Alba i s’oblida de la petita empresa agrícola o del vertader llaurador que, fins temps ben recents, havia anat fregint i menjant amb el conreu de la taronja.

Ara mateix, mentre els nous i els vells governs parlen de crear llocs de treball però, en realitat, només actuen a l’hora de retallar les prestacions socials de l’Estat del Benestar, la crisi comença a afectar quasi tot el sector primari valencià. Durant tot el 2011, els valencians han abandonat 13.140 hectàrees (12 fanecades fan, aproximadament, 1 ha). Segons el Ministeri de Medi Ambient, a finals de l’estiu passat hi havia 135.849 hectàrees ermes a la Comunitat Valenciana, és a dir, camps abandonats o terres no cultivades.

Aquesta tendència a l’abandonament s’ha incrementat des del 2008, sobre tot a la província de Castelló, mentre a d’altres llocs d’Espanya la citricultura no para de créixer, de manera que Andalusia ja ocupa el primer lloc del rànking productiu de cítrics. I, encara que València ocupa el primer lloc provincial i Alacant el tercer, Castelló ja és la novena província productora, sent precedida per d’altres com ara Sevilla (que ja és la segona!), Huelva, Còrdova, Múrcia, Almeria i Màlaga. La idea de l’Ajuntament de Vila-real de crear un banc de terres, potser, no canviarà la tendència a curt termini, però els vila-realencs hem de tornar al troç, com Virgili...

P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, gener de 2012, nº 180, a la columna pròpia d'opinió Roure i llorer sota el mateix títol.