diumenge, 5 de febrer de 2012

SEVILLA TÉ UN COLOR GROC ESPECIAL


El Vila-real va guanyar 1-2 al Sevilla, anit al Sánchez Pizjuan, tot aconseguint el seu primer triomf de la temporada fora de casa, cosa que li permet emergir des dels llocs de descens i encarar amb optimisme l'enfrontament contra el Granada de diumenge que ve, ja que es tracta d'un rival directe i una altra victòria consolidaria el Vila-real a la zona tranquil·la.

Malgrat les baixes que s'arroseguen a la davantera (a més de Rossi i Nilmar -que continua negociant la seua eixida?-, també la de Marco Ruben), l'equip groc comença a optimitzar els recursos sota l'efecte Molina, una espècie de bàlsam psicològic que els ha fet recuperar el toc de pilota i, el que és més novedós, el to físic que no havien tingut des de la temporada anterior.

Una alineació lògica, amb un únic davanter en punta, és a dir, Joselu que era l'únic alineable d'eixida (encara que Martinuccio va tenir l'oportunitat de perdre els tres darrers minuts dins del terreny de joc per amarrar la victòria), acompanyat per un mitja punta com Camuñas (que va demostrar amb el gol de la victòria que, potser, s'ha recuperat definitivament de les lesions); un excel·lent centre del camp amb els quatre genets de l'Apocalipsi sevillà, ahir liderats per Borja Valero (va obrir el marcador) que, una vegada més, al costat de Cani va jugar sense complexos perquè tenia les espatlles ben cobertes pel crack hispanobrasiler Marcos Senna i l'artanenc Bruno Soriano (que va tindre la mala sort de fer també un gol, però a la porta que no tocava), i una defensa cada dia més segura amb Àngel i Joan Oriol (que va ser expulsat al final del partit per doble groga) a les bandes i Mussaccio i Gonzalo (després de quasi tres anys arrossegant-se per les lesions sembla recuperar el to d'aquell gran central que tots recordem) tapant la zona central de l'àrea que, cas de passar-se'n algun contrari, saben que encara queda un dels millors porters de la LLiga, és a dir, Diego López que està firmant una excel·lent segona volta, com tots els seus companys... Hernán Pérez i Marchena també van poder sumar-se a la festa, en uns canvis molt ben pensats (ja que, potser per primera volta aquesta Lliga, no va ser Cani el primer en ser substituït, sinó el segon... a poc a poc, Molina es donarà compte que també té benzina per aguantar tot el partit, si el deixen).


El Vila-real, en definitiva, va jugar amb més profunditat que un Sevilla que ho feia a impulsos i que, a més, no va fer cap gol, perquè els tres van tenir autor vila-realenc. Molina va demostrar, a més, que el Vila-real de toc també sap armar contraatacs perillosos quan li convé, encara que al davant es va trobar a un inspirat Javi Varas, porter providencial pels sevillans evitant el 0-2 en un mà-a-mà davant Borja Valero.

També Diego López va tenir el seu protagonisme, perquè després de l'1-1 que va tancar, pràcticament, la primera part, vam assistir a un segon temps on la pilota circulava de porteria a porteria, és a dir, molta emoció pels aficionats neutrals, però molta preocupació per als entrenadors davant de tant de desordre tàctic: el cor manava sobre les cames, però el Sevilla jugava dins de casa i el Vila-real va saber esperar per donar el cop de peu definitiu, amb el protagonisme de Camuñas que ja s'ho mereixia després d'una primera volta plena de daltabaixos físics per les lesions.

Serà que Sevilla té un color groc "especial"? Serà! Total que Marcelino, l'entrenador del Sevilla, comença a ser cada dia més qüestionat i l'efecte Molina apunta cap a la consolidació del nou tècnic groc, és la llei del futbol... encara que per tots els aficionats del Vila-real el més important, ara mateix, és que ha tornat la il·lusió, el diumenge se pot encara el Granada amb optimisme i buscar una altra victòria per poder tornar a mirar cap als lloc de dalt, com sempre -com als darrers 15 anys vull dir!-, amb la cara ben alta...

La il·lusió de tot un poble, in... (in?). Endavant Vila-real !!!



1 comentari:

TONI PITARCH ha dit...

Buen fútbol, sin trampa ni cartón

NO RECUERDO haber visto a un equipo en posición de descenso a estas alturas de Liga ofrecer un volumen de juego como el que mostró ayer el Villarreal. Es más, no recuerdo un partido igual de los amarillos a domicilio desde tiempos inmemoriales. Y lo digo al margen del resultado, ya que igual que ganó, pudo perder.

EL DUELO se iba a dirimir en dos facetas: el juego exterior local frente al juego interior visitante. El primer aviso lo dio el Sevilla en una llegada de Manu. La explosividad de los andaluces se diluyó pronto. En cuestión de minutos, los de Molina se hicieron con la pelota, comenzaron a construir una cultura propia y fueron despedazando la propuesta de rival con fútbol a ras de suelo.

LOS DOS medios locales, Medel y Rakitic, se vieron sobrepasados por densidad y calidad del medio campo rival. Los cuatro volantes, más la participación de uno de los puntas daban la autoridad al Submarino, acompañada de un fútbol alegre, ávido, deseoso, pre-ñado de una mística ganadora de la que antes parecía adolecer.

EL 0-1 llega en una jugada coral, bella, profunda, con Borja llevando la batuta en la construcción, y siendo él mismo quien puso la nota final a una bella partitura depositando el balón en la red con una elegancia exquisita. Pero, junto a él, llegaban otros amarillos, prueba evidente de la ambición que ofrecía el equipo.

EN ESTE primer acto, el Sevilla vivió de los fogonazos de Navas. El extremo se echó el equipo a la espalda y la fortuna se cruzó en el camino de un centro sin mucho peligro desviado por Bruno. El impacto duró poco porque el Villarreal volvió a tomar las riendas del partido y buscó sin rubor la portería contraria. Ni rastro de aquel equipo que al menor contratiempo bajaba los brazos y se entregaba a su suerte.

EN LA reanudación, Marcelino planteó una revolución total. Retiró un lateral y al medio defensivo, pasó a defensa de tres y jugó con seis jugadores de ataque. Planteó el juego de la ruleta rusa, como si se jugara el minuto 80 y fuera perdiendo. Eso, y la ambición del Submarino depararon una segunda parte épica y emotiva, en la que pudo pasar de todo.

ENTRE TANTAS aristas y vaivenes, con dos equipos jugando a pecho descubierto, el Villarreal desperdició dos o tres posibilidades increíbles para marcar en la zona de finalización, que hubieran liquidado el partido. El Sevilla, con el corazón sobre los hombros, tiró de casta y orgullo y también rozó el gol. El marcador no fue más espectacular por culpa de los porteros Javi Varas y Diego López, espléndidos en su tarea.

EL úNICO motivo de preocupación era que el paso del tiempo menguara en demasía las fuerzas de los medios amarillos. Había físico para llegar arriba -Musacchio remataba al poste, Gonzalo se proyectaba en ataque-, pero ya costaba recuperar el sitio y parar a los rivales en zonas alejadas del área. En este intercambio de golpes, el Submarino encontró el premio a su ambición en una contra en la que volvió a llegar al área rival con bastantes efectivos, superando la resistencia local.

EL MARCADOR acabó haciendo justicia en un partido irreprochable por parte del conjunto de José Francisco Molina, que pareció olvidarse de la clasificación y jugó en el Sánchez Pizjuán como la personalidad de un equipo importante, traspasando con su triunfo una gran dosis de crisis a un Sevilla que nunca claudicó. Son dos equipos con capacidad para estar mucho más arriba.

Llago 06/02/2012.-

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

Calendari de Lliga

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes