VILA-REAL, 2 - ATHLÈTIC, 2

El tímid Sol d'hivern havia donat pas a l'esplendorós astre primaveral que il·lumina i calenta, tot l'any, la costa mediterrània. L'ambient pels voltants del Madrigal era el de les grans jornades, malgrat l'aclaparadora majoria local, amb els bars de gom a gom i les tapes i els entrepans que s'amagaven, tímidament, entre una jungla d'ampolles i copes de cervesa que precedien el singular i autòcton rebentat de rom. El fum de la cigarreta, i d'algun havà encetat a corre-cuita en eixir del bar, era l'encens sagrat que perfumava els esgraons i  el recinte obert, o temple del futbol vila-realenc, des d'abans de començar el ritual i la cerimònia inaugural de l'espectacle: un fragment de l'himne, les salutacions entre els jugadors dels dos equips, la foto dels capitans amb els col·legiats arbitrals i els feligresos que anaven omplint les graderies, com els alumnes de Batxillerat a l'entrar a classe, sense pressa, mentre el baló començava a rodar... El Madrigal no és Sant Mamés, però ahir recuperava les vibracions dels partits especials.

Després dels minuts especulatius inicials, on cada equip estudia el contrari i tem llurs virtuts, va arribar el golàs de Senna de falta directa (1-0) i molts minuts de domini del Vila-real que feia presagiar una treballada victòria davant un gran equip com aquest Euro-athlètic, plagat de joves treballadors del futbol que van per a figures des que abandonaren el futbol de subsistència de Caparrós (de patadón-y-tente-tieso) i Bielsa els ensenyà a tocar-la amb velocitat. Però, el domini prompte va passar a mans dels més joves, és a dir, dels jugadors de l'Athlètic que assajaren el bombeig de balons sobre la porta del Vila-real, potser sabedors de la desfeta de Mallorca i de les greus mancançes d'aquest Vila-real tan descompensat en defensa perquè hi ha jugadors, com ara el mateix Diego López que ara sembla el doctor Jekyll (sota els pals, un porter internacional dels millors del món), ara míster Hyde (quan erra les eixides o se traga alguna pilota des de lluny, com la que ahir va significar l'1-2), per no parlar de Gonzalo (que mai ha tornat a ser el que era abans de les dues lesions), d'Àngel (que va perdre al mig del camp el baló que va significar el segon gol bilbaí) i d'altres de la zona del darrera... Però Llorente veia el partit des de la banqueta i l'Athlètic no acabava de crear perill, mentre el Vila-real perdonava en algunes accions ofensives, com una molt clara de Martinuccio que no va tenir sort en el seu debut davant l'afició groga i d'altres on el millor jugador de l'actual planter, és a dir, Nilmar (per molts aficionats, un jugador amb una classe superior, fins i tot, a la de Rossi) que ha tornat amb ganes de demostrar la qualitat que atresora, però a la porteria de l'equip de Bilbo hi havia un encertat Iraizoz.

En començar la segona part, semblava que l'entrada de Llorente posaria en alerta la defensa del Vila-real que havia perdut, per moments, la possessió del baló, però no, ja que una entrada de Toquero per la banda dreta va propiciar un centre al davanter internacional bilbaí que, lliure de la marca aèria de Gonzalo (que ahir va firmar un partit desastrós!) va rematar a porteria buida. Marcos Senna acusava el gran rendiment de la primera part, Cani no ratllava a l'altura d'altres partits i Borja Valero feia el sobreesforç habitual, és a dir, a base de conduir massa la pilota perquè, tal vegada, juga més endarrerit del que li correspon degut a les mancances defensives d'un Vila-real que, quan Senna està pletòric, torna a ser l'Eurovila-real de temps ben recents sota la batuta de Molina que l'ha recuperat, com a Joan Oriol, per al bon futbol.

Però el futbol no perdona i quan tornava el millor Vila-real, de la mà de Borja Valero i Nilmar, mentre Iraizoz feia mèrits extres per conservar l'empat, una pilota perduda per la negligència del veterà Àngel, va possibilitar el gol de Sussaeta en un xut des de fora de l'àrea on Diego López hagués pogut fer molt més... Però el partit estava boig, els aficionats del Vila-real dels nervis (potser també els seguidors de l'equip basc) i, després de vàries accions ràpides sobre la porta de l'Athlètic, Nilmar va aprofitar un rebot que no va saber blocar el bo de Iraizoz i va firmar l'empat a dos (2-2) amb permís dels dos porters que, fins el final del partit, van fer un recital de parades magistrals i Diego López va confirmar que és quasi perfecte sota el pals, a diferència dels seus defenses que, de tant en tant, semblen jugar al pati d'una escola...

Partit vibrant, resultat preocupant... ja que s'ha de tenir més pegada en atac (la recuperació de Nilmar convida a l'optimisme malgrat la lesió de Marco Ruben que es perdrà el proper partit) i solucionar, ràpidament, els despropòsits defensius si se vol puntuar a Saragossa -és a dir, a casa del darrer classificat- i consolidar-se en el camí de la recuperació dels llocs tranquils on deuria aposentar-se un equip que, malgrat tot, va demostrant que és molt millor del que demostra la classificació. El futur de l'Athlètic de Bielsa, que també hauria pogut guanyar, promet ser brillant si no desmunten l'equip en els propers anys: un exemple a seguir per potenciar, de veres, la pedrera local.