Etimològicament, la paraula política deriva del prefix "polis" (ciutat), és a dir, conjunt de persones, poble o societat, i el sufix "tica" (que ve d'ètica), que vol dir norma d'obrar, de gestionar, racionalitzar la res pública, és a dir, el patrimoni de tots, les institucions, els impostos, els serveis d'interès general, etc.
La definició clàssica d'Aristòtil fa que la Política estiga condicionada a la Filosofia pràctica, la praxis, que segons aquest autor clàssic es subdivideix en Estètica (que s'ocupa de la bellesa) i Ètica (que s'ocupa de l'ordenació recta de la llibertat en el seu ús efectiu), precedida en el seu contingut normatiu per la Lògica, la filosofia de la natura (avui parlem de "sostenibilitat"), l'Ontologia i la Teodicea que il·luminen el quefer humà i el porten a oferir normes morals en la conducció de la societat.
Tot això valdria tant per a la conducta personal (privada), com per a la conducta pública, que és la que ha de dirigir la Política. Aquesta és la concepció sana de la política, és a dir, res a veure amb el "partidisme a l'ús" (que transforma en enemics els membres d'un mateix partit o els ciutadans als que s'hauria de servir i no transformar en súbdits)... La Política "sana" és, tot d'una, ciència, art i virtut. Ciència perquè el representant del poble ha de resumir, en la seua concepció política, elpunt de vista científic, filosòfic i teològic (racional, no místic o religiós) de tot el quefer humà. Art perquè no hi ha una sola forma d'assolir l'objectiu que ens marque la política, sinó que hi ha variants estratègiques, tàctiques i dialèctiques. La política és també una virtut de servei a la comunitat.
Així, podem definir la política segons Aristòtil (però també, més recentment Maritain, sí, el del neotomisme o humanisme integral), seguint la mateixa línia de Sant Tomàs, per exemple. Però a aquesta visió política, diguem-li més "democràtica" o més "social", se li contraposa la política entesa només com l'art del domini, un art pràctic que porte al domini de la societat, sense tenir en compte el conjunt de la filosofia pràctica de l'Ética i de l'Estètica. Aquesta escola es caracteritza, fonamentalment, per les idees exposades per Maquiavel a la seua famosa obra renaixentista "El Príncep", on pretén establir un "art" polític que només condueix al domini de la societat, donant-li al príncep (o governant), tots els poders per subjugar-la i conduir-la segons les pròpies conviccions polítiques, on predominen les "males arts" i les tècniques del domini sobre els súbdits, en compte de les conductes ètiques d'interés general de la ciutadania.
Ens estem oblidant d'Aristòtil? Torna Maquiavel? No, ara mateix, la política amb minúscula és la súbdita de l'Economia, amb majúscula, però molts ciutadans indignats amb tot el que ens està passant als darrers anys (almenys al País València, Espanya i la Unió Europea en general), ja ens conformaríem amb una lleugera dossi d'aquesta petita política, ètica i estètica, en compte del partidisme a l'ús que tot ho inverteix en invadir els mitjans de comunicació amb missatges buits que només pretenen la perpetuació en el "poder" (dels partits polítics) d'una classe política professional que, a l'igual que la classe financera, porten vàries dècades amb la culata pegada al silló institucional i el compte corrent viciat de nòmines públiques sense guanyar ni una miserable oposició... El partidisme té uns objectius tan modestos que, la majoria de barons dels grans partits, només es conformen en guanyar eleccions, de tant en tant, per a generar escons i cadires que ompliran els militants més fidels, encara que no estiguen capacitats per resoldre ni el més mínim problema d'interés general.
No volem Idiotes, volem Polítics amb majúscules, és a dir, d'aquells que planten cara al poder econòmic i als poders fàctics en general a base d'Ètica i Estètica, és a dir, a base de renunciar a qualsevol tipus de regal, perquè els bons polítics no tenen preu!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada