dimarts, 3 d’abril de 2012

A LA VILA, SEMPRE NO ÉS PASQUA


Sembla una contradicció: investigar els costums ancestrals de la Vila, mentre vas escrivint anotacions a l'ordinador... Els atifells actuals ens aporten informació de qualsevol espai/temps sense, a penes, eixir de casa; però, tal vegada per això, la mateixa comoditat porta el sacrifici de moltes coses. La saviesa popular s'està sacrificant a marxes forçades, sense solució de continuïtat: les coses que ahir semblaven immutables, avui ja no tenen cap ni peus i, aleshores, apareixen les contradiccions. De tota manera, l'actual invasió científica i tecnològica està fent ressorgir les humanitats. Sense espiritualitat, potser acabarem esclaus d'una màquina sense valors.

(Les fotos son gentilesa de Pedro Font)

L'encontre o la processó dels enamorats
El dia de Pasqua començava amb la tradicional processó dels enamorats, a la que assistien tots els fadrins i fadrines de la Vila. Aquesta processó tradicional és més coneguda a les nostres terres per la Processó de l'Encontre. Els joves es dividien en dos grups i formaven dues processons: els fadrins portaven la imatge de Jesús ressuscitat, coberta amb un vel, i les joves fadrines duien la de la Mare de Déu, igualment, tota coberta. Les dues processons eixien, com encara es fa avui, simultàniament. Al trobar‑se les dues imatges a la Plaça de la Vila, estiraven els vels que les cobrien i Mare i Fill quedaven encarats. Perquè l'acatament de la imatge de la Mare de Déu fos més remarcat, les dues portadores del davant s'agenollaven tres vegades: immediatament començaven els cants i les aleluies, es soltaven coloms i es disparaven traques. L'olor a pólvora de la cordà de la nit anterior es reforçava, ara, amb noves carcasses i coets més previsibles. Els promesos vila‑realencs també solien festejar la Pasqua posant un ram de flors en una determinada creu del Calvari en honor a la seua promesa, però aquest costum va anar perdent‑se a principis del segle passat degut, principalment, a les rivalitats que portaren les autoritats a prohibir‑lo.


Fetge, sang i formatge
El costum de menjar‑se per esmorzar, el dia de Pasqua, la sang de l'anyell pasqual havia estat general des dels temps de la fundació de la Vila. En aquells temps, els qui mataven anyell convidaven a esmorzar parents i amics, perquè el costum podia constituir una afirmació de cristianisme (cristians vells) i una demostració de que no eren descendents de jueus (malgrat que Salomó Vidal, primer batlle de la Vila, era d'origen jueu). L'esmorzar obligat de Pasqua era la sang i el fetge, encara que també estava arrelat el menjar formatge, producte de la llet que els nostres avantpassats també deixaven de beure durant el temps quaresmal. En una economia de subsistència, la gent posava gran interès en menjar bon pa ‑quant més bo, millor‑ i per Pasqua es menjaven llepolies de pastisseria; en oposició al pa àzim o sense llevat que menjaven els jueus, qualificat també de pa de jueu o pa d'esclau. Potser que les típiques mones que encara es fan a Vila‑real, recorden l'interès cristià per menjar pastisseria en aquest moment de l'any (pastissos de glòria). Aquesta seria també la raó de batejar els vila‑realencs nascuts durant la Quaresma el mateix Dissabte de Glòria, tenint la possibilitat de combinar la festa religiosa i la profana.


Ous i mones de pasqua 
En temps quaresmal també fou costum guardar els ous que anaven ponent les gallines, ja que aquest menjar fou rigorosament prohibit en temps de dejuni. Arribats a la mitjanit del Dissabte de Glòria, l'Església els beneïa amb una cerimònia i un ritual especial. Els ous de Pasqua assolien un caràcter quasi sagrat i ocupaven un lloc important dins de la litúrgia popular pasqual. Alguns escriptors clàssics, com el romà Plutarc, ja havien vist en l'ou el simbolisme del principi de l'univers i de la creació. També Mossén Sinto Verdaguer, que va recollir una graciosa tradició que explicava el costum de menjar ous per Pasqua Florida i, especialment, la tradició de les nostres iaies de pintar‑los de color roig: Quan Jesús anava amb la Creu, camí del Calvari, van donar un grapat d'ous a uns xiquets de Jerusalem per a que els tiraren damunt de Jesús al passar pel davant; però quan els ous van tocar les mans innocents dels infants, es van enrogir de sang i els xiquets van recapacitar i no els van tirar al rostre del Sacrificat. També es pensava que els ous que es menjaven a Pasqua s'havien de trencar colpejant‑los al front d'un altre, com una mostra de simpatia, d'amor i d'afecte: així els familiars, els enamorats i els amics, hem practicat fins avui aquell vell costum d'ací em pica, ací em cou i ací et trenque l'ou. Ja en els primers temps de reconquesta, els tributs feudals solien pagar‑se amb ous.

El terme muna ‑que en àrab equival a queviure o menjar‑ estaria basat en aquests tributs, ja que els cristians l'utilitzaven per anomenar el present o obsequi fet per un serf, criat o inferior a un superior o persona major. Per tant, tindríem que remuntar‑nos al segle XIII, temps de fundació de Vila‑real, per trobar les arrels de la tradició de la "mona". És costum estés arreu de la Corona d'Aragó que padrins i avis facen el present, als seus fillols i néts, d'un pastís fet amb farina, sucre i d'altres llepolies que, normalment, anava decorat amb una quantitat d'ous equivalent a la dels anys del xiquet. El costum és tan antic que ja al segle XV en una composició de Roís de Corella, premiada en un certamen poètic celebrat a València, per lloar i cantar les glòries de la Mare de Déu, la paraula mona apareix referida amb el mateix significat amb que la coneixem avui en dia.


Sant Vicent Ferrer
La Pasqua s'allargarà fins el diumenge i el dilluns següent. Ja que la festa de Sant Vicent sempre es celebra el dia 5 d'abril i, de vegades, sol caure dins del període de Quaresma ‑encara que enguany no és el cas‑, des de temps immemorials es decidí, a terres valencianes, celebrar‑la el segon diumenge de Pasqua per tal de poder festejar‑la amb més solemnitat. D'aquesta festa en són testimoni literari els anomenats Miracles de Sant Vicent, una mena d'autos sagramentals típicament valencians que, a la nostra ciutat, foren l'antecedent immediat de les conegudes representacions dels Miracles de Sant Pasqual.

La solemnitat i el fervor religiós que continua presidint cadascun dels actes de la Setmana Santa, així com l'arrelament del poble de Vila‑real a totes les celebracions tradicionals, són el millor testimoni d'una ciutadania intel·ligent que sap recolzar‑se en el passat, per encarar el futur amb fe i esperança.

2 comentaris:

Sorní 7 ha dit...

Bon treball, Toni! Com ja veiem en el calendari escolar, els valencians posem l'èmfasi en la Pasqua més que no en la "Setmana Santa"... I és que els teòlegs més avançats sempre han dit que la "Setmana Santa" per se no aporta res d'especial a la fe cristiana, si no hi haguera la resurrecció. I això és justament la celebració "pasqual", però d'ací ja ens n'aniríem a Sant Pasqual que és tota una altra cosa!!

Toni, que passes uns bons dies de Pasqua!!

TONI PITARCH ha dit...

Igualment, amic, a vore si quedem la setmana que ve i fem petar la xarrada, que ja toca. Bona Pasqua!

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

Calendari de Lliga

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes