VILAMUNT I VILABAIX

Diu que això eren dos pobles veïns i, per tant, rivals, tan rivals que les seues disputes, fins i tot, van ser aprofitades per fer anuncis de televisió.

El primer era Vilamunt, un poble ric des de sempre, amb uns conciutadans crítics, cultes, participatius, estalviadors, oberts, treballadors i responsables. La primera lectura obligatòria, en aprendre a llegir les vocals i començar a distingir les consonants, era la faula de La cigala i la formiga, és a dir, cant i matemàtiques, ciències i lletres. Per acabar la formació, tots s’exercitaven en cursos de protecció i defensa personal contra les fal·làcies democràtiques, la banca agressiva, els polítics mentiders, els treballadors malfeiners i els empresaris deslocalitzadors. El resultat va ser que a Vilamunt mai no va arribar la crisi, sí, allò que a Vilabaix deien que era un fenomen generalitzat... 

Vilabaix, pel contrari, sempre havia estat una ciutat pobra, amb ciutadans ignorants i polítics malgastadors, encara que en la pràctica semblava que vivien millor que els de Vilamunt perquè, darrerament, i gràcies a les hipoteques, tots s’havien fet cases noves, comprat cotxes llargs i assumit deutes impagables. Però, de sobte, se va acabar la festa i tots demanaven solucions als polítics malgastadors, els quals, no solament van seguir malgastant fins que no va quedar res a les arques públiques, sinó que, per poder seguir malgastant, van decidir retallar en serveis públics i pujar els impostos per poder seguir recaptant els mateixos diners i, per tant, poder seguir malgastant com en aquell temps quan deien que tot anava bé, mentre l’atur creixia entre la ciutadania i la misèria amenaçava el cor de la ciutat... 

I conte contat, tothom emprenyat. A excepció del malgastadors de Vilabaix, per descomptat...

P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, març de 2012, nº 182, a la columna pròpia d'onipió "Roure i llorer" sota el mateix títol.