La vegetació, la massa boscosa en general, és l'epidermis del sol, de la terra, del territori. Si no ens posem cremes protectores, sobre tot a l'estiu, se'ns crema la pell. El mateix passa al bosc mediterrani, condemnat a la desertització si no es practiquen polítiques previsores dels ja tradicionals incendis estiuencs: matolls secs crescuts en llibertat, herbes marcides per la sequera que enllacen els tímids tallafocs, l'abandonament dels cultius i l'oblit de les administracions (locals, provincials, autonòmiques, estatals i, fins i tot, europees) que marginen les petites poblacions rurals, els modests agricultors i el valor afegit que suposa el manteniment d'unes pinzellades de verd sobre la tendència cromàtica als ocres, del paisatge valencià. Més enllà del drama que suposa la desaparició del paisatge, aquests incendis poden provocar inundacions i una gran emissió de diòxid de carboni.
Al voltant de 48.500 hectàrees han estat arrasades durant cinc jornades infernals a Cortes de Pallàs i Andilla, quan l'abandonament de la natura ja havia donat avisos previs als incendis que aquests dies han devorat la natura valenciana. De fet, els bombers ja havien detectat aquest any un alarmant augment dels incendis rurals i forestals: 500 més que l'any passat (en els primers cinc mesos de l'any) i 850 més que fa dos anys... I, segons denuncien els sindicats del ram, els contractats de la Brigada d'Emergències de reforç només treballen tres mesos a l'any i, cada any que passa, amb menys personal, cosa que demostra que retallar, de vegades, resulta més car.
També han disminuït els recursos materials: si el nombre de brigades ha caigut en 31 unitats en dos anys (20 a València, 14 a Castelló i 9 a Alacant), el nombre d'autobombes ha disminuït en 8 (a València, segons CCOO s'ha passat de 26 al 2010 a 16)... i la gent ens preguntem: retallar sempre significa estalviar? No, depén d'on i com: rebaixar el nombre de polítics professionals que mengen de la cosa (alguns de la desídia) i sobre tot d'assessors que mengen de no se sap què, seria un bon exemple de cara a la ciutadania...
Els polítics, més que campanyes electorals partidistes, haurien de fer -com als centres educatius- una programació per a tot el curs, per tal de prevenir la seqüència de les problemàtiques sempiternes (no puntuals, ni molt menys) i complir amb l'atenció a la diversitat, és a dir:
0) En primer lloc, implantar un sistema judicial just i el que la faça que la pague (siguen polítics, idiotes -es a dir, que no exerceixen la ciutadania com a Grècia- o ciutadans): amb voluntarietat o no, un crim és un crim, un incendi és una tragèdia de conseqüències econòmiques i mediambientals incalculables per les que, com a la resta de delictes, no paga quasi mai ningú...
1) A l'estiu netejar els llits dels rius, els barrancs i les clavegueres (així com enderrocar construccions erigides en zones de protecció mediambiental) per evitar les tradicionals i evitables inundacions de tardor quan arriba la típica gota freda mediterrània (i si de cas, pensar en un aprofitament raonable de l'aigua que se perd en escasses hores).
2) A la tardor, preparar les previsibles nevades que prompte o tard sempre col·lapsen les despitades comunicacions viàries mediterrànies, o ibèriques en general, que, amb quatre flocs de neu, presenten una imatge errònia de plaga bíblica per la falta de previsió institucional.
3) A l'hivern, fer provisions d'aigua davant els estiatges que sempre arriben a partir de la primavera.
4) A la primavera, netejar els boscos, fer tallafocs com Déu mana (no com mana la Generalitat!), rentar la brutícia dels paisatges rurals i urbans per presentar la millor cara a l'estiu (tot el món viu?), donat que és l'estació quan només del turisme es viu...
Aquestes són coses tan bàsiques que només necessiten voluntat política i pressió ciutadana: però, potser, també s'ha retallat la voluntat de fer les coses bé i la consciència ciutadana que ha dormit, als darrers anys, el somni de l'atovó... És hora de despertar o el foc arribarà fins els nostres dormitoris i potser, un dia d'aquests, ens alcem de l'hamaca cremats per tanta desídia, cremats per damunt de les nostres possibilitats.
2 comentaris:
El paquet que ve (Enric Juliana, La Vanguardia)I.-
Calmats els fogots del futbol i celebrat tot el que s'havia de celebrar, el Govern espanyol s'ha de moure perquè el camí estret que es va obrir la setmana passada a Brussel·les no es torni a convertir en un bardissar. Ahir mateix, després que se sabés la retallada de tipus d'interès del Banc Central Europeu, la compulsiva prima de risc tornava a pujar per sobre dels 530 punts. El BCE va abaratir el preu del diner a l'estil japonès (0,75%), però no va comprar bons espanyols i italians. No va donar peixet. No era aquest el pacte. A Brussel·les no es va acordar cap solució màgica. La pressió del Directori es manté i a Espanya l'espera un bon paquet.
La coses podrien ser de la manera següent. Dilluns dia 9, l'eurogrup (ministres d'Economia i Finances de la zona euro) defineix les condicions del préstec per a la recapitalització de la banca espanyola en dificultats. Aquest préstec computarà com a deute de l'Estat, tot esperant que es compleixi la condició pactada a Brussel·les per endollar la mànega directament als bancs: creació d'una autoritat bancària europea per sobre dels respectius bancs centrals. Unió bancària. Cessió de sobirania amb majúscules. França, sempre hàbil amb la retòrica europeista, hi oposarà resistència. La Història mana. Fa més de tres segles, entre la Pau de Westfàlia del 1648 i la Revolució del 1789, França va encunyar el concepte sobirania nacional. (I no serà l'única a oposar-s'hi).
El paquet que ve (Enric Juliana, La Vanguardia)II.-
Dimarts, la reunió de l'Ecofin (ministres d'Economia i Finances de tota la Unió Europea) podria relaxar una mica el dogma de l'austeritat i donar satisfacció a les fortes pressions de l'Administració Obama i a la nova presidència francesa. L'actual compromís de tancar el 2012 amb un 5,3% de dèficit públic a Espanya -objectiu impossible de complir llevat que hi hagi una autèntica carnisseria social-, passaria al 6,9%. Ja que l'any 2011 es va tancar amb una desviació del 8,9%, caldria cloure l'exercici actual amb la retallada de dos punts, tenint en compte la recessió i la severa reducció d'ingressos fiscals que ha propiciat. A les dues reunions de dilluns i dimarts, el ministre d'Economia, Luis de Guindos, haurà d'informar dels nous plans d'ajust del Govern espanyol.
Aquests plans (2012-14) serien comunicats dimecres al Congrés dels Diputats, en la compareixença de Mariano Rajoy per donar compte dels acords del Consell Europeu de Brussel·les. El president vol donar importància a aquesta sessió parlamentària, per compensar d'alguna manera l'anul·lació del debat sobre l'Estat de la Nació, que estava previst per a aquest mes de juliol. Des de fa tres mesos, el Parlament espanyol és una casa sense vidres a les finestres. Tot és fullaraca. Tot es decideix en un altre lloc i flaquegen els esforços per fer veure el contrari. No hi ha escenografia. Tot és molt aspre.
Vet aquí una llista de les mesures, necessàriament provisional, perquè està sent objecte d'una viva discussió al sanedrí de Rajoy (la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, Luis De Guindos, Cristóbal Montoro i el cap de l'Oficina Econòmica, Álvaro Nadal). Retallada i enduriment del subsidi d'atur; còmput de tota la vida laboral per cobrar la jubilació; pujada de l'IVA; recàrrec fiscal en els combustibles; eliminació de la desgravació de l'habitatge; retallada de despeses de personal a l'Administració central (complements i fons de pensions dels funcionaris); aplicació de la reforma laboral a l'Administració (possibilitat d'ERE als ajuntaments); control estatal de la despesa sanitària de les autonomies; replantejament de la privatització d'AENA i Loteries; peatges a la xarxa d'autovies..., i una cirereta. Una mesura de valor simbòlic que perfori la primera pàgina de la premsa alemanya i faci comprendre al company Wolgang del metall que els espanyols no es passen el dia tocant la guitarra. Una cirereta que arribi a orelles dels Veritables Finlandesos, dels luterans holandesos, de l'orgullós districte automobilístic de Bratislava (Eslovàquia) i, sobretot, del quarter general del CSU a Baviera.
Els italians ja l'han fet, aquest pas. El pas de la cirereta. Dimecres, mentre volaven de Berlín a Roma, Angela Merkel i el seu seguici van poder llegir a la premsa alemanya que Itàlia es proposa prescindir d'un de cada deu empleats públics, a més d'altres mesures d'estalvi que sumarien uns 36.000 milions d'euros. (Mesura forta... quan només falten uns vuit mesos per a la convocatòria d'eleccions legislatives, amb la consegüent suspensió de tots els tràmits parlamentaris). Els italians són mestres de l'art escenogràfic. Mario Monti va triar per a la foto oficial de la cimera de Roma els jardins de Villa Madama, antiga finca d'esbarjo del cardenal Giulio de Mèdici. Verd frondós, remor d'aigua de la font de les nimfes i bustos imperials. Embolicada amb aquestes sedes romanes, Merkel va dir unes paraules que li seran recordades: "Si als nostres veïns no els va bé, a nosaltres tampoc". I Monti va respondre: "Els prejudicis de les nostres opinions públiques són l'obstacle més important per a la cohesió europea ". Itàlia està recomponent ponts amb Germània. Ara li toca també a Espanya.
Publica un comentari a l'entrada