dimarts, 24 de juliol de 2012

LA BOMBOLLA FUTBOLÍSTICA


El futbol ha situat Vila-real en el mapamundi de l'aldea global, durant una llarga dècada que ha coincidit amb la bombolla immobiliària espanyola que, naturalment, s'ha traspassat als clubs. No obstant, i malgrat el descens a Segona Divisió per causes internes (que ja vam explicar en aquest blog) i externes (si els valencians tinguérem una mínima consciència de país -com els bascos, per exemple-, potser no ens hagueren marcat un gol en l'últim minut del penúltim partit), el Vila-real C.F. continua sent, des del punt de vista econòmic, un equip de Primera: per pressupost, per l'absència de deutes i per les instal·lacions. Però també per afició: no hi ha altre club al món amb major percentatge d'abonats en relació a la població del municipi (potser enguany acabem sent-ne 13.000 sobre una població de 50.000 habitants, però continua sent una quantitat desorbitada amb la que està caient sobre les escarransides espatlles de la citricultura moribunda i el taulell semideslocalitzat).

De tota manera, els dies de vi i roses han acabat per al futbol espanyol. Enrere queden aquells meravellosos anys on a l'abric de l'especulació immobiliària, la protecció política i el suport financer de les diferents caixes d'estalvi (ara a punt de desaparéixer), els clubs presumien de fitxatges de renom i construccions faraòniques com el nou Mestalla de Bancaixa (¿?). Des de Jesús Gil i Ruiz de Lopera, processats i condemnats per frau en la gestió d'Atlético de Madrid i Real Betis, passant pels megadeutes de Barça i Real Madrid (els dos equips amb major capacitat per generar ingressos i, per tant, per demanar préstecs bancaris) fins un fum d'equips amb concursos de creditors (21 clubs de Primera i Segona als últims anys) i els deutes pendents amb Hisenda (al voltant dels 800 milions d'euros) i amb els propis jugadors.

A Europa hi ha una opinió molt negativa sobre el futbol espanyol, ja que es considera que la permissivitat amb els equips deutors atempta contra el joc net. I així ho ha denunciat el Bayern de Munich, per exemple: "No podem acceptar que l'estat espanyol permeta als seus clubs tenir un deute de més de 750 milions i que Alemanya estiga donant molts diners a la gent per sobreviure. Jo crec que cal tractar a tothom per igual, a mi em sembla increïble que a Espanya es pagara un impost màxim per als futbolistes del 25%. A Alemanya es paga un 45% ", assegura Uli Hoeness, president del Bayern i un dels més crítics amb la situació. De fet, tan espectaculars són els números que espanten, fins i tot sent positius com és en el cas del Real Madrid. En una nota oficial, el club blanc anunciava que el seu deute financer net era de 170 milions d'euros, una quantitat superior al deute acumulat per tots els equips de la Bundeslliga.



De tota manera, el futbol està agafat amb pinces: la principal font d'ingressos dels equips són els drets de televisió i, quan resta menys d'un mes per iniciar-se les competicions, encara no se sap qui televisarà la Lliga BBVA i la Lliga Adelante, la nostra. Si Mediapro deixara de pagar els actuals contractes als clubs, tots entrarien en un col·lapse financer... Només si aconsegueixen un nou contracte televisiu amb un altre operador, i si fan cas a les pautes del Consell Superior d'Esports i a les normes econòmiques dictades per la UEFA, els equips de futbol tindran la viabilitat que, ara mateix, només Barça i Madrid la tenen gràcies a uns contractes que els estan deixant sense rivals directes i, per tant, sense futbol, sense Lliga i sense competició: saber si guanya la Lliga el Real Madrid o el Barcelona és una dinàmica maniqueïsta i perversa que, pot ser, als darrers anys ha funcionat però que, ara mateix, no solament està esgotada per avorriment, sinó que pot acabar de carregar-se el futbol de competició a nivell estatal, malgrat els èxits internacionals de les seleccions i dels clubs.


A Vila-real, a banda d'aclimatar-nos a la Segona Divisió per encarar el retorn a la Primera (que no serà fàcil perquè s'haurà de córrer molt i picar molta pedra, res de jogo bonito!), ens haurem d'acostumar, tots, a pagar-nos el futbol de la nostra butxaca, com també els bous o d'altres hobbies i aficions particulars. Com deia el meu avi, qui no tinga diners, que no tinga vicis!

3 comentaris:

Robert ha dit...

Jajajajaja, m'agrada molt l'escud, d'on l'has tret?.

TONI PITARCH ha dit...

Remanipulant una imatge anterior d'un escut manipulat (li he afegit, només el símbols futbolístics i el bou amb un baló al ventre).

TONI PITARCH ha dit...

LA COLÒNIA
Amb indissimulada alegria culpen el nàufrag de la seva dissort i asseguren que tenim la mà foradada.
Ha estat fer un SOS econòmic a l'Estat i obrir-se la veda. Catalunya ja no està amb l'aigua fins al coll sinó que literalment s'ofega, asfixiada per les tres potes del monstre: la crisi econòmica, la mala gestió de governs anteriors i, sobretot, un finançament vampíric que l'empobreix i en devora els recursos. Acorralada per totes bandes, com un animal ferit, Catalunya s'ha vist obligada a trucar a la porta de la mateixa Administració que l'empobreix, per tal de poder sobreviure en el dia a dia.
És una situació dantesca que el conseller Mas-Colell ha resumit amb força ironia: "Catalunya no té altre banc que el del Govern d'Espanya. Així és la vida". La vida d'una colònia, caldria afegir. I aquesta vida, que és així, ens mena a l'estrambòtica situació de viure en un Estat que deprimeix la nostra economia espoliant molts més recursos dels que permeten la supervivència, alhora no paga els deutes, no construeix les infraestructures que garanteixen la nostra competitivitat i fins i tot se'n va pel món desprestigiant les nostres institucions. Però això sí, quan ja estem agònics, abandonats al bell mig de l'oceà, aleshores ens envia un flotador i es mostra al món com un salvador de nàufrags.
Però, com tot allò que és dolent, és susceptible d'empitjorar, a l'escenari no hi falten els acòlits que amb indissimulada alegria culpen el nàufrag de la seva dissort i asseguren que tenim la mà foradada, que tot ho despenem en ximpleries i que ja està bé que ens intervinguin perquè no tenim la capacitat política per administrar-nos. Si pel camí li fan una estocada mortal a l'autonomia, tot això que treuen del festí.
Un diari emblemàtic de Madrid dedicava l'editorial a fer la llista de les nostres barbaritats econòmiques: "ambaixades, canals de televisió, òrgans consultius de tota mena"; i anar fent via per la vida mostrant una Catalunya que ha llençat els diners. Personalment podria estar d'acord que no ens cal una ambaixada a la Cinquena Avinguda, més pròpia d'una certa megalomania del polític de torn que la va inaugurar que no pas de representació d'un país que no és precisament ric. Així ho vaig escriure fa un cert temps, perquè així ho penso. Però convertir l'anècdota, que és la xocolata del lloro, en la categoria, amb l'única finalitat de desprestigiar-nos, i alhora no dir res de l'espoli fiscal que patim, diu molt de les intencions de qui ens critica.
L'Estat ens ofega i quan estem a punt d'ofec, l'Estat ens salva, convertint la víctima en victimària de la seva pròpia tragèdia. És a dir, els surt rodó: primer ens empobreix i després ens rescata controlant-nos la minsa sobirania que tenim. I a tot això, ahir hi va haver alguns representants de Catalunya que van dir no a la nova fiscalitat que reclamem, la qual cosa ens recorda un fet prou conegut: a les colònies sempre hi ha aliats dels colonitzadors.
Pilar Rahola (La Vanguardia).-

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

Vells Oficis

Entre versos i pinzells contemporanis: Al bellmig.

Els més visitats

La meva llista de blogs

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

Calendari de Lliga

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes