VILA-REAL C.F., TORNAREM A PATIR, PERÒ TORNAREM...

Els aficionats del Vila-real, després d'una dècada de futbol del més alt nivell, portem quasi un any sense bon futbol al Madrigal. L'any passat vam patir i l'equip va baixar a Segona. Enguany ja portem tres partits patint, però només per si no s'aconsegueix l'objectiu del retorn a Primera. Per tant, futbolísticament tot és patir, però ara el patiment és, a la vegada, una il·lusió.

El jove entrenador Velázquez i el seu equip de professionals han heretat un planter, amb lleugeres modificacions, en el que hi ha molta qualitat però també molts vicis heretats: ahir a la primera part, per exemple, vam poder observar que aquest Vila-real encara se pareix massa al de la temporada anterior: lents, previsibles i dèbils en defensa....

Enguany, a més, el Vila-real és l'enemic a batre, tots els equips vindran a tancar-se al Madrigal i quasi tots els equips es tancaran, també, jugant de locals. Per tant, després del mal partit inicial contra el Castilla (que se va guanyar com s'hagués pogut perdre), l'empat que va saber a poc a Sabadell (on també s'hagués pogut perdre) i la treballada victòria d'ahir on els que perdonaren foren els visitants, no solament podem concloure que res serà fàcil, sinó que s'ha de combinar en l'equip gent veterana amb gent jove, gent ràpida amb gent consistent, múscul i tècnica, és a dir, anar afinant el còctel d'11 homes sobre el camp que, amb els canvis pertinents segons vagen els partits (ahir l'entrenador Velázquez va encertar de totes-totes donant entrada a Hernán Pérez que va aportar velocitat i a Pandiani que va aportar l'eficàcia golejadora) i segons transcórrega la Lliga Adelante, ens porte a la meta final de l'ascens...

Walter Pandiani (minut 80) ens va donar la victòria el dia del seu debut, a l'igual que Cavenaghi el dia del Castilla, després que s'avançara el Guadalajara (que venia de ser golejat a casa contra el Girona, 1-5) als 12 minuts de la primera part (en una jugada on Juan Carlos hagués pogut fer molt més sota els pals), perdonara dos o tres ocasions quan el Vila-real continuava lent, previsible i, a més, nerviós pel marcador en contra (amb un Bruno que encara no ha aconseguit el nivell acostumat després de la lessió i un Cani -l'únic migcentre capaç de desbordar en velocitat- que continua desconegut) i després del gol de Musacchio (minut 67).

El Vila-real va tornar a eixir sense la intensitat i la força esperada des de l'inici de partit, una tradició de la temporada anterior que, encara, no s'ha perdut. El Guadalajara, en canvi, des del primer minut va pressionar a dalt i va eixir amb velocitat. El Vila-real arribava amb molta lentitud a l'àrea contrària i sense assajar el xut, des de fora, quan compta amb nombrosos jugadors contrastats per intentar-ho (Marcos Senna, Cani, Bruno, a més dels davanters).

 Va ser a la segona part, després del sermó del descans, supose, quan van començar a funcionar els locals, sobretot amb el futbol de Manu Trigueros (que apunta a crack si es posa l'equip a les espatlles) i, després d'uns encertats canvis (Hernán per Uche i Pandiani per Cani) que van portar major agressivitat i velocitat, van arribar les ocasions de gol que van materialitzar-se a baló parat, després de dos córners, però sense deixar de tenir problemes a l'àrea pròpia perquè el partit va embogir i se jugava amb perill a les dues àrees.

El Vila-real encara necessita millorar però, això sí, de moment s'han aconseguit 7 punts de 9 possibles i això diu molt en favor d'un equip que encara està en fase d'acoblament i, sobre tot, de trobar el punt ideal de condició física perquè en la Lliga Adelante la qualitat pot marcar diferències si el múscul també està a punt. Tornarem!