diumenge, 18 de novembre de 2012

0-3 AL SARDINERO I 90 MINUTS DE CANI...


L'ambient era el més propici, el Vila-real venia de tirar dos punt més al fem contra el Múrcia als darrers 10 minuts com ja és tradició, després d'un partit discret apuntant a bo... D'El Diario Montañés ens arribaven pèssimes notícies del Racing, de dins i de fora del terreny de joc, però el Vila-real havia fallat molt fora de casa.

Una vegada començat el partit i vist l'excepcional domini, amb una possessió que per moments s'aproximava al 80% del temps, l'equip de Velázquez pintava bé. Abans del quart d'hora, un xut de Cani a l'escaire, des de camp propi, certificava que la cosa anava de bo. Després més xuts i centres de Cani, i de Jaume Costa, i de Moi Gómez i de Marcos Senna i el gol que no arribava fins una excepcional jugada individual de Manu Trigueros que llançà un obús col·locat, des de fora de l'àrea, que no va poder aturar el millor jugador del Racing, és a dir, Sostres, el porter. Després, quasi al final de la primera part, on Mariño va ser un espectador més amb Bruno i Musacchio que feien de centrals, va arribar una ràpida combinació entre Jaume Costa i Uche que va suposar el 0-2. Acabava la primera part, però... el Vila-real sempre havia estat un equip imprevisible.
Però la segona part, aquesta vegada sí, va començar com la primera, és a dir, amb un domini asfixiant del Vila-real, dins i fora del terreny de joc, ja que els aficionats del Racing, davant la greu i doble problemàtica que arrosseguen, és a dir, esportiva i econòmica, es dedicaren a cantar allò de S.O.S. Racing. Dignidad. Fuera Chorizos, adreçant-se a la directiva del club, però també Fabri barraquero, quita el autobús, dedicat a l'entrenador càntabre... I com no podia ser d'altra manera, perquè així en safata li ho posaven a Felip II (o a Ferran VII, tant se val, perquè tampoc hi ha acord en l'origen d'aquesta sentencia castissa), va arribar el tercer, fruit d'un centre matemàtic de Ruben Gracia Cani (durant molt de temps el primer jugador substituït i, en canvi, l'únic groc capaç de desbordar un contrari amb velocitat, de centrar bé, de combinar la pilota amb criteri, de xutar de dins i de fora de l'àrea, de fer gols i de sobrar-li esperit de lluita per baixar quasi sempre a defensar) que Uche va tirar dins de la porteria de cap. Després van vindre les dues ocasions marrades per Hernán Pérez i d'altres aproximacions que haurien significat una autèntica golejada.

Arribats al minut 80, és a dir, als fatídics 10 minuts darrers, ja ens disposàvem a viure el final de partit més tranquil del campionat pel marcador favorable (0-3), per l'encert de Velázquez en els canvis i els no-canvis ja que per fi podíem comprovar com Cani també és capaç de jugar els 90 minuts i aportar tranquil·litat a l'equip, la fragilitat dels contraris (ara mateix entre el 18é-19é lloc, a punt d'entrar en zona de descens) i el joc que proposava Fabri, sempre en camp propi... quan va arribar un baló al pal de Mariño, un porter que ha demostrat amb escreix la seua solvència, i dos contraatacs santanderins a la desesperada que van demostrar, una vegada més, que aquest Vila-real millora molt a poc a poc i que encara hi ha que polir molts xicotets detalls si l'objectiu de veres és, ni més, ni menys, acabar primers o segons i aconseguir l'ascens.

Potser ahir se va aconseguir enfilar el camí de retorn al Paradís perquè, tothom coincideix, vam vore el millor Vila-real C.F. de la temporada, però el camí és tortuós i llarg i costarà molt mantenir la concentració i la intensitat a cada segon, minut i partit perquè la irregularitat ha sigut una constant d'aquest equip als darrers anys i, per tant, costarà eliminar certes querències si, de seguida, se cau en l'eufòria.

Siguem realistes: el Vila-real és dels millors equips de Segona, però ha de demostrar que és el millor amb diferència per aconseguir l'objectiu de l'ascens. Per tant, tot el que no siga regularitat en el treball, la velocitat, la intensitat i la lluita, només servirà per minimitzar la contrastada qualitat d'alguns -tampoc tots- jugadors de l'actual planter. Si segueixen millorant a partir de l'excel·lent partit a Santander, TORNAREM !!!


1 comentari:

TONI PITARCH ha dit...

El Villarreal demostró que sigue lejos de mostrarse como un equipo fiable y regular y cedió un punto como local ante el Lugo, un rival voluntarioso y que sumó un punto con mucha comodidad al ser capaz de crecerse tras marcar el gol de la igualada. El equipo que entrena Julio Velázquez hizo una buena media hora de juego, pero un error en un contragolpe, hizo que volvieran a aparecer todos sus fantasmas en su estadio.
Salió el Villarreal con ganas desde el primer minuto, pero se encontró con un rival solvente, que no le dejaba tener la pelota y que aprovechaba los fallos locales para salir con peligró al contragolpe. Sólo un disparo de Bruno que detuvo Joel se puede contar en el haber del Villarreal, hasta que el equipo local, con Trigueros y Bruno, hizo correr el balón con velocidad y dio verticalidad al equipo castellonense.
Las llegadas se sucedían y se veía que podía llegar el gol. Fue en el minuto 35 marcado por Cani a pase de Javi Venta. El gol tranquilizaba a los locales y evidenciaba su buen juego en esa fase del partido. Fueron los peores momentos para el Lugo. Uche pudo hacer el 2-0, pero el partido llegó al descanso con 1-0. Tal y como acabó la primera mitad empezó la segunda, hasta que a los diez minutos de este periodo, un rápido contragolpe propició el 1-1 marcado por Óscar Díaz.
El Lugo encontró el empate cuando parecía que los locales tenían el partido más controlado. Ese gol puso nervioso al equipo de Velázquez, al que le costaba hacerse con el balón y sobre todo con el partido otra vez. Así, el encuentro volvió a estar abierto y con un Lugo confiado en poder volver a sorprender en otra contra. Fueron minutos de nervios y de poco juego en el Villarreal, con la sensación de que el Lugo estaba más entero.
El equipo de Quique Setién empezó a tener la pelota y a ser dominador del juego, mientras que el Villarreal sufría tras ella y tenía poca claridad cuando la recuperaba. Pasaban los minutos y el Villarreal estaba lejos de encontrar el ritmo del partido, por lo que sus opciones se basaban en alguna jugada aislada de alguno de sus jugadores de más calidad.
Pero esta ocasión no llegaba y el partido quedaba abierto y a la fortuna del que pudiera acertar en alguna jugada aislada. Esa jugada no llegó y el encuentro acabó con un empate que se puede considerar justo, tras ver lo sucedido, sobre todo porque el Lugo no se achicó e hizo un buen partido a partir del gol. EFE.-

Baobab oci creatiu

Laulauenlaseuatinta

Vells Oficis

Entre versos i pinzells contemporanis: Al bellmig.

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

Calendari de Lliga

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes