Després de l’Estat de les Autonomies amb café, copa i puro per alguns i descafeïnat per a d’altres, arribaren les televisions autonòmiques. Quan va nàixer Canal 9, feia temps que els valencians ens havíem acostumat a la TV3 perquè també parlaven en valencià, amb accent nordoriental, això sí. Després va arribar Barrionuevo i ens va tallar les emissions que rebíem mitjançant uns repetidors pagats pels socis d’Acció Cultural, mentre s’anava consolidant el blaverisme o atac contra tot allò que ens venia del Nord.
A les escoles i els instituts, però, es va anar implantant la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i els alumnes van començar a estudiar el que diuen totes les universitats del món, és a dir, que el valencià és la forma que tenim de parlar el català des de Vinaròs a Oriola i de Morella a Guardamar. Més endavant va arribar Zaplana i Aznar, parlant català en la intimitat, i tot feia indicar que, per fi, els valencians reconeixeríem d’una vegada, no solament els evidents vincles històrics i culturals amb els catalans, sinó que caminaríem altra vegada de la mà per reivindicar les infraestructures viàries que condueixen a Europa i un finançament ajustat al pes econòmic i demogràfic de les dues autonomies mediterrànies.
Però el problema sempre ha estat el mateix: quan a Catalunya governava CIU, ací ho feia el PSOE com abans, o el PP com ara, i quan els catalans han estat governats per les esquerres, ací ho han fet les dretes: en resum, mai hi ha hagut una coincidència d’interesos partidistes per tancar el tema de TV3 i, per tant, de compartir l’única televisió existent al món que emet les 24 hores en la llengua comuna de catalans, valencians i balears. Finalment, durant les legislatures de Camps, s’ha passat d’abanderar el valencianisme per frenar el creixement del Bloc, ara Compromís, a tornar als vells temps de dimonitzar tot allò que s’aparte un mil·límetre de l’adoctrinament centralista uniformitzador i monolingüe.
Així, la Generalitat Valenciana ha malbaratat, inútilment, molt recursos públics en processos judicials surrealistes contra la unitat de la llengua i, darrerament, atribuint-se la competència de posar fronteres als senyals televisius quan les noves tecnologies ens possibiliten visionar qualsevol racó del món.
Cada sentència judicial favorable a Acció Cultural del País Valencià és un nou èxit de la societat civil valenciana, sempre fustigada i manipulada per Fundacions partidistes dedicades, fonamentalment, a desviar tot tipus de fons públics. De tota manera, encara que ens avalen més de 650.000 firmes ningunejades al Congrés de Diputats, sempre ens queda Alberto Fabra per demostrar que és un president de paraula: volem TV3!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada