Els antics emperadors romans ostentaven el títol
religiós de Pontífex Màximus o Summus Pontífex, és a dir, cap de la religió
politeista. En l’antiga Roma, un pontífex era un arquitecte de ponts; el pontífex
apropava el món dels mortals al món dels déus, i a la inversa, però sobre tot
era el cap dels pontífexs. Quan l’emperador Constantí I va
imposar el cristianisme com a religió de l’Imperi, va dividir també el càrrec
religiós del temporal (polític), que es quedaria en mans de l’emperador. Des
d’aleshores, el Papa de Roma ha estat considerat una mena d’emperador, salvant
totes les distàncies polítiques que la Història l’hi ha imposat, perquè la
litúrgia continua tenint reminiscències de l’antiga Roma segons alguns experts
vaticanistes.
Pot ser per això, en la història de l’Església només havien estat
cinc els pontífexs que havien abdicat, fins ara, per pròpia voluntat: Climent I –el quart pontífex– que va
renunciar el 97 dC en favor d’Evarist,
el papa Poncià I que renuncià al 235
durant les persecucions de l’emperador Maximí
El Traci, Benet IX –qui abdicà
al 1045, després de vàries renúncies, una d’elles per poder contreure matrimoni–,
Celestí V (qui va renunciar al 1294,
després de quatre mesos com a Papa en una mar d’intrigues) i Gregori XII al 1415, dos anys abans de
la seua mort...
I des d’aquest darrer, és a dir, des del segle XV, mai cap Papa havia tornat a abdicar:
aquesta primavera de 2013, degut a la ingravescentem
aetatem de Joseph Ratzinger, hi
haurà nou Papa per a una Església mil·lenària en un context de societat convulsa,
on tothom espera sorpreses i canvis en positiu. I aquesta abdicació del Papa, o
renúncia de Ratzinger, ha sorprés
molt més que la dimissió de la ministra alemanya d’Educació uns dies abans, Annette Schavan, per plagi
parcial a la tesi doctoral, o la del president de la República Federal
d’Alemanya, Christian Wulff,
presentada ara fa un any exacte, febrer de 2012, per rebre crèdits avantatjosos
o deixar-se pagar les vacances per empresaris, és a dir, “mamandurrias menores”
com dirien els castissos d’aquesta Espanya, abans terra de promissió, ara de
putrefacció.
Després d’aquest gest que dignifica el Papa i la persona, ja podem
dir que dimitir és un verb més alemany que rus, que rectificar no és sempre de
savis, senyora Cospedal, perquè es
rectifica poc i sempre davant la pressió pública i mediàtica d’evidències
vergonyants i que, potser, la justícia encara perdona, però no l’edat, en una
societat cada vegada més envellida, on els joves venen demanant l’expulsió dels
mercaders de l’euro i del temple...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada