Els 320.000 habitants de l’illa volcànica d’Islàndia van entrar al 2008 en una greu crisi a causa del col·lapse del seu sistema bancari.
L'economia, des d’aleshores, s’ha recuperat de manera molt ràpida. I tanmateix, les mesures d'austeritat introduïdes per socialdemòcrates i verds, des de 2009, per estabilitzar la situació, han mantingut endeutats a molts ciutadans en un país de la cultura de l’estalvi, cosa que s’ha unit al desgast de qualsevol govern en temps de crisi.
Per una altra banda, el Partit de la Independència i el Partit Progressista havien promés retallar deutes i impostos, així com aturar el procés per demanar l'ingrés d’Islàndia a la Unió Europea. Aquestes dues agrupacions de centredreta que ara tornen al poder, es dóna la paradoxa que ja van governar entre 1995 i 2007, és a dir, durant el període en què la desregulació bancària va alimentar l'endeutament dels ciutadans.
Des de la llunyania, els europeus occidentals i mediterranis, venen parlant i escrivint a les xarxes socials sobre l'exemple d'Islàndia des de fa molt de temps, sobre tot subratllant la suposada revolució d’una població que no arriba a la meitat de la que comptem a la província de Castelló, és a dir, com si els islandesos no s’hagueren tingut que ajustar el cinturó, practicant l’austeritat com tothom.
El que passa és que no han tingut retallades de l'Estat del Benestar, han reaccionat més ràpid que la resta i han sabut condemnar els culpables de la desaparició dels fons públics: polítics, empresaris corruptes i banquers, cosa que també ha servit per fer netedat entre els manaires. Per això, el triomf del centredreta, a les eleccions del proppassat dissabte, ha deixat els fonamentalistes de la revolució espontània a contrapeu, però també als creients de les utopies ideològiques de la partitocràcia europeista.
Si s’ha de buscar una raó objectiva a la decisió de l’electorat d’optar per una alternança en el poder i, fins i tot si voleu, de tornar a votar als culpables de la crisi, aquesta la podem trobar entre el descontentament dels endeutats i el programa electoral del govern -la suposada esquerra- que volia fer entrar els islandesos a la caòtica Unió Europea amb calçador.
El rebuig a les turbulències de Brussel·les i a la pèrdua de sobirania nacional i, a la llarga, financera, és la raó fonamental per explicar la decisió de la ciutadania d’una Islàndia tan calenta per dins, com freda per fora: tot esperant que l’amic ambaixador i company de columna de Castellón Información, Jorge Fuentes, ens aporte la informació recollida in situ i les seues matitzacions sempre intel·ligents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada