Amb una festa
de danses típiques de Carnaval, prèvia al partit inaugural (Brasil – Croàcia) s’obrirà
demà dijous el Mundial de Futbol de Brasil. L’obertura no inclourà discursos,
ni de la presidenta brasilera, Dilma Rousseff,
ni del president de la FIFA, Joseph
Blatter per evitar les esbroncades que ja van rebre l’any passat,
precisament durant la inauguració de la Copa Confederacions (sí, la de la
victòria del Brasil de Neymar
després de guanyar a l’Espanya d’Iniesta
en la final).
Potser a
Espanya ja no es veu amb tanta sorpresa, o sí!, que la major festa o aparador
de la botiga del negoci del futbol vinga precedida d’una onada de protestes per
part dels propis ciutadans brasilers com a mostra d’una societat emergent, descontenta,
però canviant. Un mural que mostra un nen assegut a taula, sostenint una
forquilla i un ganivet, plorant desconsoladament perquè al plat només hi ha una
pilota de futbol en compte d’un plat de menjar, ha estat el símbol viral del
sentir de molts brasilers que, ràpidament, va circular com la pólvora per totes
les xarxes socials. Aquest serà el Mundial d’Internet, no solament perquè és
gratis i la majoria de partits es fan per televisions de pagament, sinó perquè,
cada vegada més, la gent s’està acostumant a combinar la visió de l’espectacle
amb la interacció crítica que ens possibiliten les noves tecnologies on se
comentaran tant les jugades dels partits com la misèria en la què viuen,
encara, milions de brasilers.
Segons els
sondejos de la premsa brasilera, el 60%
de la població creu que organitzar la Copa serà dolent per a Brasil, una dada coincident
amb el 72% que es troba insatisfet amb el rumb del seu país. Quan només falta
un dia pel començament del Mundial, persisteix la sensació de desengany davant
d’un esdeveniment que prometia moltes coses d’interès general i que, en canvi,
com passa a qualsevol lloc d’aquest món tan globalitzat i deshumanitzat, acaba
convertint-se en el negoci d’unes minories: diners públics d’aportació general
per a beneficis privats de l’oligarquia futbolística.
També diuen
molts aficionats que la Selecció canarinha
ja no és tan estimada com a les darreres dècades, potser perquè ja no guanyen
mundials, però també perquè hi ha més informació i certes actituds no agraden ni
als futbolers assenyats. A Espanya tenim el mal exemple donat pels jugadors
quan van cobrar la prima per guanyar el mundial a Sudàfrica i, per tant, no van
tributar a l’Estat que diuen representar i, ara mateix, les xarxes socials
denuncien els 720.000 euros promesos a cada jugador espanyol per guanyar, és a
dir, més del doble del que cobrarien alemanys o francesos.
Al Mundial del
50, en moments de consolidació dels estats nacionals, la derrota de Brasil es
va viure com si fos la derrota d’un projecte de nació, però la victòria del 1970
amb Edson Arantes do Nascimento (Pelé),
per això mateix, va ser celebrada com el triomf d’una nació que volia eixir de
la misèria. En canvi, ara mateix, certes millores encara modestes en l’educació
i el nivell de benestar, han fet que l’evolució de la ciutadania els porte a
cert escepticisme sobre victòries o derrotes dins d’un terreny de joc que, al
capdavall, sempre són aprofitades i manipulades políticament, vullguem o no.
Als canvis en
la manera de sentir el futbol i la pertinença nacional, se sumen les particularitats
de la conjuntura política que, com també està passant a Espanya, s’observa
certa maduració d'una ciutadania que reclama més qualitat institucional. És per
això que, darrerament, han amainat les protestes perquè les eleccions estan
cada vegada més a prop i els opositors al govern brasiler volen expressar la
seua voluntat de canvi. Per això, és poc probable que els resultats de la
selecció brasilera puguen influir sobre el resultat electoral als comicis d’octubre:
ningú votarà pensant en el que va passar al Mundial. L’únic que pot afectar els
comicis brasilers és una mala organització de l’espectacle i, a punt de
començar, ningú sabem el que pot passar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada