Ser entrenador d’elit hui en dia no te res a veure amb aquells
temps de la caspa, la fúria espanyola que mai va guanyar res o amb el perfil de
sargent xusquero d’altres temps. Els entrenadors actuals de més èxit, com el
mateix Unai Emery –que, sincerament,
crec que és el primer que arriba a Vila-real amb un currículum fet-, són líders
dins i fora del camp, compten amb un equip d’especialistes que coordinar, tant
des del punt de vista tècnic, com físic, psicològic, audiovisual, dietètic o
mèdic, és a dir, no se limiten a fer alineacions i canviar jugadors tal com
transcorre el partit, sinó que han de vetlar per fer equip, formar gent de la
pedrera, controlar tots els matisos que poden decantar un partit, estudiar el
rival, assajar noves propostes, tant a pilota aturada com a nivell organitzatiu
de distribució dels jugadors i del joc, contemporitzar quan cal, fer joc
directe quan es necessita el gol, atacar i defensar tots, pressionar a dalt o
assajar com replegar-se quan se perd la pilota i, sobre tot, tindre les idees
clares amb velocitat: sense possessió també se pot guanyar algun partit, però
només els equips amb alts percentatges de possessió guanyen títols. La teoria està clara però el futbol, de
vegades, també té contratemps -com ara les lesions, i les expulsions- perquè també és un joc d’atzar i per això té tants seguidors: si sempre
guanyaren els grans, seria molt avorrit, i més en l’actualitat quan tots els
equips tenen una bona preparació física i unes condicions similars, malgrat la
gran diferència pressupostària entre els de dalt i els de baix. Amb Unai Emery podrem guanyar o perdre,
però la il·lusió s’ha tornat a fer present. A Vila-real recordem, sobre tot,
aquells entrenadors que ens van fer pujar de categoria o van ser més anys entre
nosaltres. El primer record gratificant que guarde, de menut, va ser un ascens
a Tercera Divisió amb Abelardo Rico
(1967), superat amb escreix al 1970 amb el primer ascens a Segona Divisió (A
perquè encara no s’havia inventat la Segona B) de la mà de Pepe Rey, després hi ha hagut més ascensos a Segona i Segona B,
però la màxima il·lusió no tornaria fins el 1998 amb el primer ascens a Primera
de la mà d’Irulegui. Ja en Primera,
hem comptat amb entrenadors competents, com ara el mateix Paquito que ens va retornar a Primera, Benito Floro o el gran Manuel
Pellegrini que es va fer un nom ací amb uns anys de gran futbol que van
posar les bases de l’actual EuroVila-real,
després altres que no van tenir sort com Valverde i el que ens va retornar a Primera i a Europa consagrant-se
com un gran entrenador, és a dir, Marcelino
García Toral, mentre a Fran Escribà
i a Javier Calleja els hem de
reconèixer que han fet un bon treball. Naturalment, no hi ha espai per parlar
de tots, però què voleu que us diga?, alguns no es mereixen ni nomenar-los...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada