AIXÒ ÉS NORMAL?

Han passat tres anys des de l’inici de la pandèmia. 

La gent aprofita les festes de Magdalena, de Falles o, ara, de Pasqua per recuperar el temps perdut o, com diuen alguns, per tornar a la normalitat. I alguns ens preguntem: quina normalitat? 

És normal al segle XXI una guerra territorial en plena Europa? Són normals els preus dels productes bàsics alimentaris que no s’importen d’Ucraïna, ni molt menys de Rússia? Són normals els preus de la taronja que arrosseguem des de fa tants anys? És normal seguir demanant cita prèvia per a tot (bancs, administració pública en general, etc.) ara que, diuen, ha passat el perill de la Covid-19? És normal tanta burocràcia per a tot, ara que les noves tecnologies ens havien d’alliberar de tanta paperassa? 

De tota manera, qui s’atreveix a fer una definició de “normal” per als temps que corren, ara que normal i habitual ja no signifiquen el mateix? 

Tots aspirem a considerar-nos persones normals i corrents, perquè només els narcisistes són capaços d’autodefinir-se com a extraordinaris, però en la pràctica tots som diferents i irrepetibles, fins i tot els que naixen bessons, perquè la condició humana ve carregada d’això, de diversitat, pluralitat, de factors personals o únics que, a la llarga, poden enriquir la força col·lectiva quan lluitem per objectius comuns. 

Potser, aquests objectius siguen arribar a un consens sobre tot allò que hauria de ser normal: arribar a final de mes, viure dignament, tindre un bon sou o una bona pensió, un sostre on refugiar-te del maloratge, una ciutat neta amb ciutadans nets i educats, un transport públic suficient o uns polítics que ens il·lusionen de paraula però, sobre tot, amb fets. 

Però, això no és normal a tot el món, ni tampoc al nostre Vila-real.

..........................................................

Article publicat a la Revista Poble d'Abril, nº304, a la meua columna d'opinió Roure i Llorer sota el mateix títol.