FILL DE LLAURADOR, QUAN MÉS TERRA PITJOR...

De tots és sabut el malestar per la P.A.C. o Política Agrària Comunitària. En el cas de l'estat espanyol està clar que l'entrada en l'antiga C.E.E. o Mercat Comú, després Unió Eurepea, ha sigut un èxit a nivell econòmic general perquè ara ho passaríem pitjor fora de la zona euro, però això no lleva el preu que hem hagut de pagar els llauradors així com moltes empreses perquè, cada vegada és més objectiu parlar de les conseqüències negatives que això ha comportat ja que mai hem gaudit d'uns preus justos per al productor, mentre els intermediàris de les grans distribuidores comercials s'emporten un alt percentatge de beneficis comprant a preus per baix del cost de producció.

Crec que no sóc l´'unic vila-realencs, fill de llaurador, que he rebut una herència enverinada en forma d'horts de tarongers. I no és una crítica als pares que prou van fer de passar-se una vida treballant de sol a sol, sense vacances d'estiu, per a que els fills poguérem estudiar i gaudir d'un vida més digna de la que van haver de passar ells, malgrat que el preu de la taronja era molt més racional i just que els preus actuals.

Ara, ja jubilat amb una pensió molt més digna de la que va rebre mon pare com a llaurador autònom, he de conformar-me amb perdre poder adquisitiu cada vegada que me cobren un dividend per una finca improductiva abandonada o cada vegada que he de pagar el reg per degoteig o als tallador que ara no poden cremar la llenyar i l'han de triturar (un altre impost) o als pulveritzadors que s'encarreguen d'eliminar unes plagues cada vegada més insistents i perilloses amb productes que la Unió Europea voldria que deixarem d'usar per equiparar-nos als països subdesenvolupats que tenen les finques a mans de grans multinacionals que produeixen a baix cost, amb assalariats precaris, i que introdueixen els seus productes agraris o ramaders fent una competència deslleial als productes elaborats a l'interior d'aquesta desorientada Unió Europea.

Si, damunt, després de totes aquestes qüestions i problemàtiques generals, resulta que tens un veí tan solidari com CABRÓ (perdoneu l'expressió) que és capaç de tancar-te la clau de pas del reg per degoteig, justament aquest estiu que ha estat un dels més calorosos des que hi ha registres de temperatures, perquè, tal vegada, va comprovar una fuga  en el cablegat del reg, però no se li va ocórrer avisar al propietari (és a dir, jo mateix) ni al regador encarregat de la supervisió... resulta que enguany la collita tornarà a ser a pèrdues, però moltes més pèrdues que les campanyes anteriors.

I al final un se pregunta, què fem, Enrique (és el meu cosí gràcies al qual encara mantenim dos petits hortets en producció), ho enviem tot a pastar fang, abandonem tots els horts i ho deixem perdre o seguim invertint part de la pensió en mantindre´ls per si alguna vegada, esperem que abans de passar d'aquesta vida a l'altra, algun inversor romantic s'arrisca a comprar-nos els horts per seguir amb els tarongers, plantar aguacates, caquis o, irreversiblement, lliurar-los a una multinacional de les que volem tranformar els nostres perfumats jardins de cítris en autèntics deserts de plaques solars? Com ja va dir el meu avi, fa molts anys, quan un litre d'aigua siga més car que un litre de Coca-cola serà que aquest món (agrícola) no té cap futur.

Vullguem o no, l'abandonament de terres de conreu serà una constant a tota Europa mentre els nostres vividors polítics no empatitzen amb el món agrari que els dona de menjar. Gori, gori, taronges amb oli, qui ho pagarà? El llaurador que sempre tot ho pagà!