El proper nou de març ens esperen les urnes i, a partir del 22 de febrer (encara que no ho sembla), una pesada i desigual campanya electoral, on el bipartidisme espanyol -una vegada més- seguirà ocupant tots els mitjans de comunicació haguts i per haver, com no podria ser d'altra manera, places i carrers... Però aquestes coses poden canviar-se, amb permís del senyor d'Hondt, amb un finançament més transparent i, sobre tot, amb la mobilització de l'electorat abstencionista que -com l'expresident de Catalunya, Maragall- volen castigar l'actual estat de coses amb un vot en blanc...
El propassat mes de juny (2007), el Congrés dels Diputats aprovà la Llei de Finançament dels Partits Polítics que, oficialment, ha entrat en vigor aquest 2008. Aquesta nova llei comporta una ampliació substancial dels ingressos públics dels partits estatals i una major transparència, almenys en teoria, per a les donacions dineràries... Però continua mantenint certes clàusules oligàrquiques en la fixació dels ajuts públics, de manera que sembla impossible que tant els dirigents del PP com és el PSOE canvien el xip i l'hermetisme sobre les pràctiques secretes que es duen a terme per al finançament dels grans partits polítics espanyols... i els electors amb sentit comú s'escandalitzen, parlen de vergonya de finançament, d'escàndol i, fins i tot, n'hi ha qui se pregunta si estem governants pels diners negres.
El finançament dels partits polítics és mixt. L'aspecte públic es justifica donat que els partits són l'instrument fonamental per a la participació política. L'Estat destina partides pressupostàries molt importants a finançar les despeses electorals, els grups parlamentaris, el funcionament ordinari dels partits i les fundacions adscrites, de manera que els partits polítics són finançats en proporció als escons assignats i als vots obtinguts.
En període de campanya, l'Estat anticipa diners únicament als partits parlamentaris. Aquests partits, a més de ser els únics que obtenen ingressos, tenen un tracte preferent en l'assignació d'espais gratuïts als mitjans de comunicació públics i dels llocs reservats per fixar cartells, així com per a la celebració d'actes als locals cedits pels municipis.
Per tant, el règim actual de finançament no potencia la igualtat d'oportunitats de totes les forces polítiques, sinó que, per contra, dificulta l'aparició i consolidació de noves opcions i avala un tractament desigual entre els partits parlamentaris majoritaris i minoritaris. Per descomptat, cap força parlamentària no es planteja modificar aquesta privilegiada situació, que fàcilment es corregiria suprimint les ajudes estatals a tots els partits polítics o subvencionant, com fan els suecs, aquelles formacions que obtinguen un percentatge superior a l'1 per 100.
Respecte al finançament privat, els partits tenen, a més de les quotes dels militants, donacions de particulars i crèdits de les entitats financeres. També ací són afavorits els dos partits grans, amb opcions de poder, perquè reben crèdits bancaris —de vegades estranyament condonats quan s'arriba al poder— que són garantits amb les ajudes a percebre de l'Estat. Els consells d'administració de les caixes -no caldria recordar-ho- són, també, un reflex del bipartidisme electoral...
L'escassa experiència personal en campanyes locals, almenys a Vila-real, m'ha demostrat que, des del BLOC (tot i ser la tercera força), tractem de caçar elefants amb una fona de fabricació casolana, mentre PP i PSOE porten munició nuclear arribada des de tots els llocs, és a dir, tant provinent de casa pròpia (la ciutat) com des de la pròpia central a Madrid...
És per això que l'amic Alfred Remolar, candidat del BLOC al Congrés dels Diputats, haurà de ser pacient amb els seus rivals. De moment, té un gran avantatge: no ha de perdre temps anant a Madrid a demanar diners i/o permís per tirar endavant la campanya o, com els seus rivals, visitar amics i familiars, ja que és nacionalista valencià, jove i resident a Betxí de tota la vida...
