Reina de les Festes, Dames de la Cort d’Honor... ai senyor, qui m’ha escrit les salutacions aquestes?
Senyores graduades i senyors graduats, mares i pares, amics i familiars, senyor director, professores i professors, autoritats, senyor alcalde... estimats alumnes... molt bona vesprada a tots.
Seré breu: adéu!
No... això sabeu que és impossible, perdoneu-me la broma, sóc incorregible.
Al començament de la Història de la Humanitat quan l’Homo Sapiens encara no intuïa que, algun dia, hi hauria la Selectivitat... no, no, tampoc és això, una altra vegada m’he equivocat...
Atenció:
d’ordre de l’autoritat
i seguint instruccions de Direcció
s’implanta l’obligació
de fer saber a tothom
que ja el dia és arribat
de la Festa de Graduació...
I, esperant siga un dia
de goig i satisfacció,
us convide a oblidar problemes
de matemàtiques o socials,
que l’alegria ofegue les penes,
la llibertat trenque les cadenes...
i l’humor, fonamental.
Prohibit parlar de la prima de risc,
de la crisi, de l’atur i dels retalls
infinits.
Retallem, només, la tristesa,
els mals rotllos i l’avorriment,
que predomine el sentiment positiu
perquè ja ha arribat l’estiu...
I, si a l’estiu tot el món viu,
vosaltres, a la vostra edat
i amb la Selectivitat aprovada,
us heu guanyat el Carpe Diem,
el dolce far niente estacional
i, ara mateix, de forma espontània,
un aplaudiment general...
Avui –ara, sí!-, no és solament un dia de festa, avui és un dia molt important per a tota la comunitat educativa de l’IES BETXÍ i, sobre tot, pels nostres alumnes que acaben. Sí, totes aquestes persones tan mudades que tenim ací. I com és un dia de festa i, per tant, de celebració, és l’obligació d’un professor de Geografia i Història, fer un poc de memòria i recordar el dia en què vau arribar.
Quasi tots vosaltres, almenys els que heu estudiat durant 6 anys seguits al centre, sou de la quinta del 94 i me’n recorde perquè també va ser el meu primer any d’institut. Era quan els batxillers de Betxí, d’Artana i d’Eslida (sense oblidar-nos d’ahí), sí, i del poble d’Aín, anaven al vell institut i quan, encara, hi havia el BUP. Vosaltres, en canvi, ja sou d’això, vull dir de l’ESO i del nou institut. Ací heu conegut gent nova i heu fet noves amigues i amics o, almenys, heu reforçat els lligams de grup amb les amistats que ja portaveu de l’escola, i això és una cosa, que no oblidareu mai. Ací heu passat moments bons i dolents, heu aprovat molts exàmens, potser també n’heu suspés, heu aprés molts conceptes i noves idees i a fer-vos xulles i a redactar apunts, però, potser, això no ha sigut res, si també heu aprés a ser persones, cada dia més autònomes, més responsables, davant la llibertat que, a poc a poc, us han anat atorgant els vostres pares... Perquè la vida és com una escalinata contínua, on s’ha d’anar pujant esgraons, com ara la mateixa vida acadèmica, on cada esgraó és un curs però, de tant en tant, ve un replanell.
Després del replanell de la Primària vàreu pujar els quatre esgraons d’això, de l’ESO, després l’efímer replanell del Graduat en això que portava, irremeiablement, als dos esgraons del Batxillerat. I, prova superada, tots amb la Selectivitat aprovada perquè tots heu triomfat.
... I als que us han quedat matèries de Batxillerat per a setembre, què li anem a fer? Estudieu un poquet, i no digueu que els profes vos tenen mania, perquè és una tonteria de quan éreu xiquets.
A poc a poc, també heu anat marcant territori: el barri i el poble a Primària, el poble i la comarca als temps d’institut. Ara, però, de sobte les portes del món van a obrir-se davant vosaltres i tots somnieu en viatjar amb l’excusa dels estudis, en fugir amb les beques Erasmus, perquè viatjar també és estudiar, és aprendre a aprendre, i els pobles no progressen des de l’ombra del campanar...
Però de segur que, totes i tots, us haureu adonat que l’estudi és una activitat solitària -de vegades solidària, perquè també s’ha de treballar en equip i no solament competir, sinó sumar, cooperar-... i dic que és solitària, perquè la solitud de l’alumna o l’alumne davant la prova de Selectivitat és només comparable amb la del corredor de fons, on només el teus cos, les teues cames o el teu cervell, s’ha d’afrontar a la por escènica del full en blanc...
...A mi, encara que no ho parega, em va passar anit, quan davant l’ordinador pensava que no sabria què dir, què dir-vos, per poder-me’n deseixir d’aquest embolic on m’ha posat la senyora Gemma, la vicedirectora, a la que la meua inconsciència li va contestar, de seguida, que sí, sense ser professor de tots, encara que us conec des de Tercer i Quart d’ESO. I, el més important, sense ser el tutor però, que conste, tampoc m’han triat per ser el més major...
I, com anàvem dient, això d’afrontar l’horror vaccui, la por al buit, al full en blanc en definitiva, també és un bon aprenentatge per a la vida, per a la científica i per a la humanística.
Tant de bo que totes i tots pugueu escollir la carrera que més us agrade, tant de bo pugueu, també, allunyar-vos, temporalment, dels vostres pares; encara que, al principi, serà dur per ells i també per vosaltres, encara que, públicament, no ho reconegueu.
La vida a un pis universitari potser siga, al principi, com la Comuna de París, una anarquia sobtada, una utopia feliç, fins que l’estudiant s’adona del preu de les coses i d’on volem anar però, sobre tot, també d’on venim i, aleshores, es tracta d’adoptar el model d’Internat, complir uns horaris, uns hàbits sagrats... però són coses que anireu descobrint-les vosaltres a soles, per més que els professors, els pares o d’altres estudiants més majors us hagem contat.
I després de la Universitat? La vida, la selva laboral, l’aldea global, un món deshumanitzat, però avui és un dia de festa i no toca parlar de crisi, ni de la cosina del senyor Risc: ja tindreu temps de recordar-la, quan us entren ganes d’assassinar-la de veritat, el dia que pagueu les taxes a la Universitat.
Pel que respecta al professorat, el curs ha sigut, encara que molt fotut, també, molt animat, i , potser, per celebrar els 400 anys de la Carta Pobla, l’Institut s’ha repoblat amb l’arribada de moltes creatures per l’augment de la natalitat: no sabem si ho farà l’aigua de Betxí (Vichy?) o la joventut del professorat, però que tanta professora demane permís per maternitat, és una cosa que a l’IES BETXÍ, mai abans havia passat... I en la resta d’assumptes, normalitat.
Per acabar, dir-vos que sempre serem, si ho desitgeu, al vostre costat: tenim correu electrònic, pàgina web, blog, facebook... de tot. Ja sabeu que us podem ajudar a resoldre dubtes, però això, sí, potser, pagant al comptat...
A poc a poc, també heu anat marcant territori: el barri i el poble a Primària, el poble i la comarca als temps d’institut. Ara, però, de sobte les portes del món van a obrir-se davant vosaltres i tots somnieu en viatjar amb l’excusa dels estudis, en fugir amb les beques Erasmus, perquè viatjar també és estudiar, és aprendre a aprendre, i els pobles no progressen des de l’ombra del campanar...
Però de segur que, totes i tots, us haureu adonat que l’estudi és una activitat solitària -de vegades solidària, perquè també s’ha de treballar en equip i no solament competir, sinó sumar, cooperar-... i dic que és solitària, perquè la solitud de l’alumna o l’alumne davant la prova de Selectivitat és només comparable amb la del corredor de fons, on només el teus cos, les teues cames o el teu cervell, s’ha d’afrontar a la por escènica del full en blanc...
...A mi, encara que no ho parega, em va passar anit, quan davant l’ordinador pensava que no sabria què dir, què dir-vos, per poder-me’n deseixir d’aquest embolic on m’ha posat la senyora Gemma, la vicedirectora, a la que la meua inconsciència li va contestar, de seguida, que sí, sense ser professor de tots, encara que us conec des de Tercer i Quart d’ESO. I, el més important, sense ser el tutor però, que conste, tampoc m’han triat per ser el més major...
I, com anàvem dient, això d’afrontar l’horror vaccui, la por al buit, al full en blanc en definitiva, també és un bon aprenentatge per a la vida, per a la científica i per a la humanística.
Tant de bo que totes i tots pugueu escollir la carrera que més us agrade, tant de bo pugueu, també, allunyar-vos, temporalment, dels vostres pares; encara que, al principi, serà dur per ells i també per vosaltres, encara que, públicament, no ho reconegueu.
La vida a un pis universitari potser siga, al principi, com la Comuna de París, una anarquia sobtada, una utopia feliç, fins que l’estudiant s’adona del preu de les coses i d’on volem anar però, sobre tot, també d’on venim i, aleshores, es tracta d’adoptar el model d’Internat, complir uns horaris, uns hàbits sagrats... però són coses que anireu descobrint-les vosaltres a soles, per més que els professors, els pares o d’altres estudiants més majors us hagem contat.
I després de la Universitat? La vida, la selva laboral, l’aldea global, un món deshumanitzat, però avui és un dia de festa i no toca parlar de crisi, ni de la cosina del senyor Risc: ja tindreu temps de recordar-la, quan us entren ganes d’assassinar-la de veritat, el dia que pagueu les taxes a la Universitat.
Pel que respecta al professorat, el curs ha sigut, encara que molt fotut, també, molt animat, i , potser, per celebrar els 400 anys de la Carta Pobla, l’Institut s’ha repoblat amb l’arribada de moltes creatures per l’augment de la natalitat: no sabem si ho farà l’aigua de Betxí (Vichy?) o la joventut del professorat, però que tanta professora demane permís per maternitat, és una cosa que a l’IES BETXÍ, mai abans havia passat... I en la resta d’assumptes, normalitat.
Per acabar, dir-vos que sempre serem, si ho desitgeu, al vostre costat: tenim correu electrònic, pàgina web, blog, facebook... de tot. Ja sabeu que us podem ajudar a resoldre dubtes, però això, sí, potser, pagant al comptat...
La Selectivitat passa
i la nota de tall queda,
però els estudiants heu de passar
perquè sou el futur d'esta terra,
entre La Plana i la Serra,
i la nota de tall queda,
però els estudiants heu de passar
perquè sou el futur d'esta terra,
entre La Plana i la Serra,
ben aprop de la mar...
Enhorabona i molta sort!
Antoni Pitarch Font (juny, 2012).-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada