dijous, 28 de juny del 2012

LA MIRADA DE CRISTIANO RONALDO


Ahir, com tots sabeu, Espanya es va tornar a classificar per a la final de l'Eurocopa, quatre anys després de guanyar-la al 2008 (amb molts jugadors del Vila-real com a protagonistes, és a dir, Marcos Senna, Cazorla o Capdevila), davant Portugal i de la manera més cruel, és a dir, en la tanda de penals que, sempre, és una loteria.

La mirada de Cristiano Ronaldo a les pantalles de televisió i la frase que va deixar en l'aire (¡Qué injusticia!) quedaran en la memòria dels decepcionats pel resultat (tant portuguesos, com crítics amb Del Bosque o amb la Selecció espanyola en general que, per cert, tornarà a pagar les primes en negre, és a dir, sense cap risc d'impostos) però, sobre tot, també en la de tots els detractors d'aquest gran futbolista (això no ho nega ningú) descompensat, tal vegada, per un excés de múscul amb el que vol tapar les seues conegudes carències psicològiques, és a dir, l'obsessió per ser el número 1 del món davant l'evidència del regnat de Messi...

Els malalts de futbol hem de reconéixer que ho som, malgrat les conjuntures polítiques (érem franquistes i manipulables tots els amants del futbol al temps del general?) o econòmiques (som uns nacionalistes espanyols que ens deixem enganyar pel govern central tots els que seguim l'Eurocopa?), per això aquesta nit tampoc pensem perdre'ns l'interessant Alemanya - Itàlia i no solament per conéixer en directe el rival de la Selecció Espanyola, la millor selecció de tots els temps...

Els que hem visionat la majoria de partits d'aquesta Eurocopa podem afirmar, sense por a ser considerats uns fanàtics, que el nivell fins ara ha estat discret i que de la mateixa manera que la final podria ser Espanya - Alemanya podria haver estat -ja no- un Portugal - Itàlia perquè, encara que hi ha equips bons i millors, no sempre guanya en futbol el que més ho mereix: en primer lloc perquè es tracta d'un joc, en segon perquè sempre hi ha un àrbitre i uns assistents humans que, intencionadament o no, sempre s'equivoquen puntualment al llarg dels 90 minuts. Però el que no podem permetre els aficionats, ni la FIFA, ni la Federació Espanyola de Futbol, és que tots els equips que jugen, sistemàticament, a fer faltes en cada entrada al contrari puguen acabar els partits amb 11 jugadors, amb l'excusa arbitral de no perjudicar l'espectacle. Els equips que juguen a tenir la possessió sempre són els més perjudicats (com anit Espanya que si la va perdre, la possessió, no va ser per les virtuts portugueses -molt inferiors a les dels jugadors espanyols-, sinó per la reiteració de faltes, senyalades i no senyalades, i potser també perquè no van jugar el millor partit de la història).

Respecte als sistemes de joc, cada entrenador i cada aficionat té una opinió com és evident, perquè el que molts tenim clar és que cada partit és una història i cada moment del joc requereix d'una disposició tàctica determinada i, per tant, molt flexible i canviable tal com va desenvolupant-se cada partit. Ara, això sí, s'ha de tenir un estil de joc i a tots ens agrada que els amos del baló siguen els "nostres", com passava al Madrigal als temps de Pellegrini, al Barça als temps de Guardiola o a la Selecció espanyola des de fa quatre anys. És lògic jugar amb un fals nou quan l'equip contrari se tanca i te regala la pilota (això ahir no va ser així) perquè, quan la perds, un davanter gran (tipus Cristiano, Ibrahimovic o Llorente) ho té més difícil per baixar, ràpidament, a defensar... 

El futbol d'avui en dia, pot ser, no és tan vistós com a l'època del Di Stéfano, el Pelé, el Cryff o el Maradona, perquè avui les diferències entre els equips s'han escurçat degut a la professionalització del futbol: el futbol total requereix fons físic, saber defensar i atacar, jugar pel centre i les bandes, tenir un bon toc de baló i, sobre tot, pensar i executar ràpidament la jugada... aquesta darrera característica és la diferència que marquen les grans estrel·les, entre les que brilla amb més llum pròpia el gran absent de l'Eurocopa per raons de nacionalitat, és a dir, Messi, però després hi ha el Xavi, l'Iniesta, Silva, Ozil, Pirlo, és a dir, jugadors que fins i tot ho són quan no tenen fons físic. Per acabar hi ha els golejadors, els que la fiquen, que malgrat no tenir les característiques dels anteriors, són quasi sempre els més valorats (tant a l'hora de rebre trofeus com suculents contractes econòmics), perquè el gol és la salsa del futbol, és per això que Mario Gómez, Klosse, Balotelli, Fernando Torres, Villa o el mateix Cristiano Ronaldo, sempre tindran un lloc entre els més grans i punt... i a la final!

5 comentaris:

Dolors Jimeno ha dit...

També es pot parlar de futbol amb trellat, Toni, com tu has fet. Jo també estaré aqueste nit de cara al televisor i el diuemnge, ja a França, em buscaré un bar. D.

TONI PITARCH ha dit...

Gracies, Dolors, pel teu amable comentari: el futbol és un esport (també negoci) de masses, pero jo he mamat aquesta passió des de menut i no m'intimiden els comentaris maniqueïstes d'alguns.

Amiguet ha dit...

No penjes una foto d'Ozil, que no mes es voran dos ulls com a plats, davant de dos gols de Balotelli.
La Merkel ja ha posat l'entrada de la final a la revenda a canvi d'un bon crèdit a baix interès, a veure si piquen Itàlia o Espanya

28/6/12 11:24 PM

TONI PITARCH ha dit...

Ozil tot el que té de lleig, ho té de bon futbolista... res a veure amb el "guaperas" de Madeira.

TONI PITARCH ha dit...

Hannibal del Bosque y los hombres de hielo (Jordi Costa, La Vanguardia).-
Para quienes vieron alguna vez la serie televisiva Equipo A, Vicente del Bosque debería recordarles al coronel Hannibal Smith. Sus planes podían parecer controvertidos pero, al final del capítulo, siempre le salían bien. El marqués levantó Ligas y Champions con el Real Madrid a las que ha añadido el Mundial y la Eurocopa con la selección española, un palmarés que no es producto de la suerte ni la casualidad sino de tener sangre fría y pulso firme para mantener sus ideas en los momentos de dudas y críticas, tanto cuando dirigía a los galácticos blancos como hoy, al frente de una de las mejores generaciones de la historia del fútbol.

A pesar de disponer de una plantilla de enorme talento, el técnico español ha edificado el triunfo desde atrás, ya que, como argumenta el maestro Golobart, perder un torneo corto es casi imposible cuando tu equipo sólo encaja un gol en seis partidos. Y a pesar de disponer de una plantilla muy profunda, ha apostado por diez hombres inamovibles en su alineación, en la que sólo se ha permitido variar la figura del 9, a veces falso y otras puro.

La ausencia de Villa fue el principal dolor de cabeza para Del Bosque antes y durante la Eurocopa. En un equipo de tanto toque como España, la profundidad y el remate del Guaje aportaba la dosis de equilibrio al juego que ninguna de las piezas disponibles podía suplantar. Pero al final, la alternancia entre Cesc y Torres acabó sumando cinco goles, los mismos que anotó Villa en el Mundial de Sudáfrica.

En cualquier caso, para que los planes de un entrenador salgan como los imaginó son imprescindibles la calidad y la capacidad de competir de sus futbolistas. De lo primero, España va sobrada incluso en el banquillo, y de lo segundo hubo una imagen justo antes de la final que me llamó la atención: Xavi y Piqué compartieron bromas y risas con el propio Del Bosque en el túnel de vestuarios, a un metro de los rostros tensos de Buffon y compañía.

Esta aparente relajación se explica porque Xavi y Piqué, igual que Iniesta y Valdés e incluso que el ausente Puyol, acumulan veinte o más títulos entre los que han conseguido con su equipo más los obtenidos con la selección española absoluta. Son competidores natos, mentalidades de hielo que se extramotivan ante las grandes citas como la del domingo pero que ya no se agarrotan porque afrontan las situaciones límite como si estuvieran en el jardín de su casa. En el Bernabeu, en Wembley o en Kíev.

Resulta admirable que un futbolista con la trayectoria de Xavi admitiera antes de la final que le hubiera gustado ser más trascendente en el torneo. Se autoexigió públicamente y acabó convertido en la clave del baño a Italia con dos asistencias magistrales. Cuando el metrónomo de Terrassa apareció en todo su esplendor y se asoció con Iniesta, el merecido MVP de la Eurocopa, el fútbol de la selección española volvió a fluir, a tener sentido, como si se hubieran guardado lo mejor para el acto final.

El desenlace de la Eurocopa habrá sido una tranquilidad para Tito Vilanova. Comprobar que Cesc ha recuperado la chispa de cuando aterrizó en el Camp Nou, que Piqué y Pedro terminan enchufados una temporada mediocre o que Jordi Alba derrocha ilusión y velocidad por la banda son, si se mantienen, síntomas espléndidos para la nueva era en Can Barça.

Tras un curso en que se ha debatido mucho sobre el hambre de victoria, los internacionales azulgrana, piedra angular de la roja y columna vertebral culé junto a Messi, han demostrado que lo de la barriga llena es un mito y han ofrecido garantías de que el Barça 2012-2013 saldrá de nuevo a devorar títulos. Bueno para Tito y bueno para Sandro Rosell, que no deberá recurrir a los trofeos de las secciones para medir el mejor año de la historia.

Laulauenlaseuatinta

Quan Vila-real era un poble (Rafael Beltrán / Antoni Pitarch)

Calendari de Lliga 2023/24 (1ª volta)

Calendari de Lliga 2023/24 (2ª volta)

Els més visitats

El topònim Vila-real a la Península Ibèrica

Vila-real a rajaploma

TV3 EN DIRECTE

Horaris LligaBBVA

Dominio Casilda

Visualitzacions de pàgina l'últim mes