LA LLENGUA DELS VILA-REALENCS

La creació de l’Institut d’Estudis Catalans (1907), l’ortografia de Pompeu Fabra (1913), el gran treball des de les Illes de mossén Alcover amb el Diccionari de la Llengua Catalana on col·laborarien alguns vila-realencs il·lustres com Benet Traver (publicat com a Diccionari Català-Valencià-Balear per Francesc de Borja Moll, després de la guerra civil) o els Aplecs de la Muntanyeta de Betxí als anys vint del segle XX, amb gran participació de vila-realencs dels sectors eclesiàstics i valencianistes com ara Enric Asensio, Miquel Cantavella, Manuel Usó, Vicent Marco, Manuel Rius, Pasqual Nácher, Josep Ayet, Joan Baptista Vicent, Francesc Moreno, Lluís Rius, Serafí Ferrer, Josep Martín, Serafí Lloret, Baptista Ayet, etc. crearen l’ambient propici per a la signatura de les Normes de Castelló un 21 de desembre de 1932, 80 anys ens contemplen!

Dels firmants, el gramàtic valencià de més anomenada del moment era el pare Lluís Fullana i Mira, del qual fou secretari el jove vila-realenc Bernardí Rubert Candau.

Als seixanta, els primeres immigrants castellanoparlants s’integraren sense problemes a la societat vila-realenca, però la immigració global esperaria al llindar del canvi de segle per fer de Vila-real una ciutat multicultural on regna el respecte, perquè la diversitat és riquesa.

Avui en dia, aquells pioners que posaren les bases per fer del valencià una llengua científica estarien ben orgullosos de saber que són vila-realencs tant el president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (Ramon Ferrer), com ara el Director de l’Institut Interuniversitari de Filologia (Ferran Carbó) o el delegat a Castelló de l’Institut d’Estudis Catalans (Vicent Pitarch). Enhorabona!

P.D.- Aquest article ha estat publicat a la Revista Poble, desembre de 2012, nº 190, a la columna pròpia d'opinió Roure i llorer, sota el mateix títol.