Des de l’objectivitat de l’escepticisme ideològic, que me perdonen tots aquells que encara es consideren ciutadans del món quan, ara mateix, el món està dividit en dues classes socials, a saber, la dels especuladors que viuen, manen i ordenen i la dels sofridors, la de tots aquells que treballen modestament i paguen els seus impostos, però també la legió dels aturats, la dels que cobren una mísera pensió i, per suposat, la dels joves i no tan joves que encara no han perdut la fe en trobar un lloc de treball amb les nefastes condicions laborals i salarials de la conjuntura econòmica.
Si Karl Marx alçara el cap comprovaria que ja no queden proletaris als anomenats països desenvolupats, per falta de prole (la fertilitat s’ha reduït darrerament a 1,2 fills per dona a la Unió Europea, malgrat l’aportació dels immigrants de cultures més natalistes) i perquè també hi ha nòmines multimilionàries de suposats treballadors públics que assessoren els nostres polítics des de la solvència que dona el nepotisme familiar o un carnet partidista, malgrat els escarransits expedients acadèmics dels vividors, designats digitalment, de la teta pública. Al capdavall, els seguidors de la consigna universal d’unió del profeta roig van ser els capitalistes: els especuladors, els mafiosos i la minoria dels honrats, si és que encara en queden d’aquests darrers.
La dinàmica econòmica d’Espanya als darrers anys, a banda de la lacra de la corrupció (empresarial i política), del frau fiscal (només paguen les rendes del treball) i de l’evasió de capitals (per part dels que més tenen) ha estat la següent: capitals creixents, ocupació minvant; increment de l’atur, disminució dels fons públics; deslocalització a l’alça, teixit productiu minvant; globalització triomfant, ètica absent.
En definitiva, s’ha apostat pel negoci i no per les persones, per liberalitzar la mobilitat dels diners, mentre s’immobilitza la ciutadania amb l’atur per la deslocalització cap a paradisos laborals. Qui dóna més mala imatge d’Espanya, Díaz Ferrán, expresident de la CEOE a la presó, l’arquitecte Calatrava empadronant-se a Suïssa o els treballadors que es manifesten davant tota classe de retallades?
Si Adam Smith alçara el cap, endevinaria a l’horitzó els fils de la partitocràcia i la corrupció que manipulen la suposada mà invisible dels mercats. No estan en crisi les idees, sinó la seua aplicació. No està en crisi la Democràcia, ni la Política amb majúscula, sinó la societat i la ciutadania que confia en uns polítics partidistes que desvien els fons públics cap a negocis privats: primum vivere, deinde especulare...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada