VILA-REAL, 4 - ALCORCÓN, 0: una victòria per a l'esperança

El Vila-real acaba de guanyar el tercer classificat, l'Alcorcón, per 4-0, en un partit on, després d'una primera part gris, com ens tenien acostumats, però on s'haurien pogut avançar en el marcador (minut 27) gràcies a un innocent i clar penal comés pel porter visitant sobre Uche (que ha tirat fora Marcos Senna perquè el Vila-real continua tenint la sort d'espatlles i certa ansietat classificatòria), ha sabut sentenciar en la segona després d'avançar-se amb una gran combinació entre Uche, Cavenaghi i Bruno Soriano (minut 49) i els tres gols posteriors a l'expulsió del capità visitant, Sergio Mora, que ha decantat la balança del domini altern, fins aleshores, del costat del Vila-real.

L'Alcorcón, a banda de demostrar que no té les individualitats del Vila-real, ha estat molt ben plantant al terreny de joc fins els darrers vint minuts ja que pressionava molt amunt i, sobre tot a la primera part, arribava més vegades i amb més perill sobre la porteria contrària on Mariño ha estat segur, com sempre, però dubitatiu a l'hora de treure la pilota jugada ja que, pel vist fins ara, l'únic sistema de joc que no canvia és el de tocar la pilota fins l'avorriment i, fins i tot, quan s'està massa aprop de la porteria pròpia i el sentit comú hauria de decantar els jugadors vila-realencs per allunyar la pilota quan no és possible la passada llarga  o en profunditat.

Després d'una primera part molt igualada, les sensacions a la graderia eren d'incertesa davant una segona part que, normalment, sempre ha estat on el Vila-real, fins ara, ha baixat el seu rendiment. Però com les estadístiques són per trencar-les segons la frase feta, o no, arribava el primer gol només començar la segona part i les primeres vibracions positives de que, per fi, se podia donar un cop de puny sobre la taula classificatòria perquè el Vila-real no s'ha confeccionat per ser dels sis primers, sinó dels dos que aspiren a l'ascens segons l'eslogan oficial dels dirigents del club: Tornarem!

I, a l'igual que davant el desnonat Racing de Santander, l'Alcorcón amb 10 jugadors sobre el terreny de joc ja no era l'equip que podia qüestionar la victòria dels grocs. Després del canvi tradicional de Cani (algú ens haurà d'explicar perquè continua sent, sempre, el primer canvi) i els dubtes que aquesta pràctica genera sobre els que ens confessem públicament canites (que no cainites), perquè hi ha hagut molts partits on el canvi ha significat el començament de la desaparició de l'equip, ha vingut el gol de la tranquil·litat, amb una nova combinació entre els mateixos protagonistes del primer gol: Cavenaghi, Bruno i Uche (al minut 74, és a dir, deu minuts després de l'expulsió del capità de l'Alcorcón).

Amb el 2-0 ha estat quan s'ha vist el Vila-real que torna a obrir, de cara a l'afició, les esperances de recuperar la categoria perduda, ja que fins el final del partit s'ha vist un equip ràpid, amb ganes d'agradar i lluitant i corrents per cada pilota dividida, és a dir, el Vila-real que ens agradaria veure sempre als seguidors, als que critiquem i som radicals quan veiem coses que no ens agraden, als que ho viuen més tranquilament i, en definitiva, a tots els que sabem quins són els nostres colors i que, darrerament, ens sentim com els feligresos que van a missa i, a sobre, són criticats pel capellà de torn de l'escassa assistència als actes religiosos. Els aficionats no tenim cap tipus d'ansietat, ni de nervis, ni ganes d'esbroncar els jugadors, ni l'entrenador: els aficionats simplement volem, si no un 4-0 a cada partit (que no estaria gens malament), que els jugadors lluiten els noranta minuts i no donen la impressió de passejar-se amb o sense la pilota als peus. Ahir, durant molt de temps de la primera part, van tornar a donar aquesta impressió negativa per moments...

Però el final apoteòsic va arribar amb els dos gols finals, quasi al final del partit, el 3-0 amb una meravellosa jugada indiviual d'Hernán Pérez que va driblar tots els que volien oposar-se a la seua entrada per la banda esquerra del porter visitant i el 4-0 amb un remat preciosísim, de taló, del Torito Cavenaghi, un home que ha de ser més important en la davantera del Vila-real i que, fins ara, potser ha passat massa partits i massa minuts a la banqueta.

El Vila-real continua presentant carències. No sabem que hauria passat jugant 11 contra 11 durant els 90 minuts, però és ben cert que, per individualitats, comptem amb el millor planter de Segona Divisió i només cal demostrar-ho al terreny de joc i, sobre tot, a la classificació amb una major intensitat durant els 90 minuts de cada partit i no, només, com fins ara, amb certes ràfegues de bon joc i massa minuts de lentitud o de nerviosisme. La part psicològica també s'ha de treballar tant o més que la física i la tècnica, perquè al final el que compta és acabar bé i durant la segona volta se poden marcar diferències si ens oblidem d'eufòries, prepotències i individualismes. El Vila-real encara ha de millorar, però la victòria d'aquesta vesprada és un bàlsam per a l'entrenador (que avui ha encertat amb l'alineació inicial sota la meua modesta opinió, però ha tornat a temptejar amb el vici de desmuntar el centre del camp amb l'1-0, encara que l'expulsió ha donat la impressió que ha acabat encertant) i una finestra oberta a l'esperança d'una afició que fins ara ha confiat amb el Tornarem, però necessitava una victòria com aquesta per enfortir la confiança en l'equip.

Avui els veterans s'han posat l'equip a l'espatlla i, encara que Marcos Senna ha fallat el penal (només pot fallar el que el llança), ha tornat a fer una exhibició de lluita, acompanyat per Bruno que, per fi, ha pujat fins la porteria contrària i ha demostrat que pot aportar molt més a l'equip, fins i tot gols, així com el damnificat Cani que sempre arrisca i, tal vegada, perd algun baló com també ho fa Uche, Trigueros o el mateix Hernán Pérez (els únics capaços de desbordar jugadors contraris amb el dribling i la velocitat) perquè no se conformen amb la passada curta al del costat que, de vegades, està molt bé, però fa el joc lent i previsible i, per tant, molt més fàcil de defensar per part dels contraris que venen a tancar-se i a empatar contra el Vila-real.

Per tant, res de portades a la revista oficial fent referència a eufòries artificials que no porten enlloc, res de confiances, però tampoc d'ansietats, ni de nervis. Açò només ha fet que començar i queda molta sang, molta suor i molta llàgrima per aconseguir el retorn al paradís de la Primera Divisió de la que, encara ara, ningú pensàvem que anàvem a acomiadar-nos com se va fer la temporada anterior. Paciència, tranquil·litat i esperança: Endavant Vila-real, Tornarem!!!

..........................................................................................................................

P.D.- Per si no heu vist el partit, ací teniu la fitxa tècnica:

Vila-real: Mariño, Javi Venta, Mellberg, Musacchio, Joan Oriol; Cani (Hernán Pérez, 68 '), Marcos Senna, Bruno, Trigueros (Jaume Costa, 90'); Uche i Cavenaghi (Pandiani, 90 ').

Alcorcón: Manu Fernández; Nagore, Babin, Laguardia, Àngel; Mora, Abraham, Fernando Sales (Morán, 70 '), Camille (Miguélez, 46'); Juli (Kike López, 70 ') i Oriol Riera.

Gols: 1-0, min. 49: Bruno. 2-0, min. 74: Uche. 3-0, min. 86: Hernán Pérez. 4-0, min. 89: Cavenaghi.

Àrbitre: Antonio Mariscal Sánchez. Va amonestar Marcos Senna (14 ') i Mellberg (44') per part del Vila-real i Manu Fernández (26 '), Laguardia (64'), Abraham (64 ') i Ángel (81') en el cas de l'Alcorcón, a més de Sergio Mora que va ser expulsat al minut 63 per doble amonestació.