Ara que ja hem passat la canícula i les
temperatures s’han civilitzat, és l’hora d’analitzar la cara oculta de l’estiu.
Perquè a l’estiu s’abusa -no em diguen que no- de menjar, de fer esport, de
llegir (?), de fer quilòmetres amb qualsevol mitjà de transport o de fer
migdiades a l’ombra i, sobre tot, al sol.
Aquesta estació que s’acomiadarà amb l’equinocci
de tardor, d’ací una vintena de dies -quan tornaran a ser iguals les nits que
els dies-, és idolatrada a la civilització actual amb la democratització de les
vacances. S’imaginen un estiu sense vacances? Una cosa semblant a l’infern!
La societat de consum ens porta a la veneració
dels cossos perfectes i socarrats, de les peces de roba mínimes i els llocs en
teoria paradisíacs, bigarrats de gent, sense lloc per aparcar i amb uns preus
caríssims, però s’ha de lluir bronzejat.
Que me perdonen els racistes, però mai he cregut
en les races. Resulta que als inicis dels temps, tots els humans semblàvem, més
o menys, fills d’Isabel Preysler -sí,
ho dic sense acritud- és a dir, ni blancs, ni negres, ni grocs, sinó d’una
coloració estàndard. Però els homínids van començar a ocupar tots els racons
del planeta i, aleshores, van anar consolidant-se les coloracions.
En primer lloc, aquells que anomenem negres (els
no-racistes mai ho fem de mala fe i pensem que és una hipocresia anomenar-los
morenets) que, en realitat, no tenen la pell del color del carbó, ni molt
menys, però presenten un color amarronat durant tot l’any, els pegue o no el
sol i que, normalment, provenen del sud ...perquè tots aquells que tractaren
d’emigrar al nord, en temps immemorials, quan la humanitat encara era nòmada,
van ser fulminats pel fred i per l’absència de radiacions solars que necessiten
com medecina. Per una altra banda, se van consolidar els blancs, és a dir, els
que tampoc tenen el color de la neu, en aquells paratges planetaris on la llum
solar era escassa perquè la seua condició epitelial suporta millor les ombries
que les solanes.
Entre els uns i els altres, ara mateix, hi som els
occidentals, és a dir, els blancs que només podem aspirar a mudar de pell
durant l’estiu -sense passar del rosat gamba- i els suposadament blancs que,
fins i tot, ens fan sospitar del seu ADN familiar (provinent dels humans
assentats al sud en temps immemorials?) després de suportar llargues sessions a
vora mar consolidades en negre.
La globalització ens tornarà a barrejar i semblarem,
altra vegada, de la família Preysler,
constituint un món uniforme que, eliminades les coloracions externes, aspirarà
a hivernar durant tot l’estiu per no patir cops de calor o no ser engolits per
la mar, que és el que solen aconsellar els millors metges i els ecologistes mes
assenyats, donat que els humans continuem sent mamífers, però sembla que fem
vida de rèptils.
La gran mobilitat estiuenca també incrementa les
temperatures de forma artificial, tant amb la macrourbanització dels espais
naturals, com amb la megaemissió de CO2 provinent dels hiperactius mitjans de
transport o dels aparells d’aire condicionat, com de la transpiració dels
esportistes estacionals i, naturalment, de les grans combustions gastronòmiques
propiciades pel mas, l’alqueria o l’apartament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada