Avui és l’11 de setembre, diada nacional de
Catalunya, una data comparable al 25 d’abril valencià quan, a la Batalla d’Almansa (1707), les forces de
Felip V van derrotar els
austriacistes de l’Arxiduc Carles (el
que va jurar els Furs Valencians) i,
com a conseqüència, els valencians vàrem perdre l’autogovern (Decret de Nova Planta de juny del
mateix any) i els vencedors van imposar les Lleis Castellanes por el justo
derecho de conquista.
Els catalans van resistir uns anys més, el Setge de Barcelona per les tropes
borbòniques va acabar, precisament, l’11 de setembre de 1714 (encara que els
Furs i les constitucions catalanes foren abolides amb el darrer decret de Nova Planta de 1716). El que no s’ha
explicat, fins ara, suficientment, és que a partir de la Guerra de Successió no solament se perd Gibraltar, per exemple (Tractat
d’Utrecht, 1713), sinó que naix un esperit unificador, des del punt de
vista legislatiu, que mai s’ha aconseguit fins el dia d’avui. Espanya és filla
de la Monarquia Hispànica anterior,
on només hi havia dos regnes al 1700 (la unitària Castella amb tot l’Imperi americà, amb el seu pendón morado, i Aragó,
el regne de les quatre barres, amb
diferents regnes pactistes, de furs i governs diferenciats), però sobre tot és
producte d’aquella guerra.
Els catalans i els valencians tenim moltes coses
en comú, a banda de la llengua i la història dins de l’antiga Corona d’Aragó, però des del
centralisme espanyol sempre s’ha tractat d’allunyar a València de Catalunya
(fins i tot impossibilitant les emissions de la TV3) mentre s’aproximava València a Madrid perquè la capital
espanyola -vaja, vaja!- no té ni port, ni platja, ni Jocs Olímpics que, segons
alguns valencians, haurien reportat beneficis al Cap-i-Casal com a subseu...
però què volen que els diga, València no pot allunyar-se de Madrid encara que
sempre ix escaldada (estudieu el cas de Bankia
o de la CAM), però s’hauria
d’aproximar més a Barcelona pel que fa a les assignatures pendents, com ara la
principal de l’Eix Mediterrani a la
que Madrid sempre ha posat obstacles, des de la dreta i des de l’esquerra, més
que facilitats.
Tots sabeu també que Castelló va pertànyer a la Diòcesi de Tortosa fins 1960 i que, ara
mateix, al nord de Torreblanca -tant l’Alt com el Baix Maestrat i Els Ports-
encara pertanyen a la diòcesi catalana i que els feligresos entenen,
perfectament, els bisbes tortosins perquè, això sí, si en alguna cosa ens han
fet demagògia els polítics valencians ha estat en el tema de la unitat de la llengua que compartim amb
catalans i balears... Qui no ha tingut o té un familiar vivint, estudiant o
treballant a Catalunya? En aquest aspecte, podem dir sense por a equivocar-nos
que devem més el valencians als catalans que a l’inrevés.
Les relacions entre
catalans i valencians sempre han sigut i són excel·lents, una altra cosa és la
bogeria partidista i les manipulacions habituals -sorgides d’aquell
amor-desamor de la transició entre Joan
Fuster i Xavier Casp- que el
despotisme partidista ha tractat d’explotar al màxim i, ara mateix, l’Acadèmia de la Llengua -pactada entre
els governs de Zaplana i Pujol- tracta de suavitzar. Els
catalans pertanyen, com els bascos (els del concert econòmic), a una autonomia
que els partits espanyols més importants (PP i PSOE) no han pogut mai controlar
i, per tant, han maltractat des de sempre des del punt de vista fiscal, malgrat
la propaganda oficial.
La Diada de
Catalunya consistirà avui en una sèrie d’actes, com ara la formació de la Via Catalana, una cadena humana
pacífica, organitzada per la societat civil, que recorrerà tot el territori demanant,
més que el dret a decidir, la independència respecte d’Espanya, iniciativa
que ha desbordat el partidisme tradicional. Als demócrates ens toca restar
expectants i respectuosos, mentre observem la reacció dels partits centralistes
que, fins ara, s’han dedicat a escridassar més que a negociar, com han fet, per
exemple, els britànics amb Escòcia.
Catalunya
és diferent, Espanya continua aspirant a una unitat legislativa i fiscal utòpica
que no s’ha aconseguit ni durant els temps de dictadura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada