DESFALCADORS

El Despotisme Il·lustrat va ser una passa en favor del poble quan es va començar a abandonar les monarquies absolutes allà pel segle XVIII, però no deixava de ser un absolutisme en el que tampoc se comptava per a res amb el tercer estat. Amb les monarquies parlamentàries constitucionals, o amb les repúbliques democràtiques, el perill no ve dels absolutismes, sinó de les majories absolutes.

Potser té raó l’omnipresent president a l’ombra de Rajoy, vull dir José Maria Aznar, quan recorda a tothom la legalitat vigent i avisa que els executius han de complir durant les legislatures la responsabilitat de governar i punt, tot referint-se al president català, Artur Mas, al que qualifica de desfalcador sobiranista.

Però el que oblida José Maria Aznar és que les legislatures són efímeres i duren, com a molt, quatre anys. I si li sembla il·legal que el president de la Generalitat Catalana dedique tants esforços per aconseguir un referèndum autonòmic sobre el dret a decidir, potser també és al·legal que el seu partit aprove la Llei Educativa menys consensuada de tota la història de la democràcia i, per tant, amb una esperança de vida quasi inferior a la seua implantació, si mirem les darreres tendències en intenció de vot.

Podríem qualificar de polítics desfalcadors a tots aquells que fan el contrari del que prometen, al propi ex-president José Maria Aznar que va prometre, encertadament, deixar la primera línia política en acabar el mandat de la segona legislatura (sí, la que ara mateix li està causant a Rajoy tants dolors de cap!), als sindicalistes dedicats a activitats alternatives que no tenen res a veure amb lluitar per la igualtat d’oportunitats laborals en un context d’atur estructural, als tresorers dels partits polítics que munten campanyes electorals amb diners negres, als empresaris que es beneficien de contractes fraudulents amb l’Administració i, en definitiva, a tots els vividors del subsidi públic que sempre veuen la palla en els ulls aliens...

Les majories absolutes han practicat el desfalc sistemàtic dels fons púbics, bé directament o indirecta, generant agències de col·locació partidista en bancs, caixes d’estalvi o companyies multinacionals que han posat la Marca España al cim de la carestia en tota classe de serveis: electricitat, gas, petroli, telefonia, etc. mentre els salaris -a l’inrevés del que diu Montoro- van caient en picat.

Una prova la tenim en aquests programes televisius com ara “Españoles por el mundo”: heu vist algú que diga que està pensant en tornar a Espanya a curt termini? Si els polítics se trauen la bena partidista que els tapa els ulls, tampoc en veuran cap.

castelloninformacion.com